ESPLAI

TARDOR, UN TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

2011-11-26T02:41:00.000-08:00

No sabria explicar ben bé perquè, però la tardor em suggereix infinitud de pensaments i reflexions de tot tipus, i també una actitud més aviat contemplativa que activa. Potser la gamma de colors dels boscos i arbredes amb els seus colors tan suaus influeixen en aquest estat d'ànim. La veritat és que és una época d'introspecció, de fer balanç, de veure clara la diferència entre el que és fonamental i allò accessori, de fer neteja d'armaris, i neteja del llast de tants records que sovint ens priven de fruïr amb llibertat de tots els moments de cada dia. Aquesta actitud fa possible que sorgeixin nous horitzons abans mai contemplats, que algunes noves amistats renovin la llista dels que han anat marxant d'aquest món o que simplement ja no hi ha el nexe que ens unía: una afició, com ara la música, l'excursionisme, els esports, etc.

Unes reflexions que sovint prenen forma de poesies, fetes d'una tacada, que gairebé surten soles, i que guardo per tal de rellegir-es de tant en tant. El contacte amb les persones que culturalment són vàlides, que senten entusiasme pel que fan, em fan molt feliç i procuro que coneguin la meva admiració envers el seu esforç, en uns temps com els que ara ens toca viure, una mica difícils.
No hem de deixar que les questions econòmiques ens col·lapsin de cap manera, l'art està sempre a la nostra mà, perquè cultivant-lo com cal ens ajudi a superar qualsevol contratemps per greu que sembli. Ànims doncs i a plantar la llavor ara, per tal que floreixi una esclatant primavera d'aquí uns quants mesos...

EL CAMÍ CAP A LA FELICITAT

2011-10-05T01:52:00.000-07:00

El camí cap a la felicitat és segons Epicur, la llibertat davant de les preocupacioms, llibertat que s'assoleix restringint el camp de les necessitats del present i les esperances del futur, recomana evitar la caiguda en sentiments massa apassionats, ja que acaben exclavitzant. El més preuat estadi de l'esser humà l'ataràxia, és un estat lliure de dolor i de torbació, un dolç plaer.
Cal doncs aprendre a deslligar-se de les coses sense aferrarnos-hi, perquè aleshores la tranquilitat de l'ànima depen de l'objecte. Necessitem objectes per viure, molts menys dels que creiem, una vida subjecte a les passions i als objectes materials, és una vida alienada. Ni els béns econòmics, ni els reconeixements acadèmics ens porten a la felicitat. Al capdevall, el principal obstacle a la felicitat no són Tan sols els desigs materials ni els immaterials, és l'ego. Cal alliberar-se d l'ego, com un forat negre que ho atrau tot cap a ell. Quan l'ego col·lapsa la interioritat humana, hi ha massa plom a les ales per a poder volar..

2011-09-02T12:41:00.000-07:00

EL BLOG UNA MICA ABANDONAT

2011-09-02T11:56:00.000-07:00

Fa temps que tinc problemes amb el blog i per aixó no publico gaire, espero poder arreglar-ho aviat.

NIT DE SANT JOAN, SOLSTICI D'ESTIU.

2011-06-23T11:14:00.000-07:00

A partir d'ara el dia s'anirà escurçant i la nit allargant, cada any passa el mateix, hi estem tan acostumats a aquests canvis estacionals i gairebé j no ens sorprenen. El costum de la coca i el cava no faltarà aquesta nit ni tampoc algun accidwnt per causa d'aquest últim.
Les fogueres i els petards estan més regulats i esperem que ningu prengui mal.
La temperatura de dia ja s'enfila de valent i comença a venir de gust beure begudes fresques i banyar-se.
L'any passat vaig passar part de la nit a casa d'uns amics, però aquest any no han dit res. No és una festa que m'entusiasmi gaire, però en bona companyia sempre es gust d'estar. Probablement faran alguna coseta de mal gust a la tele, i tancaré aviat, em costa molt soportar el mal gust i la grolleria.
Destjo a tothom una bona revetlla i felicito a Joans i Joanes, així els que llegeixin aixó estaran contents i feliços, encara que els coses de l'economia no van prou bé.... però val més estar alegres que emmurriats i malcarats oi? doncs vinga la festa i l'alegria : " interin gaudeamus"!

A L'ESTIU LES DANCES TRADICIONALS TORNEN A TONA

2011-06-18T06:51:00.000-07:00

Dimarts 21, dia de Sant Lluís, comença l'estiu astronòmic, i poc a poc ja es va notant una caloreta ben agradable, sobretot en llocs amb certa altitud, com ara la Plana de Vic, ja que si bé de dia fa calor, les nits són fresques i sense xafogor.
La setmana passada hi va haver una festa molt tradicional a Tona, el seixanta novè Aplec de la rosa a Lourdes i al Castell. Hi va haver uns balls a càrrec de l'Esbart de Tona, amb balladors de totes les edats des dels 2 anys fins els seixanta... és una festa preciosa!
El ball de les roses , explica una bonica història en que les noies porten una rosa a laMare de Déu, a l'eglèsia del castell. Els seus amics les troben i els volen prendre les roses , però les noies s'hi neguen i assenyalen a muntanya, volguent dir que són per laMare de Déu. Aquest ball i una dotzena o més, es vàren anar desgranant a la Plaça Major del poble.
Vaig passar una estona ben agradable veient també es rams de flors collides al camp o al jardí, i composicions florals amb tot tipus de flors presentades al concurs.
L'esbart també compta amb una petita orquestina de sis o set músics que acompanyen els balls.És bonic veure amb quina afició i amb quin gust pares i nens, avis i néts aguanten a ple sol sense perdre's cap detall de les ballarugues, molt ben coordinades i ñolt vistoses amb diferents atuells com ara bastons, o rams de flors que deixen i prenen amb gran precisió. Molts dels balls inclouen la figura de les balladores aixecades enlaire pels balladors.... tot preciós, autèntic i un goig constatar que encara hi ha aquella alegria tan sana de"" saltar i ballar" trenar i destrenar, anar i venir, en rotllana o en files: aquest és el nostre estimat país.

JORNADA DE REFLEXIÓ, PER A QUÈ ?

2011-05-21T09:07:00.000-07:00

No n'hi ha encara hagut prou de reflexió, veient l'atzucac on entre uns i altres ens van ficant ? què més hem de reflexionar?
Encara recordo fa anys en que anava sovint a Alemanya per tal de perfeccionar l'idioma, que em va sorprendre veure uns cartells pels carrers anunciant candidats de l'SPD i altres sigles , amb una carassa grosa d'algun personatge, poc agraciat en general, que defensava una cosa que endeien "partit", i que jo no havia vist mai a casa nostra. Vet aquí que al cap de poc temps les carasses poc agraciades ja les teniem a casa. Des de llavors hem anat cada cop pitjor, sense cap referent vàlid i amb credibilitat, la gent ha anat dipositant uns vots per unes persones que figura que volien el bé dels ciutadans, i que es barallaven entre ells per aconseguisr deprestigiar als contraris, amb paraules gruixudes, grollerament: tot inqualificable!.

Des de llavors he vist una desfilada d'incompetències a qual més penosa, i una sèrie d' ineptes al front de càrrecs de responsabilitat tant aquí com a Madrid, tot per assegurar-se un lloc excessivament remunerat que pagàvem entre tots religiosament, per unes contraprestacions inexistents, i unes cambres que no servien ben bé per a res

Va nèixer una generació de "listillos", els quals aprofitant l'ocasió, es vàren enriquir i vàren exercir un nepotisme i una manca d'escrúpols total. Ara ja han enfosat el país i s'ho miren amb certa indiferència doncs ja ha fet racó suficient per anar fent fins que es morin.
Aquest és el meu país? el que em demana que reflexioni ? per a què?, per canviar com deia el protagonista d'aquella película italiana " El gatopardo" : " quelcom ha de canviar per tal que tot segueixi igual". Increible però cert!.

CRISI MONETARIA O CRISI DE VALORS ?

2011-02-15T01:12:00.000-08:00

No puc entendre com algunes persones de prestigi amb càrrecs públics, parlen amb tanta frivolitat d'assumptes importants que afecten els ciutadans i els camperols, tot menystenint una part important de l'actual crisi econòmica. No es tracta tant de presssupostos, estadístiques, o balanços, sino de les finalitats amb que aquests càlculs es fan. Moltes vegades els arbres sembla que tapin el bosc i es preparen campanyes de fum sobre temes colaterals que res tenen a veure amb es veritables necessitats dels habitants d'un país a tots nivells.

Posem per exemple el sector més feble de la societat : els nens i joves, en els que recau una tasca important de formació i d'educació. S'han de veure sempre en el dubte, en l'ara sí i ara no de l'anar i venir d'unes eleccions, o d'un pressupost insuficient, de si convé o no una setmana blanca o els ordinadors a classe.
Tot trontolla massa sovint i el motiu és ben clar, no hi ha cap escala de valors de referència sobre la que fonamentar les decisions que es prenen, els pares ja tenen prou feina amb conservar el treball, si en tenen, i són els responsables d'unes criatures que no saben ben bé si arribaran al final de l'escolaritat obligatòria, amb el bagatge suficient com per abordar altres estudis superiors.
Entretant, les diversions per a joves, amb soroll i cridòria a dojo, els deixarà inhàbils per fruir d'un concert de música classica o de molts plaers més adequats a la seva edat.
Mentre els dirigents de la societat no prioritzin els valors autèntics abans que els guanys i la despesa en entreteniments i educació poc seriosa, no es pot albirar un futur gaire prometedor per aquests relleus generacionals que necessiten un bona educació.

L'HIVERN COM CADA ANY, PORTA EL FRED ARREU

2011-01-01T11:21:00.001-08:00

"Ai quin ferd que fa plou i neva i nevarà", cantàvem de petits, de vegades nevava i altres no, però aquest any les nevades a Europa han estat força abundants i han arribat a col·lapsar alguns aeroports importants de França, Alemanya, Anglaterra entre altres, i han provocat situacions bastant penoses de famílies dormint als aeroports.

Es ben cert que la nostra civilització té avantatges pel que fa a mobilitat, a energies renovables i no
renovables, al manteniment de les xarxes de transport públic i privat, però és sorprenent que no hi hagi res previst en alguns aeroports quan neva una mica més del compte.
Les estacions d'esquí tanmateix, celebren molt les nevades intenses per tal de tenir les pistes proveïdes de neu per la temporada. Cal , però conscienciar-nos que les estacions d'esquí malmeten molt el medi natural, que queda completament desanturalitzat amb aquestes infraestructures, questió que el bon amic naturalista Javier Barbadillo tracta amb profunditat el el seu blog http://enelultimorincon.blogspot.com

Molt recomanable una visita a aquest blog per comprendre que l'acció depredadora humana, és molt important i que la irreversibilitat d'aquestes actuacions fa que el nostre medi natural, sigui cada vegada més pobre en biodiversitat i en paisatges característics de cada indret, en aquest cas del Pirineu.

LA VIDA ÉS MERAVELLOSA, APROFITEM-LA !

2010-10-03T09:53:00.000-07:00

Prendre consciència que sóm en aquest món de pas és necessari, que cal viure intensament, la qual cosa no vol dir forçosament anar de bòlid, sino tot el contrari, aturar el temps en la mesura del possible tal com deia Joan Maragall en el su Cant espiritual: " Jo que voldria aturar tants moments de cada dia..."

En els temps que corren no és fàcil assolir aquest repte, però tot es fa planer si sabem cap a on dirigir les nostres preferències, fent un ordre de prioritats ben establert. A partir d'aquí no caldrà més que seguir el full de ruta, expressió que darrerament ha fet fortuna " urbi et orbe".

Moltes vegades caldrà impedir que la feina de cada dia ens impedeixi fruïr de l'oci, entès com fer allò que ens abelleix fer quan ho volem fer i amb tota llibertat, que el neg-oci no sigui la negació de l'oci tan necessari.
La societat actual tendeix a posar posar grillons i traves de tota mena, potser la pitjor és la necessitat de " fer paperassa" per a qualsevol assumpte encara que sigui d'una importància relativa, i haver personar-se als llocs que cal , el dia que cal, i amb data de caducitat, i possible recàrrec o multa si no es fa. Aixó crea una tensió continuada que por propiciar molèsties diverses, i manca de salut en el sentit que ho defineix la OMS, la principal molèstia és la sensació de no poder arribar a assumir tot el que hem de fer i desencadenar en un estat d'ansietat permanent que desemboca frequentment en somatitzacions que poden aparèixer en qualsevol moment, degut a la feblesa del sistema immunitari per estrés.
Que la tardor que comença ens porti pau i serenitat per anar fent camí sosegadament i amb bon humor i amb bon ànim.

PRESA DE POSSESSIÓ DEL NOU RECTOR A LA UNIVERSITAT DE VIC

2010-09-24T09:24:00.000-07:00

Ja en són quatre amb aquest, els rectors que han exercit el càrrec a Vic, esperem que les bones intencions i els projectes del nou rector, siguin ben exitosos i facin possible que la UVic segueixi el seu tarannà tan particular: no és pública ni privada, és com un híbrid que no sabem encara quins fruits donarà ateses les circumstàncies de retallades en tots els àmbits de la cultura i de l'ensenyament...

Unes patates , olives i una copa de cava, han posat el punt final a l'acte, ara haurem de veure com funciona tot plegat, i si la frugalitat del piscolabis en comparació amb el que éra habitual abans, és un símbol del que serà probablement una etapa de vaques una mica magres. No s'ha cantat el "Gaudeamus ígitur" tampoc, he sortit amb un sentiment de certa tristesa i poc optimisme pel que fa als propers quatre anys. Desitjo que el temps no em doni la raó.

UNA POESIA DE MARTÍ POL

2010-08-10T07:26:00.000-07:00

Tenim a penes el que tenim i prou:
l'espai d'història concreta que ens pertoca,
i un minúscul territori per viure-la.
Posem-nos dempeus altra vegada
i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol.

FESTIVALS I MÉS FESTIVALS

2010-07-25T02:02:00.000-07:00

L'estiu es presta a passejar i passar uns dies a llocs que coneixem, o a altres que no tant, però el que podem constatar és que la oferta de música és present a gairebé tot arreu.
Alguns llocs conreen cants especialitzats, com ara les havaneres a Calella i també a Menorca, d'altres organitzen més aviat mostres de música antiga molt en boga avui dia, o bé concerts sobre autors determinats en l'escaiença d'un aniversari com Albéniz a Camprodón, o els de Schumann i Chopin, aquest any.
Alguns espectacles musicals d'arrel folclòrica com el de Cantonigròs, són veritables "tours de force", on tota una comarca es posa en marxa per tal de col·laborar en l'organització.
Per altre banda hi ha uns erròniament anomenats "concerts" que més aviat són "desconcerts" amb molta cridòria, molts decibels i pampallugues que fan mal a la vista, però que ténen el seu públic.

Finalment hi ha els grans classics de tota la vida en llocs sovint costaners on la salabror del mar o un entorn arquitectònic singular en fa crèixer l'encant, i on la fidelització de les persones que estiuegen a la vora i que volen fruïr d'un bon concert és força frequent, i naturalment cal fer-se veure entre els que repeteixen cada any.

Hi ha música per tot arreu, fins i tot un llogaret insignificant en el mapa, pot acollir una excel·lent interpretació. Qui diu que hi ha crisi? hi ha gent per tot arreu i que segueixi essent així, aixó vol dir que la cultura del país és ben viva i que per molts anys duri!

Un verano por delante

2010-06-27T12:20:00.000-07:00

No hace muchos años se veraneaba, ahora se va de crucero o de viaje, qué es lo que ha cambiado?, es debido a un solo factor o por el contrario es un conjunto de circunstancias lo que ha motivado este cambio?.
El amplio abanico de amistades y conocidos, me permite hacer un análisis de algunos de los principales motivos para este cambio: los períodos vacacionales en las escuelas, la carestia de la vida, las parejas que no tienen más que unos pocos dias de vacaciones y que muchas veces no coinciden con las de sus hijos y que aprovechan para que vayan a unas colonias con el colegio.

Sea como sea habrá siempre la solución del botijo en el balcón, las piscinas públicas o las playas cercanas que permitan ir y venir en el mismo dia.
Pero por encima de todo, el veraneo es una actitud de relax que puede ser muy saludable, un cambio de ritmo para compensar las largas horas de insolación mediante las siestas que nos permiten pasar el calor más intenso en algun lugar sombreado o climatizado si se precisa.
Es un tiempo ideal para almacenar energias para el invierno siguiente, comer alimentos ligeros y saludables, fruta, verdura, ensaladas, pescado... Tener tiempo para reflexionar sobre todo lo que sucede a nuestro alrededor, leer algun libro, charlar distendidamente con los amigos y familiares, asistir a algún espectáculo musical, teatral o similar.
No sé si será duradera la crisis, pero en todo caso, valgan estas sugerencias mientras no se soluciona.
Un buen veraneo para todos, viaje, crucero, o salidas a lugares preciosos. El verano es un tiempo magnífico que hay que aprovechar siempre.

Primavera fresquita

2010-05-16T12:59:00.000-07:00

Vamos a ver si llega por fin el calor para luego quejarnos de que hace demasiado... la contradicción eterna entre lo ideal y lo que encontramos en nuestro dia a dia.
Siempre he creido que la incertidumbre del tiempo meteorológico es algo bueno y saludable, ni los americanos que todo lo quieren prever, saben a ciencia cierta cómo controlar algo tan variable.
Esta incertidumbre la encuentro beneficiosa para aprender a aceptar aquello que en cada momento ocurre sobre nuestras cabezas con buen humor y con naturalidad.
Así podemos trazar un paralelismo entre esta incertidumbre aprendida, y nuestro destino personal también imprevisible y sujeto a circunstancias aleatorias, diversas e impredecibles.

SANT JORDI I ELS LLIBRES

2010-04-23T09:38:00.000-07:00

La tradició d'aquest dia mana que es comprin i es regalin llibres de tota mena. La gent no sap ben bé què comprar, però s'acosta a les parades i mira molt.
Jo proposaria que ens miressim alguns dels llibres de la nostra biblioteca i rellegissim aquells que ja fa temps vàrem llegir, a veure què hi trobem de nou amb el pas del temps. En aquest sentit he tingut alguna sorpresa, tot constatant que la segona lectura m'ha revelat algunes coses que em vàren passar despercebudes en la primera lectura. Es un suggeriment que ens pot fer descobrir tresors amagats en els llibres que ja tenim.

LIBROS Y ROSAS

2010-04-22T05:22:00.000-07:00

Mañana es el dia de los escritores, estampando su firma en las páginas del libro a petición del futuro lector, un ritual que año tras año concentra en algunas paradas a personajes conocidos, o deseosos de ser conocidos por cuanta más gente mejor.
Una fiesta siempre llena de expectativas, las rosas con su lenguaje mudo de una estimación que se rubrica en rojo-pasión, para la mujer amada. Los libros para todos sin distinción, para los jóvenes y para los mayores, para los que leen mucho y para los de un libro al año...

San Jorge con su leyenda de defensor de doncellas en peligro, matando al dragón con su lanza, es la imagen, junto con la bandera catalana, que adornará mañana calles, plazas, paradas de libros y rosas, alegrando así la llegada de la primavera.

Feliz dia del libro, de Cervantes o de San Jorge!

LA IMAGINACION LITERARIA: UN RETRATO

2010-04-04T11:44:00.000-07:00

La imaginación puesta al servicio de una narración es algo que siempre me ha intrigado, es una forma de decir sin necesidad de referirse directamente a algo vivido, o quizá sí , pero entonces deformando suficientemente los detalles y circunstancias que lo hagan irreconocible.

Tengo para mí que cualquier persona que escribe algo, se retrata siempre a sí misma , quiera o no quiera, haciendo novelas, poesias, artículos de prensa, ensayo o blogs,
queda siempre inscrita una marca de fábrica, un estilo, un decir sin decir, o un llevar al lector por un laberinto que sólo el que lo escribe sabe donde va a terminar.

Me gusta el ensayo, donde alguien expone limpiamente algunas ideas y juega con ellas para hacerlas más explicitas, pero al final queda siempre patente la personalidad de quien escribe, en las citas que escoge, en las resonancias de su manera de entender la vida, la sociedad, la naturaleza, la filosofia, o el arte...

Los que logran mezclar todos los ingredientes antes mencionados con inteligencia y buen gusto, normalmente tienen premio, no en el sentido de ganar un dinero o un galardón , sino en que nota con alegria que se establece una complicidad con el lector
que hará que se interese por el autor, ya que lo que fluye de él es lo que se espera exactamente.

Claro que hay que arreglárselas para fidelizar a estos lectores, dándoles algunos alicientes nuevos de vez en cuando, en pocas palabras: seduciendo de forma elegante.
Ya se acerca el dia del libro donde se pondrá en juego este arte tan antiguo, y a la vez nuevo en algunos apectos meramente formales de presentación, de la comunicación escrita.

LA CALÇOTADA, UNA GOZADA !

2010-03-29T09:03:00.000-07:00

Ayer asistí a una calçotada en el campo, un dia espléndido, familias con niños , mucha alegria en el ambiente , poco a poco las cebollas tiernas que han crecido a la sombra de una tierra que las ha cubierto " bien calzadas" de ahí su nombre, muestran el vástago blanco y tierno una vez asadas, que con la salsa especial para este manjar, que se prepara a base de picada, tomate, pimientos, nyoras i algún otro secreto que cada uno puede añadir a su antojo, son una delícia.

La fiesta, con el declinar del dia ya se iba apagando, cuando de pronto un músico del grupo que tenia su clarinete en el coche, nos deleitó con un improvisado concierto.
Jugosa mescolanza de acto de nutrición y final musical que redondeó el ir y venir de los chavalines y chavalinas exhibiendo destrezas variadas en la amable ladera del del riachuelo donde tuvo lugar.

La primavera incipiente tiene un encanto especial, y además la Luna tan límpida y casi llena, asomó para darnos las buenas noches, y como dice la copla: " Ay Luna que reluces, toda la noche me alumbres...." nos fuimos a casa contentos y felices , es un madrigal precioso de cuyo autor no recuerdo el nombre, pero lo podeis buscar por internet poniendo esa frase.

Felices fiestas y felices sueños, aún que sean utópicos !

AMISTADES VERSIÓN "LIGHT" O "HEAVY"

2010-03-22T05:33:00.000-07:00

Casi todo en la vida presenta ventajas e inconvenientes, las amistades en principio son una ventaja, las afinidades de gustos, la empatia, hace que tengamos amigos a partir de coincidencias fortuitas que cada etapa de la vida nos proporciona, nos ponen en contacto con otras formas de pensar o de actuar y esto siempre es enriquecedor.

No obstante con el paso de los años algunas supuestas amistades quedan sólo en un recuerdo diluido entre las brumas de la memoria, constatamos con sorpresa que tenían fecha de caducidad, eran amistades de circunstancias, que otras nuevas han substituido de manera natural. Estas, y las que emanan de un medio telemático como este en el que estoy escribiendo, casi siempre responden a la primera de las versiones que en el título se mencionan.

Las amistades duraderas, con un peso específico importante, tienen una característica fundamental: el arraigo proveniente de las vivencias de todo tipo, buenas y no tanto, y de la voluntad de permanecer en el tiempo a pesar de todo.

En edades tempranas hay una tendencia a creer que todas las amistades son duraderas y por eso a veces hay grandes desengaños y decepciones. Por ello necesitan un apoyo familiar para solventar problemas afectivos que pueden afectar su equilibrio emocional. Los padres de adolescentes ya saben por experiencia que en este mundo actual tan falto de valores, con una frivolidad rayana en la estupidez o en la inconscienci, es difícil mantener el timón en su lugar para orientar amorosamente a sus hijos. Mis congratulaciones a los que lo logren, son los héroes silenciosos de nuestros dias.

LAS HORAS FELICES

2010-02-28T07:25:00.000-08:00

Aprovechar las horas felices, cuando todo marcha viento en popa, es cargar las pilas para afrontar situaciones menos agradables que nos quitan muchas energias y tienden a ponernos de mal humor.

El sólo recuerdo de esas horas, ya es una ayuda para seguir adelante en las adversidades.
En una entrada anterior, ya hablé de este tema tan conectado con el ahorro, para no dilapidar en cuestiones menores nuestra energia acumulada. Pero, cómo saber si una cuestion es menor o no? ahí reside muchas veces el "quid" de la cuestión.
Ultimamente no hay demasiados motivos para la alegria provinentes del exterior, por tanto habrá que echar mano de los recursos almacenados en nuestra "despensa anímica" y recabar nuevos alicientes provinentes de las pequeñas cosas cotidianas que puedan ser positivas para nosotros.

Por ejemplo admirar el milagro que cada año se renueva con la primavera, ver que hemos logrado dominar nuestro díscolo ordenador que pretende ir por libre y que por fin nos sirve fielmente, aprender nuevos conocimientos que nos parecian inaccesibles, compartir alegria y optimismo con nuestros seres más queridos, contemplar en silencio los paisajes de algún lugar muy querido en buena compañía, escuchar música, leer poemas u otros textos interesantes, escribir en el blog, o en un papel nuestras impresiones ante la belleza que nos atrae especialmente por uno u otro motivo.

FRÁGILES CRIATURAS VIRTUALES

2010-02-25T02:01:00.000-08:00

Conozco Andalucia, y he visitado en alguna ocasión las cuevas donde viven muy a gusto algunos ciudadanos, con ventajas ciertamente importantes desde el punto de vista de gasto energético. La arcilla es un material que aisla perfectamente del frio y el calor, no hay más que excavar un espacio en ella, para tener un habitáculo a medida para vivir, las Cuevas de Almanzora en Almeria podrian ser una buen ejemplo.
Estos últimos dias las lluvias persistentes han destrozado muchas de estas casas, sobretodo en Jerez, donde quizá el terreno escogido estaba poco consolidado, o debajo de cursos de agua intermitentes que han puesto en peligro la vida de personas. Deseo de todo corazón que esta desgracia no impida que se siga construyendo de esta forma ancestral, en lugares que lo permitan con cierta seguridad, es una forma de luchar contra el ladrillo y el hormigón que tantos quebraderos de cabeza económicos ha ocasionado en nuestro país, mucho peores en todo caso, que esta opción por materiales sencillos, pero "honrados".
En nuestra loca carrera por el consumo, hemos olvidado muchas sanas costumbres en las formas de vivir sencillas, por ejemplo en las casas de campo, donde el reciclaje era asumido de forma natural , sin necesidad de contenedores que afean nuestras calles y estorban el paso de los viandantes.
Hace tiempo que vamos de mal en peor, gastando fortunas en implementar servicios que nunca antes de la fiebre consumista habíamos necesitado: verdaderos imperios del residuo urbano, con sus grandes depósitos para toda clase de materiales.
Las ciudades, son agrupaciones humanas muy poco ecológicas, sus residuos y la necesidad constante de limpiar calles, plazas y parques, se multiplican exponencialmente; la única ventaja es que proporcionan puestos de trabajo a muchas personas y que fomentan el turismo de gentes que admiran lo reluciente, lo nuevo, lo limpio, lo moderno, y pagan a gusto para recrearse en una sociedad sin raices en la tierra, comunidades sobre asfalto y hormigón, comunidades un tanto virtuales, sin referentes auténticos en el terreno que pisan.
Aquella anécdota del niño que dibuja un pollo al ast, perqué nunca lo ha visto en vivo y en directo, sería un poco la anéctota que subrayaria lo que intento describir: unas frágiles criaturas virtuales, en un medio que no es el que les pertoca como especie pariente de un primate: el chimpancé, con el que compartimos más del 80 % de nuestro genoma humano.

SIN TELE SE GANA TIEMPO

2010-01-23T08:44:00.000-08:00

Estos dias casi toda Catalunya ha quedado sin emisión analógica de la señal de televisión, la TDT ya funciona en casi todos los repetidores. Me ha cogido desprevenida y en cierto modo me alegro, estaba algo harta de tanta mala noticia, de tanto papanatismo a todos niveles, de noticias poco interesantes, de un exceso de cuestiones deportivas con nombres geográficos que inducen a error (Dakar continua en África,no?).
Los entrenos, los directivos y jugadores, las vicisitudes del Barça, ya es sopa de cada dia, me crean un no se qué inconveniencia, aún reconociendo sus méritos, que me incomoda cada vez más, un exceso de tiempo dedicado al deporte lo encuentro inexplicable.

He comprobado que mi tiempo se alarga en favor de otras actividades que no son mirar la "caja tonta". Me sabe mal sólo por algunos programas muy puntuales, el de Redes con Eduardo Punset , por ejemplo, y pocos más.
Bueno después de algun tiempo supongo que me apetecerá volver a verla . Mientras tanto escribo, leo, charlo con amigos entre otras cosas, un paréntesis muy sano a mi entender.

AÑO NUEVO : VIDA NUEVA

2010-01-04T05:17:00.000-08:00

Qué dias de tranquilidad, parece que todo el mundo esté ensimismado saboreando las fiestas, los turrones y demás manjares propios de estas fechas. Ya en el tramo final de esta agradable sensación de relax, se acercan los Reyes Magos para poner un colofón de magnificencia y regalos para iniciar el nuevo año con buen pié.
No sé qué pensar de la manida frase que encabeza este escrito, en todo caso no está mal pensar en una renovación pues hay otra frase por el estilo pero más agorera que dice: " o renovarse o morir".
De momento y a la espera de esta renovación personal, he decidido jubilar un ordenador portátil que fué uno de los primeros que hubo en el mercado, un Toshiba carísimo y con unas capacidades de memoria tan justitas que trabajar con él hoy dia era casi imposible.
A las personas con el tiempo nos pasa más o menos lo mismo, perdemos la capacidad de memoria a partir de cierta edad, sobretodo la inmediata, vamos procesando todo más despacio, dejamos de ser visibles, útiles, una carga económica desde el punto de vista sanitario i de mantenimiento de las pensiones, un objeto inútil, y poco reciclable.

Mientras no llega el final, podemos hacer esfuerzos por mantener nuestra viabilidad vital y social con estratagemas de lo más variopinto: hacer ejercicio físico, mantener el interés y la curiosidad por conocer nuevas materias o recordar lo que ya hicimos antes: aprender idiomas, tocar algún instrumento musical, cantar, hacer teatro, viajar, practicar jardineria, hacer bricolage doméstico, darle a la tecla del ordenador para comunicarse, observar el cielo nocturno a simple vista o con ayuda óptica, jugar con niños, hacer excursiones, dibujar y pintar, escribir memorias, acariciar animalitos, visitar a los amigos, cocinar, descubrir lugares encantadores, asistir a conferencias y conciertos....

Muchas cosas para hacer este año que empieza, no sé si será una "vida nueva", pero en todo caso el afán de renovación es deseable a todas les edades y en cualquier circunstancia.

Feliz año 2010 a todos!

SOL DE OTOÑO

2009-11-14T02:01:00.000-08:00

El sol de otoño
tibio y amable
calienta el alma.

PERPLEJIDAD BLOGUERA

2009-11-06T07:55:00.000-08:00

Hace unos dias que pasan cosas raras, algun blog ( el de las nubes) ha decretado una lista de invitados y ya no puedo acceder a él, otro hace " ojos ciegos" a un comentario que mandé ayer dia 5 , otros estan paralizados sin previo aviso, el de nuestro naturalista está de vacaciones ( ya lo advirtió ), en fin que casi no que da donde escribir algo.
Vista la situación de perplejidad en que me hallo, intentaré reastrear otros blogs pero dudo que sean tan interesantes y sobretodo tan familiares, como los que tengo en lista.
Espero que cuando lleguen las navidades esto se anime un poco más y pueda otra vez gozar de la compañía de los blogs de los amigos que tanto aprecio
Esperaré unos dias a ver si todo se normaliza un poco, y mientras, os dejo aquí mi lamento y confio en que todo vuelva a su cauce.

Un abrazo para todos!

LAS MUJERES Y EL COLOR ROSA

2009-10-25T07:40:00.000-07:00

Hoy Barcelona se ha teñido de rosa, miles de mujeres en una carrera por las calles con un pañuelo rosa en la cabeza, contra el cáncer de mama,.también el alcalde lucia el tocado rosa (?).
No sé si todavia se estila aquello de regalar ropa para el niño en azul y en rosa para la niña. Curiosa costumbre que está tan arraigada en el inconsciente colectivo, que incluso los anuncios de productos como "Ausonia", van teñidos de este color en la televisión, también las "Barbie" lucen mayoritariamente una gama de colores rosa en su vestuario y complementos.
Esta conducta selectiva cromática, se extiende más allá de la diferenciación sexual desde la más tierna infancia, y no se concibe una novia que no vaya de blanco, o un night club en el que no domine el rojo por todas partes. El luto siempre negro, y los grises y ocres para las mujeres mayores.
Cuando más libres son las costumbres y los hábitos en el vestir, sorprende esta fidelidad a toda costa a lo tradicional, quizá sea debido a que los roles masculino y femenino estan tan desdibujados, que se precisa algo que permanezca inmutable a lo largo del tiempo: els abanico de colores al servicio de la identidad, como una bandera sobretodo femenina en el más puro estilo años cicuenta!

.

HIBERNAR COMO LOS TOPOS

2009-10-16T11:42:00.000-07:00

Pronto empezará el frio y con el cambio de horario nos va a dejar el dia en nada. Cada año pienso que valdría la pena hibernar hasta febrero o marzo. No lo he intentado nunca porqué no sé cómo se hace, pero me aproximo bastante.
La proximidad de las fiestas de Navidad me produce una especie de alergia integral a toda clase de objetos inútiles de regalo, decoración, alimentos cargados de calorias, etc. Hace dos o tres años coincidió el Ramadán con el adviento, y pensé que era la mejor época para ayunar un poco. Resultó estupendo, además de adelgazar un poco y dormir bastante, logré disfrutar de actividades de lo más agradables, con tiempo para leer, escuchar música, pasear y hacer ejercicio, además de atender mis obligaciones diarias.
El otoño es casi inexistente este año, pasaremos del calor al frio de golpe con lo cual los resfiados abundarán, y las gripes variadas también. Sitios cerrados con poca ventilación, serán caldo de cultivo de toda clase de virus, por lo tanto mejor será el aire libre lejos de las ciudades a poco que se pueda. Son reflexiones que se me ocurren al ver los montoncitos de tierra en los prados verdes que hacen los topos , tan listos ellos, para pasr allí el invierno.La naturaleza siempre nos asombra con su lógica aplastante, que a veces nosotros olvidamos.

EL PLACER DE COMPARTIR PENSAMIENTOS

2009-10-03T12:47:00.000-07:00

A veces leyendo algun libro olvidado en la estanteria, compruebo mi total afinidad de ideas con el autor, cómo es posible que no me hubiera dado cuenta antes de esta coincidencia?, simplemente creo que no tenia la madurez necesaria la primera vez que lo leí, y sin embargo el tiempo y la experiencia, me hace ahora disfrutar de reencontrar un viejo amigo que de entrada no me llamó la atención, ni aprecié las muchas coincidencias entre mi pensamiento y el suyo. En las conversaciones habituales con amigos es más frecuente esta sintonía, pues si nace la amistad es precisamente gracias a estas coincidencias de criterios y valoraciones similares frente a los temas de que se habla.
Pero lo realmente sorprendente, es la afinidad con personas que nunca hemos coincidido fisicamente ni en el espacio ni en el tiempo, y sin embargo la sintonia existe: me estoy refiriendo a las " bloguerias" en internet.
Yo emito una opinion sobre algo, y siempre en diferido llega una u otra respuesta a esta opinión, y a veces más de una. La cortesia bloguera hace que se agradezca, se matice o se esté encantado con el contraste de pareceres. Estro crea una dinámica muy saludable, que hace que poco a poco veamos en en algunos de los interlocutores un amigo, un confidente, un ser con el que se puede establecer una cómoda amistad no sujeta a horas fijas, sin reglas de ningún tipo, sólo con buenas maneras, educación y una cierta dosis de sinceridad basta. Si tenemos otras tareas entre manos, la cosa queda pendiente sin más problema hasta otro dia más conveniente, pero queda un no se qué de obligación de responder a aquel comentario, con ganas de ir comprobando las coincidencias de pensamiento en los más variados temas. Es un estímulo que hace nacer el gusto por la frase bien construida, que se entienda bien, por un vocabulario adecuado y rico en a medida de lo posible, y por la belleza en general, como guía y norte de lo que intentamos reflejar en los escritos, a tenor muchas veces de lo que la propia materia tratada requiere de exquisitez en la redaccción.
Es reconfortante ver el abanico de ideas que surgen a raiz de un tema dado. En cambio cuando se escribe un artículo o un libro, este feedback no existe, no sabemos quien lo lee y que opina.de nuestras ideas y pensamientos.
Es un verdadero placer este intercambio tan enriquecedor y tan fácil, sólo mediante el tecleteo de unas cuantas palabras con más o menos sentido, se reciben tantas sorpresas agradables, que constituyen una compañía a distancia, pero compañía al fin.

OTOÑO, ÉPOCA PARA PENSAR Y VIAJAR

2009-09-23T10:29:00.000-07:00

El verano es un tiempo algo frívolo, barato, sin más preocupación que el placer inmediato: comer, beber, refrescarse, dormir a pierna suelta, ligar bastante, y desplazarse de un lado a otro con una alegria a veces forzada por aquello de que hay que convencerse de que se pasa bien, aún que a veces no sea cierto.
Por el contrario el otoño, es una época mas reposada, de más calidad. Si telefoneas a alguien o le escribes un mensaje, le encuentras y pobablemente conteste ese mensaje. La ropa de vestir tiene otro empaque, tambien el calzado, abandonando las chancletas y sandalias parece que volvemos a la civilización. Es tiempo de pensar un poco en nosotros mismos como reflejo de esa naturaleza que descansa, pero no con el atolondramiento antes descrito del verano. Es un descanso en el ritmo mas ordenado de cada dia, que podemos salpicar con salidas y viajes, siempre más agradables que cuando las aglomeraciones y el calor nos hacen dudar de que realmente sea esa época la mejor para hacer esas salidas, claro que las vacaciones mandan, pero es interesante repartir un poco durante el año estas salidas y disfrutar de los paisajes en ocres y amarillos o con nieve y hielo.
El dia más corto propicia que tengamos más tiempo para estar en casa, para recogernos en nuestra actividad intelectual leyendo, escribiendo, escuchando música o simplemente imaginando, pensando, acariciando proyectos o esperanzas...
El otoño tiene un encanto especial, es como aquellas personas que con cierta edad y con algunos mechones blancos en el pelo, respiran una placidez y una belleza muy elegante, especial, de categoria ganada a lo largo de los años ya vividos.

SE ACABA EL VERANO

2009-08-28T02:13:00.000-07:00

Adiós al relajo sistemático, al "dolce far niente", a los dias largos que reclaman una siesta para evitar el calor exagerado del mediodia.
El mes de septiembre a veces nos brinda todavia algunos dias cálidos que aprovechames para despedirnos del baño en el mar o en piscinas lagos o rios, pero pronto el otoño avanza y ya empiezan a caer las hojas...
Nuestro reciclaje anual de cuerpo y alma está casi completado, con nuevas energias intentaremos pasar el tiempo frio que pronto vendrá.
El ciclo anual de las estaciones nos marca unos ritmos que hemos aprendido desde siempre, y que nos permiten adaptarnos a temperaturas distintas, los fisiólogos dicen que esto es mejor que estar siempre en una tempretatura constante.
Esta reflexión banal, este constatar nuestro ritmo tan conocido, es sin embargo un ejercicio muy conveniente para tener conciencia del tiempo que pasa, que no volverá a ser nunca igual. Puede ser que este verano sea el último, no sabemos que nos depara el destino, aprovechemos pues cada hora para gozar en compañía de nuestros seres queridos, de la naturaleza, del dia y de la noche.
Pocas ideas nuevas, originales: es natural , el relax veraniego tiene la culpa!

RAMADAN VERANIEGO INTERESANTE

2009-08-23T07:54:00.000-07:00

Espléndido que el ramadan venga en pleno verano, para aquellas personas que no hayan logrado su ansiada figura ideal , aún estan a tiempo de sumarse solidariamente a la comunidad musulmana, y hacer un poco de régimen. Por lo pronto la sopa reglamentaria no está mal y los demás complementos tampoco, sólo añadiria una buena dosis de ensalada con lechuga, cebolla, pimiento, tomate, aceitunas, y hojas de diente de león que son diuréticas.
Al hilo de una espléndida entrada de Jasús Cotta sobre la estética del cuerpo femenino, a través del cuadro de Rubens " Las tres gracias", hay que subrayar que mantener la "línea", quiere decir eso mantenerla tal como està . Cada persona tiene una complexión genética distinta, y a lo que hay que aspirar es a mejorar la funcionalidad de nuestro cuerpo, para que nos sirva como es debido en las distintas prestaciones que esperamos de él.
La estética vendrá "por añadidura", un cuerpo ágil , proporcionado y dinámico, es signo de buena salud y por tanto atractivo, si además le sumamos la satisfacción de aceptarlo tal como es en su apariencia externa , como en el caso del cuadro de Rubens, sin necesidad de una delgadez cadavérica como la que exhiben las modelos de hoy, serà un nuevo modelo de estética más acorde con la realidad existente por estas latitudes, desde muchísimos años ha.

LENGUAJES, COMUNICACIÓN, IDIOMAS

2009-08-21T01:46:00.001-07:00

Nuestra presencia en el mundo que conocemos, está totalmente mediatizada por la comunicación: sea esta verbal o no verbal, mediante signos o palabras, mediante gestos y mímica, pero la mayoria de veces utilizamos lenguajes orales o escritos siguiendo la pauta de un determinado idioma, el cual nos ha sido dado aprender de nuestro entorno inmediato durante los primeros años.
La lengua "materna" que acalla nuestros temores, nos mima siempre, nos arrulla tiernamente o nos explica una historia, tiene algo más que un significado semántico, tiene una entonación o un canturreo asociados que lo hacen único e intrasferible. A escala animal, en poblaciones que viven agrupadas, las crias reconocen de inmediato la llamada de su madre de entre el griterío que puede haber alrededor.
Cada idioma "formatea" el cerebro del que lo aprende para desentrañar modulaciones y sonidos que van junto con las palabras; no sabría decir si importa más el sonido que el significado de la palabra en sí en un primer momento.
En la madurez comprendemos cada palabra de cada lenguaje en su contexto, y si tenemos suficiente habilidad , podemos traducir de uno a otro idioma sin demasiado menoscabo del sentido original que el autor quiso darle. La gran dificultad es la poesia, sobretodo la que rima, y también el canto, tal como apuntaba no hace mucho en un comentario del blog, refiréndome la melodia del Credo que se canta en Catalunya de toda la vida, la cual incluye palabras que fueron suprimidas : Iglesia Católica Apostólica y Romana... la música conserva palabras antiguas y la rima obliga a traducciones muy cuidadosas para ser fiel a su "música " también. Curiosa sinergia de sonidos y significados ligados a cada lengua, que la hacen por eso más querida, mas nuestra, más entrañable y desveladora de sensaciones subconscientes, en las que gustamos mecernos cuando la oímos bien pronunciada, articulada, y con una voz hermosa y consciente de lo que está diciendo.

LA SOLEDAD , LOS VIAJES, O EL VIAJE INTERIOR

2009-08-12T07:08:00.000-07:00

El silencio, la soledad aceptada con sus ventajas e inconvenientes, el viaje hacia el interior de uno mismo, no dependen de lo que hacemos, sino de nuetra actitud frente a eso que hacemos.
Por ejemplo viajar, hay viajes que nos ayudan a reflexionar sobre nosotros y nuestro entorno, otros en los que la fascinación por la arquitectura y el arte nos atraen con sus proporciones áureas o los delicados trazos de una pintura que leemos con arrobo total. Todo enriquece nuestro acerbo cultural, claro que sí, pero también lo ennriquece el pensar sobre nuestra posición frente a ese mundo que visitamos y sus vanidades , frente a las injusticias y las maldades, los abusos, las traiciones y nuestro silencio indolente ante estas actitudes tan mezquinas. No es cuestión de salir con una pancarta a la calle , eso lo hace cualquiera, es cuestión de dar testimonio en cada ocasión, del rechazo a estas barbaridades que vemios cada dia. Esta actitud firme, inasequible al desaliento, recia, que no se compra ni se vende, es la cosecha de una reflexión silenciosa con uno mismo, para armarse con todo lo necesario para soslayar los embates de la frivolidad, del "dolce far niente", que bien dosificado está muy bien, pero sin bajar la guardia en ningun momento ni transigir con lo inaceptable.
Deseo que todas las andanzas de aquí para allà durante el verano, con sus dias largos, os proporcionen estas coordenadas imprescindibles para que en cada ocasión y en cada lugar, cada uno de nosotros a su manera, podamos con nuestro grano de arena, contribuir a una mejora en la convivencia, en el saber estar, en nuestro criterio, nuestra creatividad, en una palabra, en ser personas cada vez mejores y más comprensivas con las faltas de los demás, y sobretodo con las nuestras.

UNA IMAGEN NO VALE MAS QUE MIL PALABRAS

2009-07-22T06:49:00.000-07:00

Traducción de la entrada en catalán de 27 de febrero de 2009

Nuestra cultura superficial, nos proporciona una vanidad tan esperpéntica, que parece que nos deberia avergonzar.Mac Luhan y su conocida frase "el medio es el mensaje", ya nos iba dando pistas del desconcierto estético-cultural que se estaba cocinando a fuego lento, y ahora una vez cocinado, nos encontramos con unos parámetros establecidos que nos parecen bien normales, porqué una mayoria de personas han aceptado el camino más fácil, el más elemental, ante la indiferencia general. Los medios de comunicación han hecho el resto.
No es verdad esta afirmación que dice:" una imagen vale más que mil palabras", los premios de Foto Press internacional están muy bien y son impactantes, los fotoblogs de algunos aficionados a la fotografia algunas veces resultan interesantes, pero nunca podran competir con una cuidada descripción literaria, donde tengan cabida la historia, las circunstancias del momento en que se obtuvo la imagen, y sobretodo las impresiones de la persona que estaba viendo la imagen. Este mensaje personal, intransferible y único, nos impresionará mucho más allá que la posible imagen, que al ser tan concreta no deja lugar a la imaginación,ni a la emoción, en cambio el texto nos sugiere, ilustra y nos acerca desde diferentes puntos de vista al concepto que se pretende describir, dejando que el lector introduzca la imagen que más le convenga desde su propio bagage cultural, que es de suponer posee.
Hay otro factor distorsionador que hay que cuidar con mucha atención, hay palabras tan desgastadas por el uso y abuso que sufren, que ya no tienen ningun sentido preciso porqué sirven para muchos conceptos a la vez. Buscad entonces un diccionario de sinónimos y escoged aquel que se adecúe exactamente a aquello que queremos decir. Quizá no haran falta tantas como mil (palabras) para hacer este retrato virtual, esta llamada a la imaginación de cada uno.
Vale la pena el esfuerzo, y además los que os lean, si han tenido una educación que se lo permita, disfrutarán del regalo que les haceis.
Hace poco visité una fotoblog, en el que era mucho más impactante segun la opinión de muchos visitantes, el texto que acompañaba las fotografias que las mismas imágenes. Todo un testimonio fehaciente que demustra claramente que si el texto está bien pergeñado, nos acerca más a la realidad que queremos describir que cualquier imagen.
Claro está que la persona que escribe la descripción tiene que ser especialmente sensible, tener algo de poeta, y reflejar aquello que ha visto siempre con un dominio del lenguaje en el que quiera expresarse. El es la cámara, él es el artista, todo un reto!

Nota : Si alguien quiere que se traduzca alguna otra entrada, no hay más que pedirlo. Desconfio de las traducciones automáticas (un poco traditoras).

UN CONCERT DE "CAMPANILLES" A VIC

2009-07-18T11:22:00.000-07:00

Jordi Domènech i Josep Surinyach vàren desgranar amb gran encert un enfilall de peces d'autors diversos més algunes propines, en un ambient de gran expectació atesa la qualitat d'ambdós intèrprets.
Després d'anunciar algun canvi en el programa, va començar el concert amb quatre cançons de H. Purcell seguides de dues de Mozart, escrites en francés "Oiseaux si tous les ans" i "Dans un bois solitaire etr sombre , per continuar amb una ària de concert també de Mozart. La segona part s'inicià amb el cicle "Liederkreis" de Schumann, dotze cançons totes gairebé en un to melacòlic i més aviat trist. A destacar " Nit de Lluna", la cinquena, amb uns legatos molt ben administrats i amb moments de gran bellesa lírica.
Com ja he dit abans hi va haver canvis en el programa, es va suprimir la part de Haendel, pero només en teoria perquè una de la propines , per sort nostra va ser ni més ni menys que "Quel nave smarrita" de l'òpera "Radamisto" de G.F. Haendel, una de les dues anunciades que no va cantar en el concert però sí en la propina, també va afegir-hi una tonadilla espanyola entre el SI i el NO, amb un punt de coqueteria molt adequada al que anava dient el text. Per rematar la sessió una versió de Jordi Domènech acompanyant-se a si mateix, de la coneguda ària "Lascia qu'io pianga" del Rinaldo de Haendel, amb unes variacions improvisades, inventades allà mateix com era costum fer-ho en época barroca, i que probablement són diferents d'altres que havia fet i possiblement no es tornin a repetir en favor d'altres de noves, quan un músic ho és de veritat passen coses com aquesta...
Haendel i el seu aniversari d'aquest any, no va ser pas oblidat doncs en una data tan important, i entre la primera propina i la tercera tot va quedar al seu lloc. Aquestes veleitats de canvis de programa, jo pensava que només se les permetia el pianista de cognom Miquelangeli, però veig que altres intèrprets també ho fan , els artistes són aixís!

LA NIT MÉS CURTA DE L'ANY

2009-06-23T06:38:00.000-07:00

El solstici d'estiu es produeix quan els raigs del sol il·luminen alguna part de la terra de forma el màxim de perpendiculars que ho permet aquest punt , i amb la màxima durada de tot l'any d'hores de llum , per tant la nit serà com a consequència la més curta de l'any. Però en aquesta nit tan curta la tradició mana celebrar amb xirinola el fet d'aquesta escalfor perllongada que augura uns fruits madurs cap a la tardor. L'alegria és contagiosa i moltes persones es troben en un ambient festiu on la coca i el cava són protagonistes, la revetlla és una tradició que a més es fa notar pels cohets, petards, fogueres i altres símbols que pretenen manifestar l'agraïment per unes collites que seràn ben abundoses gràcies a aquest retorn del sol i la calor estiuenca.
A partir d'ara i fins el 21 de desembre la nit anirà creixent i el dia minvant molt mica en mica fins llavors. Aquests ritmes tan coneguts que també segueix la Lluna amb els seus creixents i minvants cada mes, ens condiciona la nostra manera de fer i de viure.Tot el que creix després minva, també a escala més gran passa amb les estrelles, com ara el sol, creix tot cremant l'heli i l'hidrògen que té i a mida que s'acaba el combustible va minvant fins a convertir-se en un objecte de gran densitat però sense energia calòrica ni lumínica, encara n'hi ha , però per uns quants milions d'anys...
Nosaltres com a essers vivents també fem aquest camí en la nostra vida, creixem fins a la maduresa , ens ho mantenim un temps i tot seguit ja ve la vellesa avisant-nos que la nostra energia minva i que tot i ser la mateixa persona que érem ja no tenim ni la força ni l'agudesa dels sentits tan gran com quan érem joves. Es com si la natura ens anés explicant el que passa a tot arreu i amb variats exemples, per tal que no ens sobti trobar-nos una mica "minvants" en arribar a l'edat que aixó té lloc. És l'hora de fer el recompte dels fruïts qude hem generat en forma de fills, d'obres meritòries, de donar als altres allò més bonic i plaent que hem pogut donar....i continuar fins el final, que no és tal, sinó en paraules de Joan Maragall (felicitem-lo doncs demà sería el seu sant!), un gran desig:
SIA'M LA MORT UNA MAJOR NAIXENÇA ! ( final del Cant Espiritual).
Molt bona revetlla a tothom! i felicitats a Joans i Joanes!

SANT BENET DE BAGES

2009-06-09T07:18:00.000-07:00

Em temia el pitjor, tenía un gran record del Monestir de Sant Benet, mig amagat ente vegetació exhuberant, tant a fora com en els patis interiors i accessos.
S'hi arribava per un camí rural que permetía acostar-s'hi poc a poc, veient sempre el monestir que s'anava apropant. Ara s'arriba gairebé sense veure'l i s'aparca al costat d'una fàbrica abandonada de fa temps.les exigències de seguretat dels visitatns han omplert de vidres i baranes inoxidables l'encant d'un recinte on encara es respirava un aire d'antigor.
La visita "medieval", esglèsia , claustres i dependències està previst que duri força més temps del necessari, per tal d'escoltar uns audiovisuals molt mal sonoritzats, en els que no s'entenen les paraules ni gairebé el que ens volen explicar, les imatges són virtuals totes, fins i tot fan una paròdia, també de projeccions tridimensionals,d'una pretesa cerimònia religiosa amb un oficiant -fantasma i una música poc escaient i mal cantada.
El guia un noiet molt eixerit i amable explica unes quantes coses i es passa al Celler on altre vegada la "peli"de torn, aquesta amb lluites sorolloses i imatges plenes de banders catalanes, mapes de la Mediterrània i poca cosa més. Finalment es puja al pis de dalt on hi havia les cel·les dels monjos i la cosa canvia en positiu. Les imatges i el són són força millors, s'ens parla del monjo de Montserrat que va anar'hi a viure quan ja era gran : Maure Amatller, de Llafranc, que a Montserrat havia inventat un bon seguit d'aparells enginyosos per estalviar esforços als monjos en les seves tasques cotidianes.Es passa al gran porxo amb una font de pedra i rajoletes antigues de gran valor.

La visita "modernista" , la reforma feta sobre els claustres, està molt més ben estructurada encara, s'il·luminen unes pantalles en les diferents estances i algunes imatges son fotografies i filmacions de la familia del pintor Ramon Casas que hi vàren habilitar una casa d'estiueig, amb relats imaginaris de diferents personatges relacionats amb la família. Hi ha força pintures originals ben interessants i una bona part del mobiliari original.
Una visita ben interessant, encara que millorable sobretot en els audiovisuals de la visita medieval.
En sortir ens trobem amb un edifici tot de vidre anomenat "Alicia", amb un laboratori per investigar en la física i química aplicada al menjar i altres experiments de Ferran Adrià & company, amb la col·laboració del cardiòleg Valentí Fuster, on s'expliquen els principis bàsics de l'alimentació al públic en general i també per escoles mitjançant tallers pràctics.
Estan endegant uns horts força grans, ja que ténen el Llobregat allà mateix per regar a manta si convé, on s'explicará el conrreu d'hortalisses i els beneficis per a la salut que aporten.

LA FESTA VERDAGUER A FOLGUEROLES

2009-05-24T00:14:00.000-07:00

A Catalunya ens agraden les festes: les Majors de cada poble, les de Sant Joan, Sant Jordi, les de Nadal, les de Pasqua, i totes les que cada poble vol afegir a les generals com ara la Patum de Berga, que sembla que romandrà com una festa considerada patrimoni de la humanitat.
Aquesta festa de Folgueroles, no preten de moment, passar a ser una celebració multitudinària que tingui aquest apel·latiu tan rimbombant com l'esmentada abans; té un caire familiar íntim , molt participatiu, tothom que hi vé s'en va amb aquella escalforeta que dóna el saber-se acollit per la família, una família espiritual i real en alguns casos, formada a l'entorn d'una figura tan estimada i recordada com la de Jacint Verdaguer i Santaló.
Per què aquesta devoció aquest amor, aquesta sensació de proximitat amb la seva vida i obra?, no hi ha cap secret, va ser un home que va viure, sentir, fruïr, patir i anhelar, que respirava grandesa des de la petitesa reconeguda per ell mateix , que va tenir la valentia de somniar lliurement i plasmar en poesia tots aquests sentiments, somnis, decepcions, creences, miratges a voltes. Tot sempre amb l'elegància inconfusible d'aquell que té uns referents sòlids en la terra, el cel, la pàtria, que li omplen el cor i vessa paraules dolces a desdir, lloant la bellesa dels paisatge que conegué.
Potser, però, si li fos permès veure ara la seva estimada ermita de Sant Jordi envoltada de filaraca elèctrica, faria un poema com un plany i qui sap si fins i tot perdonant els que han fet possible aquesta barbaritat, la reconvertiria en quelcom un mica més poètic.

Bon Sant Jordi gloriós,
los homens no us han entès:
uns han engabiat i clos
dins d'una xarxa us han près?

La vostra ermita estimada
sempre restarà alterosa,
com una joia preuada
mirant al cel ben airosa.

Del que s'ha fet al voltant
en farem una sardana,
corona de fils important
que enjoiarà aquesta Plana.

Les torres de ferro, ai las!
com gegants, de la sardana
les farem ballar al compàs
de la dansa catalana.
*****

LES EXPERIÈNCIES "BLOGUERES"

2009-05-20T05:32:00.000-07:00

Sempre són positives i variades, conèixer persones en aquest mitjà gairebé immaterial i una mica misteriós, és com una aventura plena d'emocions diverses.
Semblem tots plegats com una mena de fantasmes una mica etèris, també immaterials, però no tan sols aixó, hi ha personalitats fictícies , canvis de sexe sense necessitat de cap operació i també, com a tot arreu, persones una mica mal educades, em diuen alguns "blogeros" que fins i tot hi ha amenaces , insults i altres fets que per sort no he sofert mai en primera persona.
Jo he tingut sort fins ara," toquem fusta!". Darrerament, i per aixo de tant en tant hi ha alguna entrada en llengua castellana, he contactat amb un grup interessant des del punt de vista literari i poètic, la majoria són professors d'institut i experts en cultura clàssica greco-romana . Utilitzant els coneiments sobre mitologia i la història del herois i els no tan herois, es fan uns diàlegs de gran alçada entre l'amo del blog i els comentaristes, que resulten molt enriquidors sobretot pels alumnes que molt poc, però intervenen també si ho desitgen, amb tota llibertat.
Quins contrastos té la vida! però l'explicació pot ser que ja el mateix tema, descarta com a contertulis persones de baixa cultura que en no trobars'hi bé marxen espontàniament. Ves per on la cultura autèntica i és un antídot contra persones indesitjables que com les "meigas gallegas", encara que no els hem vist mai, "haberlas, hailas!

SABE MÁS EL DIABLO POR VIEJO QUE POR DIABLO

2009-04-24T23:25:00.000-07:00

Es realments interesante leer algunos blogs y sobretodo los comentarios y opiniones que a raiz de un tema propuesto se desencadenan en cascada, en particular cuando los sutiles matices, alguna contradicción o algun sesgo del discurso propuesto estimula la aparicion de comentarios. Es como asistir a un happening o pieza de comedia de enrredo salpicada de ingeniosas alusiones a ciencias , letras, filosofia etc.en vivo y en directo, todo un lujo para los que prefieran aprender callando.
Se aducen toda clase de razonamientos, de exhibiciones de sapiencia más o menos libresca, de alusiones personales que a veces el entusiasmo provoca etc. A todo esto responde el autor siempre en su lugar, mesurado, prudente, elegante, como si fuera un torero, terciando más bien por la tangente, con pases magistrales pero cuidando muy mucho de dar su brazo a torcer. Pero el mérito está en cómo lo hace: un detalle de galanteria exquisita, un razonamiento ingenioso o una acotación siempre oportuna, que por arte de magia traslada la disensión , si la hubiere habido , a otro plano distinto con elementos indiscutibles, como por ejemplo categorias filosóficas o estéticas sagradas , y con este vade retro Satanás , las aguas tornan a su cauce y aquí no ha pasado ná ( conocida expresión castiza y zarzuelera).
No es fácil mantener esta tesitura dialogante con tanto gracejo, solo la vasta cultura y sobretodo los años y la experiencia, pueden dotar a una persona de este arte que de momento que yo sepa no tiene nombre, sí tiene en cambio noble cuna bien arraigada en el saber del pueblo, como es la expresión que da título a este escrito.
Tal como decia Paul Valery la leyenda es siempre más verdadera que la historia, esa leyenda del diablo sabio, más por su edad que por ser diablo, aquí tiene su razón de ser y es realmente apasionante seguir paso a paso los capítulos sucesivos de comentarios, casi todos admirativos i de reconocimiento de la superioridad evidente del personaje, el cual acoge las diversas acometidas, juegando habilmente sin hacer daño alguno, al contrario dando oportunidades de crecimiento personal a los contertulios, con su estoque y creo recordar que que también lleva una lanza, todo ello se desarrolla en un lugar inespacial, algo inactual, más cercano a los tiempos de Rocinante que a los de internet.
Naturalmente nadie es perfecto y yo tambien incluyo aquí una contradicción: cómo puede un simple diablillo de a pié decir; "Vade retro Satanàs" a su propio jefe? ja , ja....

EL PROFESOR BLECUA Y QUEVEDO

2009-04-21T10:51:00.000-07:00

Hace algunos años tuve la inmensa suerte de conocer al profesor José Manuel Blecua, del cual conservo un recuerdo imborrable. Era alto, muy elegante, con una capacidad de comunicación extraordinaria y siempre nos explicaba con entusiasmo comedido, por cierto, aquello que debíamos conocer mas imprescindible de la literatura española.
En aquel entonces, habia al entrar en la Universidad, dos cursos comunes en los que se aprendia lo básico en humanidades para posteriormente elegir una especiaalización en los tres cursos restantes. Un tutor podia orientar esta elección, pero muchas veces era el propio alumno quien escogia libremente.
Pues bien en este ambiente de iniciación, tuvimos la suerte de contar con su maestria y su comprensión hacia niestra inexperiencia en las lides literarias.

Y llegó la poesia.... un dia apareció con un volumen sobre Quevedo. Luego supimos que era una autoridad en la materia y que este autor era uno de sus preferidos.
Todavia hoy recuerdo con emoción los últimos versos del soneto que nos leyó titulado
"Amor constante más allá de la muerte", dice así:

Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco dia
y podrá desatar esta alma mia
hora a su afán ansioso lisonjera

Mas no, de esotra parte, en la ribera
dejará la memoria en donde ardia;
nadar sabe mi llanura la agua fria,
y perder el respeto a ley severa.

Alma a quien todo un dios prisión ha sido
venas que humor a tanto fuego han dado
medulas que han gloriosamente ardido.

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seran ceniza, mas tendrá sentido;
polvo seran , mas polvo enamorado.

Hoy no sé porqué me ha venido a la memoria y lo recuerdo con cariño...

ELS GERMANS MOMPOU A LA PEDRERA

2009-04-03T10:36:00.000-07:00

Josep i Frederic Mompou, dos artistes de la pintura i de la música respectivament, són recordats a l'edifici del Pg. de Gràcia. En aquest cas Josep n'és el protagonista, ja que l'exposicó de la seva pintura és el motiu de recordar aquests noms tan estimats a casa nostra.. Hi ha una magnífica fotografia de tots dos i curiosament moltes al·lusions escrites , tant al programa de mà , com en la pròpia exposició , que relacionen música i pintura com ara aquesta:

Mompou sembla que amb la seva cal·ligrafia improvisi. Però aquesta frescor és el resultat d'un estudi llarg i ple de previsió. El que hi ha és que als pintors del temperament de Mompou, com als músics de la gràcia de Mozart, els enutja ensenyar la gravetat del sistema.

Rafael Benet "Vida artística. Dos aconteixements". La veu de Catalunya 14 d'abril de 1929.

I ell mateix diu al respecte:

"De la mateixa manera que és indiscutible que el pintor ha de dominar l'ofici, l'ofici no ha d'ofegar el temperament del pintor".
Josep Mompou

Hi ha pintures de diverses èpoques, figura, paisatge i natura morta o "bodegó", algunes extraordinàries com un retrat d'una dama desconeguda, una marina del port de Barcelona i algunes altres de Calella i de Tossa . I encara per sobre d'aquestes el "Cabaret", on ell mateix s'hi retrata entremig de la gent.

La persona que fa les visites guiades a l'exposició per a grups petits, va ser excel·lent, explicant anècdotes i llegint alguns fragments de correspondència molt interessants.
La carrera d'aquest pintor, sobretot després de la seva estada a París semblava anar sobre rodes, però just quan estava en plenitud, una malaltia molt corrent en aquella època , la tuberculosi pulmonar, el va obligar a aturar la seva activitat i va haver d'ingressar al sanatori del Brull (Osona) l'any1934.
El retorn a a l'activitat no es produeix fins ben entrats els anys quaranta, la qual cosa perjudicà la seva carrera. Mentre va ser a Osona va conèixer Taradell i Tona de la que hi ha dos o tres quadres, així com també la zona de la Garrotxa i Olot, ciutat que per cert a partir d'avui mateix estarà més vinculada amb Osona a travès de la carretera i túnels de Bracons.Va morir a Vic l'any 1968.
Una exposició molt recomanable, visitable fins a mitjans de juny, un merescut homenatge a un pintor potser no massa conegut, però en cap cas oblidat.

ESTIMAR LA MÚSICA CANTADA

2009-03-28T10:56:00.000-07:00

La música és el so de l'esperit quan l'instrument que la interpreta és la veu humana. deixem, però, que avui ens ho expliqui Santiago Rusiñol amb les seves paraules extretes del llibre "Oracions", del qual l'any 2007 que va ser l'any de celebracions rusiñolesques, ja vaig reflectir en aquest mateix blog pel maig i el setembre algun dels seus escrits.
Diu aixó:
"Mortal que passes sense emoció, vida enllà en ton romiatge, que passes sense escoltar-te;que portes el pensament com un rellotge d'arena, i el cor batent impassible; que dorms sense somniar i et despertes sense fe: prova un instant de cantar a dintre els plecs interiors lo que et dicti el sentiment, i sentiràs com la teva ànima vibra, es desvetlla i es revifa, retornada de la mort que l'oprimia.

Comprendràs que la paraula, és sols per a parlar amb els homes, per a fer-te entendre en la terra, però que per a moure i encendre les fibres de l'emoció per a expressar l'intangible, lo incorpori, lo que vaga o lo que vola, per a definir els sentiments que tremolen sense forma, les aspiracions boiroses a un més enllà disfumit, l'exaltació de la fe i la set de l'ideal; per a treure's del fons del cor lo que el cor sent sense forma, lo que desitja i sospira, lo que el commou i alena; per a parlar sense paraules, per a parlar amb els déus i els angels, sols el cant pot dirigir-s'hi amb sa vaguetat suprema, ja que el cant de veu humana, no averginyint-se de dir lo que passa en l'esperit, vibrant del fons de l'ombra, és l'expressió de les ànimes i és el llenguatge que parlen dintre la presó de l'home."

"....Canta son ànima al sentir la solitud, que és sa benvolguda amiga, cantaels sosspirs de l'amor, quan l'amor vol recollir-se en florida primavera; canta al crit de llibertat, al sentir-se presonera o tristament oprimida; canta al veure davant seu la dolcesa de la lluna, la immensitat de la mar, la quietud de la nit o els espectacles del cel, on endreça els seus desitjos; i canta amb més sentiment quan escolta l'oració i esclata amb veu de pregària."

M'abelleix aquí testimoniar el poema que em va dedicar una persona molt estimada, després de cantar en una petita esglèsia d'Osona amb motiu d'un casament:

ESCOLTANT-LA

Una veu molt bella canta amb devoció
un avemaria d'angelical do,
dins de l'esglesiola, que bé ha ressonat
i dintre el cor nostre ens ha penetrat.

Just saborejavem un cantar ten bell,
quan ta veu entona el cant dels ocells.
Fas jugar les notes com ocells al vol,
serà veu humana? no és un rosinyol?

És un do de gràcia que el cel t'ha donat
el cant ens fa amigues i et dius Montserrat,
que Déu et conservi tresor tan preuat.
*********
Maria Antich
Prats de Lluçanès 18 de maig de 1992

LA PRIMAVERA METEOROLÒGICA JA ÉS AQUÍ

2009-03-09T10:17:00.000-07:00

Cada any passa el mateix, però cada any esperem amb il·lusió aquest renèixer de la natura. Els borrons en els fruiters ja anuncien que aviat esclatarà un munt de fulles, flors i finalment el fruït...

Nosaltres, en la mesura que formem part d'aquesta natura, també trobem uns canvis que ens fan estar més conscients del nostre cos, tenim ganes de sortir i respirar l'aire tebi escalfat pel sol. Tot en fa pensar que és el moment de sortir de la closca hivernal i flairar el nostre entorn ple de sensacions tan plaents: el dia més llarg hi ajuda força, les hores de llum sembla que ens fan estar molt més actius, encara que hi ha persones que al contrari, sofreixen l'anomenada astènia primaveral, no tots som iguals.
Canviarem els colors avorrits i foscos per altre més clars i alegres, i fins i tot esforçant-nos una mica, somriurem de grat a tothom que trobem.

De cop i volta sentim noves inquietuds, el viatge somniat, un lloc idil·lic on passar uns dies lluny de tot... estereotips fomentats cal dir-ho, per les agències de viatges.
Hi ha també un desig de canvi, el nou look, procurem aprimar-nos per estar més atractius i les perfumeries fan el seu negoci venent productes cosmètics miraculosos que faran meravelles a la nostra pell.

Caldrà també fer atenció a allò més personal, les nostre emocions, alegries i tristeses, donar-nos temps per païr-les, atrevir-nos a veure'ns tal com som, sense trampa ni cartró, analitzar si som fidels als nostres compromisos, a les nostres amistats, fent així florir en el nostre interior l'autèntica bellesa, la de la bondat i la veritat, el saber ser i estar en cada moment en el lloc que ens correspon, la sinceritat amb nosaltres mateixos i l'acceptació joiosa del que la vida ens aporti cada dia.

Que tingueu una alegre primavera ben florida i perfumada!

UNA IMATGE NO VAL MÉS QUE MIL PARAULES

2009-02-27T11:07:00.000-08:00

La nostra cultura superficial, ens proporciona un cofoísme tan esperpèntic, que fins i tot sembla que ens n'hauriem de donar vergonya. Mac Luhan i la seva coneguda frase " el mitjà és el missatge", ja ens anava donant pistes del desori estètico-cultural que s'anava coent poc a poc, i ara que ja està cuit, ens trobem amb uns paràmetres establerts que ens semblen ben normals, perquè una majoria de persones han acceptat el camí més fàcil,el més planer, davant de la indiferència general.Els mijans de comunicació hi han fet la resta...

No és veritat aquesta afirmació de que " una imatge val més que mil paraules", els premis de fotopress internacional estan molt bé i són impactants, els fotoblogs d'alguns aficionats a la fotografia, de vegades resulten interessants, pero mai podran competir amb una acurada descripció literària, on hi tingui cabuda la història, les circumstàncies del moment en que es va obtenir la imatge, i sobretot les impressions de la persona que veia la imatge. Aquest missatge personal, intransferible i únic, ens colpirà molt més enllà que la possible imatge, que en ser tan concreta no deixa lloc a la imaginació, en canvi el text ens suggereix, ens il·lustra i ens apropa des de diferents punts de vista al concepte que es vol descriure, deixant que el lector hi posi la imatge que més li agradi des del seu bagatge cultural, que és de suposar que té.
Hi ha un altre factor distorsionador , però, que cal cuidar amb extrema cura: hi ha paraules gastades per l'ús i abús que s'en fa, les quals ja no tenen cap sentit precís perquè serveixen per a massa conceptes alhora. Busqueu un diccionari de sinònims i trieu paraules que al menys s'adiguin exactament amb allò que volem dir. Potser no en caldran tantes com mil , per fer aquest retrat virtual, aquesta crida a la imaginació de cadascú.
Val la pena fer l'esforç, i a més els que us llegeixin, si han tingut una educació que els ho permeti, disfrutaran del regal que els heu fet.
Fa poc he visitat un fotoblog on era molt més impactant, segons l'opinió de molts dels visitants, el text que acompanyava les fotos, que les mateixes imatges. Tot un testimoni fefaent que palesa clarament que si el text és ben confegit, ens apropa més a la realitat que volem descriure que qualsevol imatge.
Es clar que la persona que fa la descripció ha de ser especialment sensible, una mica poeta, i reflectir allò que ha vist, tot dominant el llenguatge en el que vol expressar-se. Ell és la càmera, ell és l'artista, tot un repte!

L'ASTRONOMIA , EL TEMA DE L'ANY

2009-01-29T10:23:00.000-08:00

Comença l'any 2009 amb la celebració del 400 aniversari de Galileo Galilei, no pas del naixement ni de la mort , sino de l'any en que va començar a utilitzar un telescopi per primera vegada : l'any 1609.
Galileo Galilei (1563-1642), matemàtic, físic i astrònom italià a qui li devem el descobriment de les lleis del pes, del termòmetre, del compàs de proporcions i del telescopi entre altres.
Observà la Lluna. va descobrir alguns dels satèl·lits de Júpiter, l'anell de Saturn, les fases de Venus etc.
Acusat de defensar les teories de Copèrnic , pel que fa a la immobilitat del Sol i el moviment de la Terra, teoria considerada herètica, va ser processat per la Inquisició i obligat a retractar-se. Va morir als setanta quatre anys, havent deixat nombroses obres científiques entre les que podem destacar el seu " Tractat del moviment".
Aquest any doncs s'ha declarat com l'any de l'astronomia a tot el món, i es celebraran nombrosos actes amb aquest motiu. A la pàgina d'inici del blog hi trobareu dues adreces força interessants, d'alguns dels actes que tidran lloc a Catalunya.
A la ciutat de Vic, com ja esmentava en un dels blogs anteriors, estarem de festa també l'any 2010 ja que celebrafrem el centenari de la fundació de l'Observatori Pratdesaba en aquesta ciutat, que ha tingut una important trajectòria científica al llarg dels anys, fins que la contaminació lumínica de la ciutat, va fer impossibles les observacions, amb tot i aixó l'esperit d'aquest astònom resta encara avui ben viu entre els seus conciutadans, a través dels quaranta i escaig "Memorials" en record seu, que es fan cada any des que va morir l'any 1967. Podeu consultar la web del Memorial a: http://perso.wanadoo.es/movipra.

L'AMISTAT VERITABLE ÉS UN TRESOR

2009-01-12T05:06:00.000-08:00

Deia Epicur: "de tots els béns que la saviesa ofereix per a la felicitat d'una vida plena, el més important amb escreix, és el benefici de l'amistat".
És també una inexaurible font d'alegria, de companyonia, d'intercanvi de idees, de celebracions, d'acompanyament afectuós en tota classe de circumstàncies. Es com un coixí tou on poder reposar una mica el nostre cap i el nostre cor quan tenim algun contratemps o quan l'alegria ens omple, poder compartir-la amistosament.

Amb el temps, com el bon vi, l'amistat adquireix una esplèndida maduresa que ens permet obrir el nostre cor del tot, comunicar les nostres íntimes alegries o tristeses i compartir-les amb aquells que sabem que ens acolliran sempre amb una escolta atenta, amb un somriure amable, amb una frase oportuna o amb un bon consell.
En un món injust i deshumanitzat, és un valor incalculable que no es pot comprar ni vendre amb diners, només es pot fruïr però, quan la intenció sincera de voler per sobre de tot el bé de l'altre, és la principal motivació.

Sabem que una persona pot ser el nostre amic, quan hi ha un diàleg fàcil, sintonia, confiança, afinitat en gustos; un amic és algú davant del qual es pot pensar en veu alta, plorar sense avergonyir-se de ser feble. Els amics són com flors que trobem en el camí de la vida. En les ocasions difícils i en la necessiteat es coneix l'amic veritable.

Ara que comença un any ple de noves il·lusions, que tot son projectes i plans de futur, podem participar d'aquestes esperances i fer-les possibles en la mesura de les nostres forces.
Sempre he pensat que estimar un amic és quelcom important per enriquir la nostra personalitat, sobretot ara que segons que sembla vénen temps de vaques flaques, hi haurà bones ocasions per verificar la solidesa de les nostres amistats i exercir de bons amics envers els que hem escollit com a tals.

SENTIMENTS A FLOR DE PELL

2008-12-22T11:16:00.000-08:00

Tot i que de vegades no ho sembla, moltes persones son sensibles a la bondat, la bellesa, la veritat, i tants altres valors que mai no perden actualitat com ara la tendresa, el respecte envers els altres, la compassió, l'amistat, la solidaritat, la modèstia, el bon humor, la prudència...

Aquestes dates en que comença l'hivern amb els dies curts, les boires i els núvols que van i vénen, ens porten insensiblement a la introspecció i a la verificació de com està el nostre compte corrent de l'ànima, si hi ha actius suficients, com per què els atzars de la vida no ens agafin despreviguts. Les riqueses en aquest sector espiritual són decissives, cal anar "ben folrat".

Una avaluació subjectiva pot ser enganyosa, ja que moltes vegades ens creiem els reis del mambo,sense ni tan sols ser amos de nosaltres mateixos.
Va mol bé per exemple, repassar la llista d'amistats veritables i la seva antiguitat, potser aquest capital és el més segur, perquè es retroalimenta amb les experiències que els altres ens expliquen, i podem comprovar la mesura de la nostra fermesa en actituds positives, que fan que aquestes amistats segueixin vives com el primer dia.

Potser la utilització de termes econòmics en questions tan poc materials, sorprengui a més d'un, però ho faig perquè altrament potser deixariem algun lector una mica fora de joc, ja que és el vocabulari que pesa més en la nostra societat actual , i sobretot per l'èmfasi que hi posen diariament els mitjans de comunicació.

Si algun baliga-balaga accedeix a aquest blog, potser comenci a plantejar-se quelcom diferent del que li és habitual, potser intentarà cantar alguna cançó de Nadal que li recordarà la seva infantesa, potser com en els coneguts versos de Salvat Papasseit, quan sàpiga el perquè del el plor l'infant Jesús, canviarà d'actitud, qui sap!

LA TENDENCIA AL CAOS I EL DESORDRE

2008-12-05T09:30:00.000-08:00

He visitat per segona vegada l'illa de Lanzarote, i veient el resultat de les darreres erupcions de 1730 a 1736 , dels volcans que hi ha una mica per tot arreu , la paraula que em ve al cap és "entropia", el significat de la qual és el títol d'aquest escrit.

La matèria tendeix al caos i al desordre, i en aquesta illa és ben palès. Hi ha zones extenses del que allà en diuen "malpaís", on la vegetació és practicament inexistent i el fet de transitar-hi impossible, degut a les roques volcàniques acumulades de considerable tamany, semi cosolidades i dipositades sobre el terreny.
És evident que la temporalització de la geologia sempre és una mica difícil, els moviments dels continents des de la "pangea" primigènia, fins que només fa 4.000 milions d'anys va començar la vida a la terra, no deixen lloc a dubte, som uns "parvenús", uns nou vinguts a un món molt vell.

De fet, hi som manera per una pura casualitat, per una concatenació de factors que vàren fer possible la vida, a partir d'un brou d'àcid cianhídric on alguna bacteria tossuda va tenir la pensada de començar a reproduïr-se.
Si voleu seguir la història fil per randa, seria bo llegir el darrer títol d'Eduard Punset " Por qué somos como somos", de moment encara no l'he trobat en català , però tot vindrà.
Crec que aquesta lectura pot esdevenir una bona lliçó d'humilitat i reconeixement de la nostra petitesa, i del nostre passat tan atzarós, apareixent sobre l'escorça mig refredada d'una bola de foc (la terra) en període de refredament.

Si voleu viure sensacions fortes, només a dos metres sota terra en l'illa esmentada, hi trobareu 100º C de temperatura, hi han muntat una graella per fer carn a la brasa i tot. Una interessant forma de negació de l'entropia per aprofitar el que la natura ens dóna gratuïtament, i a l'hora un gran estalvi energètic.

Cal admetre que la nostra civilització esmerça una gran quantitat d'esforç, per tal de mantenir aquesta famosa "entropia" a ratlla mentre correm per aquest petit planeta, però al final ella guanyarà sempre la batalla, temps al temps.... però, què és el temps? aixó queda per un altre dia, per avui ja n'hi ha prou.

2008-11-17T08:53:00.000-08:00

LES "NOCES DE FIGARO "DE MOZART

Ja fa un temps vaig fer un ferotge comentari de l'òpera Tanhauser que es va fer al Liceu, sobretot per la flagrant inadequació de l'escena i la dramaturgia representades, les quals no concordaven per a res amb l'argument de l'òpera de Wagner.

Avui puc fer tot el contrari: felicitar l'encert tant de l'escena i dramaturgia, com de la il·luminació, i en general pel bon gust i exquisidesa, presents en tots i cadascun dels detalls de la representació de le Noces. Aixó sumat a uns cantants excel·lents i una orquesta correcta, va donar com a resultat una sessió memorable.

No va ser, però, tot perfecte, hi va haver quelcom que no va funcionar: els desajustaments repetits en en els concertants, en que hi va ha ver un petit desacord en el tempo entre A. Ros Marbà i els cantants, aquests es vàren anar animant amb un tempo cada vegada més ràpid, mentre que la orquestra metronòmica, no va secundar aquest "affrettandosi" dels cantants. Encara queden moltes representacions, ja es veurà com es resol aquest petit conflicte que no té més importància i del que probablement molta gent, ni s'en va adonar.

La meva crònica, no preten ser una crítica sino més aviat un testimoni personal d'allò que de tant en tant em sorpren, en bé o en mal, en el nostre estimat Liceu.

UN CONJUNT DE SOLITUDS GENÈTICAMENT AGRUPADES

2008-11-05T08:22:00.000-08:00

Fa pocs dies, en les converses que tot sovint mantinc amb amics, va sorgir aquesta definició de la família, que de bon antuvi em va sorprendre, i voldria comentar aquí també.
Es cert que naixem i morim sols i que aquesta és una realitat que cal tenir present, encara que pel que fa a la mort, la nostra cultura no és gaire favorable a fer-ne esment sovint, és un tema una mica tabú, a diferènciat d'altres cultures, on s'assumeix com una consequència inexorable de tot allò que viu, i la filosofia en la persona de Heidegger ens defineix clarament com a essers -per- a-la -mort.

Però abans que aquesta no arriba, la majoria de mortals acostumen a deixar una petja del seu pas per aquest món, en forma de fills que continuin l'espècie. Aquest fet de reproduïr-se dona lloc al que s'anomena una família, és a dir pare, mare i fills. Les relacions d'aquest conjunt d'essers és ben peculiar: edats i sexes diferents, caràcters diversos, característiques físiques variades. que conviuen amb més o menys empatia entre ells. Doncs bé, aquest conjunt heterogeni en principi té només un nexe d'agrupament en funció d'una genètica compartida.
La resta d'opcions vitals, vocacions, interessos, i fins i tot afintats poden ser d'allò més divers, per tant podem dir que l'únic vicle real, és el fet de compartir els cromosomes dels pares en proporcions diverses.

La convivència, sovint genera altres vincles de caire afectiu que són necessaris per tal que els infants puguin assolir una maduració adequada, però pel demés, cadascú escollirà alló que vulgui en total llibertat, si gaudeixen d'una educació que no els en privi.
Trobo interessant la definició, ja que cada vegada més i a totes les edats, es manifesta amb més independència la forma de ser individual i aixis cadascú esdevé un individu únic i irrepetible. El conjunt d'aquestes persones ja adultes és per tant i en certa mesura un conjunt de solituds, de persones diferents, les quals fins que es morin compartiran el patrimoni genètic que un dia varen decidir utilitzar per multiplicar-se els progenitors, i que els fills probablement també compartiran en el seu moment amb els seus descendents.

VÉS ON ET PORTI EL COR....

2008-10-11T11:05:00.000-07:00

Benvolguts blocaires que llegiu de tant en tant aquest blog, avui em ve de gust proposar-vos un exercici de sinceritat, un mètode infal·lible de lectura de les raons del cor, que la raó sovint no entén.

El llibre de Susana Tamaro amb aquest títol que encapçala l'escrit, és ben conegut i llegit per moltes persones que hi troben el suport necessari per seguir vivint amb il·lusió i plenament la vida de cada dia.

Potser en ser escrit per una dona, utilitza aquella coneguda virtud femenina de la intuició, ja que en molts casos, s'escau de prendre una decisió en funció d'un sisè sentit que ens diu exactament per on hem d'anar o què fer en una situació determinada. La vida ens porta sovint atzucacs imprevisibles, que no s'ajusten facilment a la raonada i sistemàtica anàlisi dels fets, sinó que requereixen posar en marxa aquesta qualitat de veure-hi més enllà, i actuar segons els nostres principis fonamentals, d'escollir el bé propi inspirat en l'impuls que el cor dicta.
Aixó no vol dir que s'hagi de prescindir totalment d'aquesta anàlisi raonada de la situació, però hi ha factors dificilment verbalitzables ni ajustats a la lògica, que fan decantar la nostra actitud, deixem doncs que siguin aquests signes imprecisos, poc acadèmics, però que per alguna raó no demostrable ens semblen els millors els que guiin la nostra actuació.

Un moment de perplexitat com el present en tants aspectes, ens durà sovint a trobar-nos en situacions de posar en pràctica aquest exercici d'introspecció sincera, per tal de veure que ens diu el notre fur intern, tradicionalment localitzat en la nostra víscera cardíaca, i fer-ne cas.

Que l'entrada en la tardor estacional sigui ben plena de fruïts, no tan sols en la natuira, sino també en el domini de les regnes que han de conduir la nostra vida pels bons viaranys, signe evident de la maduresa del nostre esperit. Busquem la companyia d'activitats i de persones que ens obrin horitzons d'esplai per al nostre esperit i veurem com mica en mica anem aprenent l'art de viure en armonia amb nosaltres mateixos i amb els demés, tot posant en el lloc que els correspon els petits problemes i contrarietats de cada dia.
En veritat aquesta intuició atribuïda principalment a les dones, la posseixen el homes també, encara que amb matisos diferents, degut sobretot a defectes educatus en el sí de la família que els hi demana
prematurament una seguretat excessiva, que no els deixa opció a altres vies alternatives molt necessaries.

TEMPS DE TARDOR

2008-09-30T00:27:00.000-07:00

Bolets, codonys, castanyes, el temps variable i incert, caiguda de fulles els arbres i de cabell del nostre cap, les orenetes s'en van i comença un nou curs, revifen els espectacles a les ciutats, despres de la diàspora estiuenca en forma de festivals i festivalests de música i teatre una mica per tot arreu.Els vaixells insignia de Barcelona pel que fa a la música: Palau de la Música, Liceu i Auditori escalfen motors com cada any.
Un temps que ens anirà avesant a les temperatures més fresquestes i les nits cada cop més curtes, que ens acompanyaran fins Nadal.
La natura comença el seu descans per agafar forces, i esclatar al març i abril amb la generosa esplendidesa de colors i alegria a la que ens té acostumats.
La Plana de Vic és pròdiga en poetes, molts dels quals pertangueren al Círcol Literari de Vic com és el cas de Francesc de Febrer ( Vic 1850-1890), del qual em plau transcriure el seu poema:

TARDOR

La roja llum del sol ja va ponent-se
entre boirines d'or;
la freda tramontana tot desfent-se
porta sobtat remor.

Ja per terra rodolen seques fulles
del bosc abans gemat
i les flors, caigudes ses despulles
s'han totes escampat.

Per sobre les veïnes serralades
s'aixeca el Pirineu
i dalt d'aquelles cimes enlairades
clapeja blanca neu.

Ja de les aus les dolces cantarelles
per tot s'han acabat
i fins aquell brill pur de les estrelles
no es veu tant argentat.

Al veure en mon entorn tanta tristesa
també sento tristor,
los somnis benhaurats de jovenesa
s'em gelan dins del cor.

Totes les il·lusions que m'ha dat la vida
ja lluny les veig volar
i dels records l'imatge ja marcida
me dol de contemplar.

De la tardor la vida apesarada
és freda i trista ensems.
Déu vulga que, una volta ja passada,
torni a flori'l bon temps.

Octubre de 1889

Probablement amb aquest final, ens anticipa ja la seva mort propera, que va esdevenir a l'any següent, en plena maduresa.

SOM ÉSSERS FRÀGILS I TEMORENCS

2008-09-23T10:03:00.000-07:00

Cal reconeixer-ho, la nostra fragilitat és tan palesa a tots els nivells, físic i psíquic, que de vegades penso que és un miracle que tot funcioni bé i que estiguem en plena forma i amb l'ànim disposat per fer allò que cada moment demana.
L'educació ens fa ser, a més, respectuosos amb la natura, amb els animals, i amb els nostres semblants, la qual cosa està molt bé, però al mateix temps ens arrecona una mica aquella aquella instintiva agressivitat davant d'un perill cert o suposat. Com armonitzar aquests contraris? no és fàcil, i per tant sorgeix la protecció aliena, la que ens dóna seguretat, i en la que teòricament podem confiar. Les assegurances en serien un bon exemple, però quan hom constata que no tot respon a les expectatives que ens han deixat creure, i que de fet estem exposats a qualsevol eventualitat, creix una difusa sensació d'abandonament a la nostra sort, que mica en mica es va fent present i ens crea un estat permanent de por respecte qualsevol presa de decisions.
Hem delegat tantes coses als poders públics, ens hem recolzat tan cómodament en promeses que després no s'han complert, que un bon dia constatem estupefactes, que no som els reis de l'univers, que tot és força més difícil del que caldria i que cal anar amb prudència pels camins pels que ens toca caminar, que ningú a l'hora de la veritat ens treurà les castanyes del foc.
Aquest ser i no ser prou valents, aquest recorregut tan conegut de voler i doldre, és la mesura d'aquesta fragilitat que també s'aguditza amb els anys, la pèrdua de força física i de l'agudesa dels sentits.
Som com naus petites a dins d'un mar violent, que hem de lluitar per tal de no naufragar... ai las!

JAUME BALMES I L'OBSERVATORI J.PRATDESABA, DUES CELEBRACIONS IMPORTANTS L'ANY 2010

2008-08-22T09:08:00.000-07:00

Una hipòtesi possible, si ambdos personatges haguessin coincidit en el temps.

D'haver nascut cent anys després del que ho va fer, el gran filòsof i pensador vigatà, hauria pogut tenir l'oportunitat de conèixer com a estudiant del Seminari de Vic, en les visites que organitzava aquesta institució regularment, a l'astrònom vigatà Josep Pratdesaba i Portabella, en el seu observatori astronòmic.
( Web Observatori http://perso.wanadoo.es/movipra)
En efecte l'any 2010 es commemora el bicentenari del naixement de Jaume Balmes, i el centenari de la inauguració de l'Observatori J.Pratdesaba de Vic.
Des del plantejament hipotètic d'una coincidència en el temps, hauria estat interessant veure si en la personalitat polièdrica de Jaume Balmes no haguès arrelat l'interès par la ciència astronòmica.
Les lliçons sobre els astres i les explicacions sobre la física del cosmos, els càlculs matemàtics per tal d'esbrinar les lleis que el regeixen, de ben segur haguessin interessat al jove estudiant.
I posats a establir hipòtesis, qui sap si de més gran li hauria interessat col·laborar en aquesta bonica i apassionant matèria amb l'astrònom vigatà, en la recerca sistemàtica que aquest portava a terme? Es probable que sí, doncs la ciència representada per la musa Urània, ha atret sempre les personalitats més diverses, que fins i tot en principi semblaria que no tenen res a veure amb l'astronomia. En aqust sentit, hi ha per exemple el testimoni en el Butlletí de la Societé Astronomique de France, del cas de Camille Saint -Saëns, el gran músic francès, membre de l'Academie des Beaux-Arts, i Grande Croix de la Legion d'Honneur, que fins prop de la seva mort va ser membre actiu de la Socièté Astronomique de France, tot fent aportacions com ara el llibre: "Problèmes et mystères", llibre interessant pel que fa a la recerca del que és desconegut, diu l'autor que "... s'ha de ser conscient que no sabem gaire res, i que ho tenim tot per aprendre". Els savis de veritat, sempre han estat força humils com ho va ser Josep Pratdesaba.

UN PAÍS DIFERENT I FASCINANT: NEPAL

2008-08-08T11:14:00.000-07:00

Mai m'ha agradat viatjar lluny sense motiu, les nostres platges són molt maques, els paisatges, els monuments i les ciutats també, i pel que fa a la variació que es pot trobar a Europa, tot i ser apreciable, no sorprèn excessivament, encara que val molt la pena.
Un cop es travessen uns quants graus de meridià cap a l'est (longitud 80º04') la cosa canvia, i no tan sols l'horari, sino la geografia, la història, la flora la fauna i els habitants que hi viuen
Nepal és un lloc on hi ha grans contrasts, començant per la serralada de l'Himalaia, amb altituds rècord en tot el món, i valls interiors més suaus, amb una gran quantitat de rius que fan possible exportar a la India tota l'electricitat que els sobra i que és molta, ja que la densitat de població és escassa 23.2 milions dels qual tan sols un 6.97% viu a les muntanyes, i la zona més habitada és el Terai amb 49.06% del total, i la resta es reparteix irregularment en funció de les possibilitats de conreu de l'arròs i altres mitjans de subsistència.

La conurbació de Katmandú és molt extensa i força desordenada, no sembla que hi hagi hagut mai planificació urbanística, amb l'excepció de les zones del centre on hi ha els grans palaus i algunes avingudes importants.

La sensació més inmpactant que es té, és que tot és diferent : els colors, les olors, els sons, els vestits, la forma d'estar al carrer sense fer res, només esperant que passin les hores asseguts en les múltiple escales, bancs de pedra o relleus dels palaus que de vegades tenen com uns petits aixoplucs amb columnes per evitar el sol directe, les vaques passejant tranquil·lament pels carrers, gallines una mica per tot arreu, i una general sensación de no tenir pressa, els atapeïments de cotxes, motos, carrets-bici per a passejar turistes, bicicletes i vianants més alguna vaca, sense gairebé semàfors posaria frenètic a qualsevol occidental, allà no, ningú pateix, esperen que s'aclareixi i prou. L'explicació és la seva particular idiosincràcia, amb arrels profondes en les creeences del budisme i l'hinduisme, les dues religions predominants que comparteixen força trets comuns.
Entre Katmandu i Pokhara hi ha "la carretera", cap a l'oest poques carreteres, en diuen molt significativament el mid western i far western per tal que ningu s'enganyi.
Al sud de Katmandú (Chitwan) tenen preparats alguns llocs per a turistes on es pot veure la fauna més espectacular: elefants, rinoceronts, tigres, cocodrils, serps, aus pintoresques, i altres animalons més empipadors com les sangoneres, mosquits o aranyes. Les papallones i els insectes són ben diferents dels nostres, i el que ens va agradar més: les cuques de llum voladores, que es posen als arbres a la nit massivament, convertint-los en arbres de Nadal....
Una experiència inoblidable que com ja em va advertir una amiga que ja hi havia anat, xoca radicalment amb la forma de pensar occidental i crea a l'ensems una necessitat d'aprofondir en aquesta forma de viure tan diferent, tan més d'acord amb la vida natural i els ritmes biològics.
Les religions principals subratllen el concepte que el sufriment humà és degut principalment a les malalties, la pobresa i l'envelliment que acaba amb la mort, i també que els desigs, són font també de sofriment i que cal mantenir-los a ratlla.
El sincretisme entre les religions fa que els conceptes bàsics siguin força similars entre elles. Hi ha molts símbols que han sigut "copiats" amb certa frivolitat per les religions occidentals, però els manca naturalment l'aprofondiment del que representen de més pregon en la naturalesa humana i per aixó queden com desarrelats, faltats de sentit, i per tant a anys llum del sentit autèntic que té en aquestes antigues religions.
Intentaré aprofondir en tot el que he dit, i quan ho hagi paït, miraré d'explicar-ho per tal que quan viatgeu cap allà, obriu la ment i el cor a una realitat molt diferent de la que és convenient deixar-se impregnar pel nostre bé i el de la nostra espècie.

FESTIVALS,CONCERTS I ALTRES DISTRACCIONS ESTIUENQUES

2008-07-22T02:52:00.000-07:00

Ja fa temps que el costum d'organitzar concerts i festivals de totra mena a l'estiu, omple els jardins , parcs, ermites, esglèsies , palaus, i altre recintes com les places dels pobles, on s'aplega una gent amant de les arts musicals en totes les seves manifestacions. Es un públic generalment heterogeni, dels voltants, estiuejants, i alguns estrangers que sovint omplen aquests llocs.
Aquest any hi ha realment una ample oferta, però m'agradaria destacar el Festival de Cantonigros que amb els seus 26 anys a l'esquena ja és un classic que aplega cada vegada més gent de tot Catalunya per veure cançons i danses d'arreu del món.
Hi ha hagut una mica de tot i és destacable el fet que molts grups porten també el grup de música en viu que generalment són de gran qualitat. com ara els que acompanyen les danses irlandeses tan diferents de totes les altres, amb una agilitat i sincronització de moviments certament admirable.
Un grup d'Extremadura va portar vint cantants i instrumentistes per acompanyar el grup de dança d'unes dotze persones, una veritable ambaixada.
Alguns cors femenins, varen excel·lir en les seves interpretacions, i també els grups infantils: nenes xineses amb habilitats contorsionistes i de saber estar en l'escenari.
El cor de Filipines molt ben preparat com sempre i un seguit d'altres països més o menys pintorescos, varen fer les delícies de tothom.
L'organització, cada vegada més professional, fa possible que els quatre dies que dura el festival els participants s'allotgin en cases particulars, d'on els van a buscar amb autocars i els porten al recinte cada dia. Es un ambient molt amical i simpàtic i es fomenta el coneixement entre etnies diferents que és molt enriquidor per a tothom.

OCI, TEMPS LLIURE , VACANCES, DESCANS, REPOS, ETC.

2008-06-09T00:29:00.000-07:00

Sovint fem servir aquests mots per designar situacions puntuals en la nostra vida, i no pas allò que hauria de ser la base i fonament de la mateixa, a partir de la qual sorgeixen altres ritmes de vida que voluntàriament dediquem a aconseguir allò que volem o necessitem, per altre vegada tornar a l'estat d'equilibri bàsic necessari per a la nostra salut física i psíquica.

Cada edat i cada circumstància personal té uns requeriments més o menys grans de neg-oci ( negació de l'oci), i un cop arribats a l'edat en que s'inicia una involució dels nostre trets vitals bàsics, hem aprés per fi que aquests periodes d'inactivitat aparent, són els més rics per tal de prendre decisions, apreciar el nostre entorn , ser creatius, estimar als altres i a nosaltres mateixos, dosificar amb intel·ligència les nostres forces físiques i intel·lectuals, i altres molts avantatges que són propis de la maduresa ben entesa.

Sempre hi ha excepcions en tot, i malgrat que algunes persones crean i fan aportacions científiques o artístiques a la humanitat amb gran esforç i amb dedicació total, fruït d'un treball constant, no sempre són un paradigma d'ideal de vida, ni presuposen grans troballes genials.

Altres en canvi es deixen endur pel flux que brolla dins de sí mateixos aprofitant-lo per fer una obra rodona, acabada, original (fet d'anar als orígens ), i aixó es nota sobretot en alguns músics i escriptors.
Es evident que no tothom pot permetre's el luxe de viure aixís, però és realment interessant resseguir algunes biografies de grans artistes per trobar quelcom del que he exposat en major o menor mesura.

Tornaré sobre el tema més endavant, quan hagi trobat alguns exemples de diversos personatges per tal de fer-ho més entenedor.

Mentrestant, bones vacances....

L'AUDITORI AMB ORQUESTRA COMPLETA i DOS PIANOS

2008-06-02T08:14:00.000-07:00

Ja no puc parlar de desert com en l'anterior entrada, en el darrer concert de la temporada a l'Auditori, poques vegades es pot veure una orquestra tan completa com en aquesta ocasió : percussió a tope, quatre trompes, trombons , una tuba, tres o quatre trompetes, dues arpes, dos fagots, dos o tres oboès, dos o tres clarinets, dues flautes i un flautí, un orgue petit i un piano ( l'altre, era només per a la Sra. Joao Pires i es va desar a la segona part), moltíssima corda i un director excel·lent, Eiji Oue.

El concert va començar amb Mozart i una Joao Pires fantàstica com sempre, hi va haver una dinàmica molt ben portada pel director sempre pendent d'ella. I a la segona part amb la simfonia de Xostakòvix, varen lluïr molt tots els solistes dels diferents instruments amb prestacions de gran qualitat.

Tot i que la sala estava ben plena , l'acústica resulta sempre una mica freda, com de laboratori. Potser els caldria haver pensat en una acústica variable com la de Caixa Forum, la qual permet ajustar per a cada concert o espectacle l'acústica més convenient i adequada.

La simfonia de Xostakóvitx va ser una sorpresa molt positiva, molta riques tímbrica , una excel·lent instrumentació i uns temes molt sentits amb uns missatges molt clars contra l'opressió stalinista que l'autor va patir. He observat sovint que el patiment, fa destil·lar músiques esplèndides.

Darrerament aquest blog està força esbiaixat cap a la música, però és evident que la temporada tant al Liceu com al Palau i l'Auditori dónen per a molt, i només he fet uns modestos comentaris del que m'ha semblat més oportú comentar en cada ocasió, ja que no em dedico a la crítica professional i per tant puc dir tot allò que m'abelleix.

Més endavant parlaré de la Mort a Venècia, que ha estat en la meva opinió, una de les millors òperes de la temporada.

UN "GIARDINO ARMONICO" ENMIG D'UN DESRT

2008-05-07T03:10:00.000-07:00

El Festival de Música Antiga de Barcelona, ha estat sempre un referent de bon gust i adequació dels espais sonors a les característiques de cada concert. La programació de la XXXIena edició semblava excel·lent i vaig adquirir les entrades amb un mes d'antelació atès que la música de cambra s'acostuma a fer en espais reduïts com el seu nom indica, i no era questió de queda-mer sense localitat.
Tot va començar molt bé, "l'Ensemble Aurora" excel-lent, un clavicèmbal Bizzi d'una exquisida sonoritat, i uns intèrprets totalment entregats a la seva tasca, va ser a la sala Orol Martorell de l'Auditori de dimensions i acústica més o menys adequades.

Ahir , però, tot i que les expectatives eren també molt bones pel que fa al conjunt "Il Giardino Armonico", l'afluència massiva de públic va obligar a canviar la sala petita per l'Auditori Pau Casals, massa gran, decisió que sembla obeïr a la priorització de la quantitat de públic en detriment de la qualitat del concert.

Els resultats del canvi efectivament així ho varen palesar. En primer lloc el desgavell amb les entrades, la recolocació no era fàcil , hi havia persones enfadades pel canvi d'ubicació . A les vuit el presentador Sr. Joan Vives va començar els seus pertinents comentaris mentre la gent anava entrant, pero tot i que va parlar amb dicció claríssima com sempre, no es varen sentir gaire bé, degut probalement a un micro que o no funcinava o estava mal ajustat pel que fa al volum.

El concert es desenvolupà dins d'un ambient fred malgrat els bravos i els aplaudiments, en el sentit més ampli i literal de la paraula: l'escenari era com un gran desert on aquests professionals de primera fila, varen anar desgranant totes les peces del concert i els violins i viola fent anar les mans a tot drap sobre els seus instruments i els peus per terra per acompanyar el ritme, a voltes de vertígen, sobretot en les peces de Vivaldi.

Però la pitjor part va ser per al públic, ja que tant l'il·luminació com l'acústica del local eren absolutament inadequades al que s'hi estava fent: música de cambra, que com el seu nom indica, és per ser interpretada en un recinte recollit, íntim i amb l'acústica adequada.
El clavicémbal pràcticament no es va poder sentir, degut a que la sala era massa gran, potser estava mal col·locat o els violins tocaven massa fort. El Sr. Antonini amb el piccolo sí que es va sentir i també els cops de peu que feia de tant en tant a terra, en la diguem-ne dansa amb la que acompanyava la seva intervenció.

Espero sentir l'enregistrament que s'en va fer per a Catalunya Música, doncs el lloc dels micros probablement sí que era l' idoni per sentir-ho tot com cal i potser podran eliminar fins i tot els sorolls sobrers i es podrà apreciar la presentació feta abans del concert per Sr. Vives.

Al final en el bis, que va ser una repetició d'una mena de " cançó de l'enfadòs" a càrrec del llaüt, i com parafrasejant la Simfonia dels Adéus de Haydn, varen anar marxant tots mica en mica fins que va quedar ben sol repetint la cançó.

Un concert requereix una mise en escène, una certa liturgia, una presentació adequada, una il·luminació adient, però sobretot una acústica correcta. i també un respecte tant pel públic com pels propis músics, que de ben segur en un altre ambient s'haguessin sentit més relaxats i amb una connexió més propera amb els presents a la sala. Una llàstima perquè de professionalitat i savoir faire n'hi havia per part de tots.

Demà veurem amb el "Capriccio Stravagante" què passa, m'han cofirmat que es farà a la sala petita i aixó ja és una certa garantia.

EIVISSA, L'ILLA ENCISADORA

2008-04-30T08:24:00.000-07:00

Potser degut a la possibilitat de visitar-la fora de les dates en que aquesta illa registra uns augments molt considerables de població, he gaudit amb tota tranquil·litat d'uns paisatges, d'una gent, i d'unes visites a llocs realment praradisíacs.

He tingut temps fins i tot de perdre'm per algun camí rural, nomes pel goig de veure el paisatge rústic amb nombrosíssims pous, murs de pedra seca, cases del més pur estil eivissenc, figueres, llimoners, tarongers, garrofers,oliveres, ametllers, nesprers, i les atzavares de gran tamany, de les que s'extreu la fibra per a confeccionar les típiques sandàlies eivissenques.

Una munió d'esglesies blanques escampades per tota l'illa, han estat també un plaer per la vista, sempre netes, polides , amb uns amables i acollidors porxos amb bigues de savina. Les savines són presents a gairebé tot el territori i de la seva fusta també es construïen antigament els "truis" per tal d'obtenir l'oli . Els conreus de cereals són escassos però presents, i molt avançats respecte la seva maduració en comparació amb Catalunya. Quan aquí " per Sant Jordi espiga l'ordi", allà pràctiament ja estan segant.

He disfrutat molt de l'especial dolçor que despren tot el territori encara no urbanitzat de manera salvatge, especialment l'interior i alguna zona verge de platges i roquissars, i he procurat passar depressa pels llocs devastats per la incontrolable fúria constructora d'habitatges , hotels i zones de diversió i esbarjo nocturn principalment.

Una bona dosi de poesia visual tan necessaria avui en dia, en que sembla que hem d'anar molt depressa no sabem ben bé cap a on, ni perquè...

2008-03-30T12:24:00.000-07:00

"A LA BELLESA", DE SANTIAGO RUSIÑOL

2008-03-30T11:44:00.000-07:00

Quan sobre del fang de la terra es detura l'esperit, extasiat per força misteriosa, és que entreveu la bellesa.

Quan les cordes del cor es paren per un moment per batre més tremoloses,és que han sentit la bellesa.

Quan l'ànima, per mirar, s'atansa a les portelles dels ulls, és que passa la bellesa.

El consol més delicat és la bellesa qui el dóna.

El goig més pur, l'arrobament més suau, l'èxtasi més somniós, sempre vé de la bellesa, com de la bellesa neix l'ardiment de nobles aspiracions, l'afany de dignificar-se a sa mirada solemnial i engrandir-se als seus ulls.

La bellesa és l'harmonia que l'ànima busca delerosa.

És el goig que somnia l'esperit. És l'essència perfumada aixecant-se com encens del fons de la matèria i prenent forma de núvol, que embolcalla el cor de l'home.

És el petó de la glòria, que modela amb amor tot lo que besa.

És l'ideal que reposa, abans d'emprendre la volada, sobra la ploma del cigne, sobre el vellut de les flors, dintre el fons de la mirada, en els llavis de la dona, i en les curves de les verges.

És la serena del cel mirant la bondat que passa.

És la daurada polsina que deixàren amb les ales els àngels, al passar arran de la terra.

*********

Només unes quantes frases ben dites, caldran per exorcisar els destrets inflingits a la bellesa en l'anterior entrada, referent a l'òpera Tanhäuser de Richard Wagner, al que l'autora del blog en nom seu, com una nova Elisabet redentora de pecadors, demana pietat i perdó per a aquells que l'han ofès, perquè probablement no sabien el que feien.
No sé si haurem d'esperar una vara florida per saber si els han perdonat, en tot cas, la primavera que tot just comença pot ser un senyal prou clar.

WAGNER, WARTBURG I EL LICEU, MALTRACTATS

2008-03-28T11:38:00.000-07:00

Oh tu!, del vespre dolç estel,
sempre et saludo ben plaent!
d'un cor que ella mai traí,
don-li'l comiat si passés per ci,
quan de la vall terrena voli
i's torni un àngel lla a la glòria!

Es la conegudissima cançó de l'estrella que canta Wolfram a l'acte tercer de Tanhäuser, en la traducció adaptada a la música que en feren l'any 1929 Jeroni Zanné i Joaquim Pena. L'esperit romàntic plana aquí amb tota la seva esplendidesa, després del desenllaç del concurs de cant en el qual Tanhäuser escandalitza tothom.
El protagonista no aconsegueix que li sigui perdonada a Roma la seva falta d'haver visitat i romàs al Venusberg un temps llarg. Elisabeth que l'estimava, queda ferida de mort per l'afront, i ofereix la seva vida per tal de redimir el culpable del destret. Wolfram, que també estimava Elisabeth, li diu a l'estrella en aquesta coneguda cançó,que despedeixi el seu esperit quan passi prop d'ella, tot volant cap al cel . .

Hi ha però, en la producció que es presenta aquest any al Liceu una proposta escènica que suma encara altres múltiples destrets, els quals ataquen principalment el nucli i el sentit més pregon de l'obra de Wagner.
Es clar que un grapat de figurants rebejant-se per terra i embrutant-se amb pintura vermella en calçotets amb gests mimètics i destralers ( onanisme col·lectiu ?), no té cap sentit si del que es tractava era de pintar belleses, però encara en té menys, si del que es tracta és de participar en un concurs de cant, on la paraula poètica i la música haurien d'haver estat les excelses protagonistes, segons mandat exprés de l'autor del llibret que va ser el mateix Wagner.

El final amb les dues protagonistes femenines a sobre l'omnipresent matelàs que presideix l'escena, aquest cop amb gestos una mica més elegants que els dels suposats pintors, i com en actitud de fer de models del pintor protagonista, resulta tan grotesca i fora de context, que invita a l'espectador a pensar més aviat en allò tan castís de "Una morena y una rubia, hijas del cielo y del Wartburg, me dan el opio con tal gracia, que no las puedo resistir". Llegeixi's Tanhäuser :Don Hilarion, l'amor que fa perdre els sentits: l'opi.

Malgrat la provinença celest de la deesa de l'amor l'antiga Holda, dolça conreadora de les pomes que mantenien la bellesa i joventud dels déus, però una mica perduda i sola d'ençà que el Walhalla s'en va anar en orris amb Wotan al capdavant. Amb el nom de Venus, ara s'ha tornat un mal bitxo, per haver tingut de viure a la muntanya amagada en coves a la vora del Wartburg, de les que només en surt per fer malvestats de tota mena, com ara el muntatge d'un puticlub rural anomenat Venusberg.

La sort en mig del marasme general propiciat per un director d'escena, el nom del qual prefereixo oblidar, és que els cantants, artistes de veritat com és el cas , i també ho varen ser els del Lohengrin en un col·legi, per una estranya força miraculosa , no es deixen influenciar per l'escena que els fan representar, malgrat sigui totalment inadequada a l'obra representada.
Hi ha la solució per a l'espectador de bon gust, de tancar els ulls quan la cosa es posa insostenible, i veure el Wartburg, el cigne de Lohengrin i tot el demés. La imaginació al poder! o més ben dit: la memòria al poder! doncs les hem vist fetes tal com cal, en altres temps.

Els maltractaments doncs són per l'autor, Wagner, en primer lloc i per a la sala del Wartburg de Turíngia i en aquest cas també la sala del Liceu, doncs en la producció que ens ocupa, tota la sala és considerada com la del Wartburg alemany. Ambdós llocs s'han vist doncs ultratjats dins de les seves sagrades parets, per una direcció escènica tan impresentable que confon els conceptes bàsics que l'autor volia transmetre, i malhauradament ja no hi és per defensar-se

Animo als wagnerians de veritat, a fer en col·laboració amb Bayreuth un conveni de caire legal, per preservar el respecte que mereixen les representacions wagnerianes que es facin a Barcelona o en altres llocs del món. Espero que amb els "Mestres Cantaires" de l'any que ve, no em vegi obligada a haver de repetir una trista crònica del director d'escena, que a més és l'única peça discordant en mig d'una representació de màxima categoria, molt ben servida per cantants, orquestra i cor.
Soc conscient que el to del meu discurs abrandat i irònic en algun moment, pot ferir la sensiblilitat dels possibles lectors del meu blog. Demano disculpes si és aixís, no és el meu estil habitual, però les coses s'han de dir pel seu nom quan convé.

L'ENCANT D'UNA VEU INTENSAMENT MÀGICA

2008-03-09T06:36:00.000-07:00

Habitualment els professionals que han de parlar en públic, com ara actors, conferenciants o locutors, tenen unes veus boniques que saben utilitzar adequadament i matitzar el que estan dient segons el seu contingut. Unicament les notícies, es fan en un to molt neutre, per evitar en la mesura del possible, que un émfasi excessiu pugui denotar un cert judici de valor en un o altre sentit, d'aquests continguts simplement informatius.
Pel contrari, quan el que es tracta de fer és una disertació o xerrada, en la qual res no està escrit fil per randa i per tant s'ha d'anar confegint el discurs a tenor del que hom s'ha proposat d'explicar, es transllueixen un seguit de matisos que denoten en primer lloc la riquesa del lèxic, l'adequació de les frases a allò que es vol explicar, i també un cert ritme en l'exposició que no faci avorrit el discurs.

El trivium, conjunt d'habilitats específiques integrat per la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, vigent en l'ensenyament a l'època medieval, entrenava convenientment als parladors, per tal de fer-se entendre clarament i poder, si s'escau, establir un diàleg amb interlocutors posibles per tal d'aclarir algun concepte que no hagués quedat clar. Una llàstima que s'hagi perdut segons sembla aquesta pràctica tan útil, almenys aixó deixa translluïr l'informe Pisa, que col·loca Espanya a la cua d'Europa pel que fa a comprensió lectora i expressió verbal. Sortosament hi ha excepcions, que en aquest context de pobresa ligüistica resulten realment gratificants.

M'explico: quan el parlador excel·leix en el coneixement de la matèria, i a més de tenir una veu vellutada, agradable, gairebé musical en la seva entonació, que no empra el llenguatge fred d'un noticiari, sino que relliga el contingut del que està dient amb el reflex del que li dicta la seva pròpia apreciació personal sobre cadascuna de les paraules que diu, estem davant d'un artista de la paraula, i aleshores es produeix una situació màgica en la qual el discurs flueix naturalment sense entrebancs, fisures, ni presses Es com un corrent qu'acarona l'oïda del que el sent i li arrriba directamet al cor .
Afegiu-hi encara, que el tema sigui una matèria tan subtil i delicada com la música, que el parlador tingui una perfecta dicció, una extensa cultura i que el tema estigui preparat prou a fons com per esdevenir lleuger com una brisa matinera que no cansa mai.

Si algun dels lectors d'aquest blog ha experimentat mai el que estic exposant, entendrà ràpidament el sentit del poema dedicat a una persona en la qual conflueixen miraculosament totes aquestes condicions:

EL FLUX MÀGIC DEL SEU PARLAR

Recer amable de pau i llum
oreig suau que gronxa el meu cor
guspira alada de diví perfum:
la seva parla plena de dolçor,
arpa de saviesa
lira sens parió,
íntima dolcesa
estimo el seu so.

Si mai trobeu una veu i un discurs aixís, deixeu que us embolcalli completament, fins i tot en algun moment us caldrà aclucar els ulls per tal de no distreure-us i fruïr-ne intensament. Aprofiteu l'avinentesa, doncs avui per avui no és gaire frequent trobar quelcom així. Més aviat trobem uns discursos incoherents, amb veus poc agradables, amb ritmes estranys i sobretot faltats d'una connexió armònica entre la paraula i el pensament de qui parla. Que tingueu tanta sort com jo he tingut, és una experiència fascinant!.

JOSEP PALAU I FABRA , IN MEMORIAM

2008-02-24T23:26:00.000-08:00

"Veig l'alquimia medieval com una tendència o escola a través de la qual intenta obrirse pas una via subterrània impensada, la branca última dels pensament pre-socràtic (de Demòcrit), que quedà desfasada pel cristianisme i pel món de la fe".

"Per a mi, dir Poemes de l'alquimista, Quaderns de l'alquimista, o Teatre alquímic, vol dir adoptar, enfront d'aquestes activitats (la poesia, el pensament, el teatre), la dels alquimistes medievals, una actitud d'experimentació, per tal de fer emergir l'or del poema, l'or del pensament, l'or de la representació"

"Quaderns inèdits de l'alquimista". Barcelona, novembre de 1987

Vaig anar a veure'l fa poques setmanes aprofitant la meva estada a Caldetes, no em va estar possible, perquè ja no es llevaba degut a la malaltia. Li vaig portar un obsequi singular: unes petxines collides aquell matí a la platja; vaig pensar que potser li agradaria poder tocar-les, acariciarles, i recordar-li aixís el mar. No vaig poder parlar-ih mai, m'hagués agradat moltissim, doncs a través dels seus escrits he descobert un home realment compromés en la busca constant i intensa de la veritat, la bondat, la bellesa, dels valors més espiritualsde la persona humana en grau superlatiu, per camins molt diversos i de vegades tortuos i una mica atormentats, degut a l'extrema sensibilitat de la seva personalitat.

Darrerament va rebre homenatges diversos a Barcelona i s'ha estrenat tot jus fa uns dies una de les seves obres teatrals al Teatre Español de Madrid.

Va ser un fidel amic de Picasso des de jove i amb el qual el lligaven els interessos de descobrir els valors estètics presents en les seves respectives vocacions com a pintors.
Una vida certament plena de moments d'intensa joia de busca a voltes infrutuosa , pero sempre guiada per l'ideal que no va abandonar mai i que es trasllueix en tots els seus escrits i poemes, uns poemes que per cert ara es poden sentir a la Fundació molt ben presentats, i que ens fan meditar sobre la idiosincràsia d'aquest irrepetible personatge que recordanem amb respecte, simpatia i admiracio.

En pau descansi aquest escriptor, pintor i humanista, que honora la cultura catalana amb la seva presència a través de la seva obra.

MÚSICA BARROCA A MATARÓ

2008-01-26T11:19:00.000-08:00

Un concert monogràfic d'Antonio Vivaldi (1678-1741) a la Capella del Roser de la Basílica de Santa Maria de Mataró, que sota l'epígraf de "La natura, el mar i la nit a Venècia" va anar desgranant els sis concerts per a flauta, corda i baix continu Opus X, de l'autor esmentat.
Els set intèrprets, completament compenetrats i molt atents a donar a cada peça el ritme i el caràcter escaients, tot descrivint el tema de que es tractava amb fidelitat a la partitura . Molt remarcables, la Pastoral, la Tempesta di Mare, la Notte, i el Gardelino(cadernera), una deliciosa peça en la qual es va palesar especialment, el vistuosisme del solista de flauta de bec fent tota classe de refilets.

El nombròs públic, més de duescentes persones, varem quedar molt satisfets i gairebé vàrem oblidar-nos del fred intens que regnava en aquest temple el dia 20 de gener diada de Sant Sebastià, que passa per ser un dels dies més freds de l'hivern. La música es va cuidar d'escalfar l'ambient, si més no intern, de cadascú.

Pels voltants de Mataró la florida dels ametllers i les mimoses ja són el preludi de la primavera, i parlant de preludis, si algun dels lectors d'aquest blog vol despertar-se en companyia de la veu suau i amable del solista d'aquest memorable concert, només ha de sintonitzar Catalunya Música entre les set i les nou del matí i sentir el programa "Preludi", podrà gaudir amb una tria molt ben feta i molt ben presentada de peces variades, i que sovint fan referència als autors dels que parla en les seves excel·lents conferències arreu de Catalunya com podeu veure en l'entrada del dia 11 de gener en aquest mateix blog. Crec que són dues hores que passen volant, i que ajuden a començar el dia amb molt bon ànim.

JOAN VIVES, UN MÚSIC, POETA I CREADOR DE SOMNIS

2008-01-11T11:27:00.001-08:00

Fa temps que ve a Vic regularment , el dimecres passat i dins del marc de l'Aula de la Gent Gran de la Universitat de Vic , va dictar una magistral conferència. Aixó seria una crònica encomiàstica i prou, però es que hi va haver molt més que una conferència.

La gent gran és una mica ella mateixa, i moltes vegades cap a les set de la tarda, hora en que s'acaba el temps dedicat a la xerrada de torn, comença a neguitejar i amb ganes d'anar acabant. Doncs bé, dimecres hi va haver un miracle molt especial i no es va produir el neguiteig, la causa va ser que el conferenciant va crear una atmòsfera molt especial, gairebé angèlica, celestial, d'encanteri total, i com a consequència un silenci atent, reverencial, fins a un quart de vuit, sense que ningú mogués ni peu ni mà.

L'únic secret va ser la gran experiència d'aquest músic, que a més estima profundament la música i encomana la seva emoció d'una forma molt sincera a tothom que el sent, i només parlant! el dia que el sentin tocar la flauta ja veurem què passa...

Es tractava de parlar del començament d'allò que avui dia anomenem òpera, que es va iniciar a Florència i a Mantua, a través del que el renaixement va aportar també en altres camps artístics com la pintura o la literatura, els noms de Bocaccio, Petrarca, Dante, ben presents en la societat benestant , vàren ser matèria d'inspiració per a alguns arguments recitats a i musicats per a veus a capella, l'anomenat recitar cantando.

Atès que la polifonia vocal no permetia gaire matisos, un petit grup que es reunia a casa del comte Giovanni Bardi (bon amic dels Mèdici), varen concebre la possibilitat d'enriquir aquest recitar acompanyat, amb quelcom que pogués expressar els sentiments continguts en alguns poemes. Cipriano da Rore va agafar un poema de Petrarca anomanat Notte, hi va posar música per a sis cantants, tot fent que cadascuna de les paraules prengués un sentit reforçat gràcies a l´adequació de la música a aquestes paraules.

Aixó va arribar a eclosionar més tard amb un text d'Alesandro Stiggio, poeta de Màntua que amb la música de Claudio Monteverdi que treballava a la cort d'aquesta ciutat, va poder expressar i matisar tot el que deia el poema, hi va afegir un baix continu i axís va nèixer la que es considera primera òpera de la història anomenada "L'Orfeo", que s'anomenava llavors: òpera in música
( obra amb música) , i d'aquí que el nom "d'òpera" per identificar aquest gènere musical.

Serà gairebé impossible evocar el devassall de delicadesa amb la que el conferenciant va acompanyar tota l'explicació, expressió acurada i dicció dels poemes, la tria excel·lent dels fragments musicals, el gest precís en cada moment i sobretot de la voluntat que el missatge d'amor a la música, arribés fins a tots i cadascun dels presents a la sala.
Una sessió memorable, en que es va palesar la gran qualitat d'aquest excel·lent músic que sembla, per la seva ample i refinada cultura, un veritable home del renaixement.

Transcric la traducció en català de Francesc de Riart, del poema "Notte" . Forma part dels sonets a Laura nº CXIII i el títol original és: "Ell sol estar en perpètua guerra".

Ara que calla el vent sota el cel blau
i les feres i ocells el sòn refrena
la nit, l'estrellat carro pel cel mena
i el mar en el seu llit sense ones jau,

jo penso i cremo i ploro; i la que em plau
sempre la veig davant Oh dolça pena!
guerra és el meu estat d'ira i dol plena
sols amb ella pensant trobo la pau

Així sols d'una font ben clara i viva
surt el dolç i l'amarg amb que jo em peixo;
una mà sola és la que em sana i puny.

Perquè el martiri meu no trobi riba
mil voltes moro al dia i mil reneixo:
tant de la benaurança em trobo lluny.

DE LLOPS I ANYELLS D'AVUI I DE SEMPRE

2007-12-30T23:13:00.000-08:00

Els noms d'Hipàtia d'Alexandria, Indira Ghandi, Anna Politkovskaia o Benazir Bhutto, tenen un nexe en comú que les eleva a la categoria de màrtirs només pel fet de defensar els valors democràtics autèntics, de volguer esborrar la lacra de l'obscurantisme, tan freqüent en les societats amb un elevat índex de fanatisme religiòs i una cultura estreta de mires, o aferrada i al servei d'interessos partidistes, religiosos, o simplement d'abús de poder enfront de persones indefenses, explotant-los fins extrems insòlits..

Aquest any que encetarem aviat, ens convida a mirar el món d'abans i d'ara amb un cert escepticisme pel que fa a les actituds ferotges d'alguns exemplars de la raça humana, majoritàriament homes o més ben dit "homenets" amb poder i força no pas personal sino dimanant de pactes amb grups de poder sense miraments, a condició d'aconseguir explotar persones i devastar territoris en benefici propi, i aixís amb l'excrement del diable que és el diner, aconseguir tot alló que la seva feblesa personal no els permeteria mai. És per aixó que parlo "d'homenets", essers sovint dèbils, acomplexats, covards i detestables des de qualsevol punt de vista.

Aixó pel que fa a magnicidis amb ressó mediàtic, però també existeix a escala molt més extesa en totes les societats sense valors morals ni ètics. Aixis assistim astorats a fets bàrbars de tortures i assassinats de dones a casa seva, i el que encara és pitjor, la tortura psicològica continuada que acaba destruïnt la persona interiorment.

En un comentari anterior sobre questions ecològiques en aquest mateix blog (Tardor a l'estiu 08/08/07), la conclusió era que no anem bé, doncs aquí arribem a aquesta mateixa conclusió desencoratjadora si no es canvien aviat els xips mentals dels torturadors i assassins a tots nivells, o bé s'impedeix que aquests pobres tarats arribin a exercir cap poder sobre altres persones o sobre tot un país.

Reconec que la reflexió és dura i contrasta amb el comentari que segueix tot desitjant un bon any, però la vida està feta de contrastos, tal com faig avinent en el meu comentari.

BON ANY NOU 2008

2007-12-30T09:42:00.000-08:00

Un altre any s'emporta els vells records i deixa enrera alegries i tristors passades, que de tot hi ha hagut de ben segur. Però penso que fent una analogia amb l'àmbit de la pintura, malament podriem fer ressaltar la llum si per contrast no hi hagués zones fosques en un quadre; aquest contrast precisament és el que dóna més força a la llum, el clarobscur és fonamental en pintura.

Les nostres vides estan fetes de petits retalls de moments feliços, d'engrunes de bona sort i de filagarses de tristor o decepció, tot barrejat és un mosaic , com un col-lage de retalls, engrunes i filagarses que formen una mena de patchwork personal i intransferible, amb tots els colors i matisos de la paleta dels sentiments humans.

Esperem amatents el que ens depararà el futur, i desitgem que la nostra salut sigui bona i que la pau regni a tot arreu entre altres coses, ja que el bombardeig constant de notícies dolentes no ens concedeix treva dia rera dia.

Aquests dies de Nadal, però, sí que hi ha hagut una certa treva, si més no perquè hem estat rebent aquells dolços missatges dels poetes de la nostra terra com ara Miquel Martí Pol, JosepMª de Sagarra, Jacint Verdaguer, o Salvat Papasseit, els quals amb estrofes ben confegides al voltant del Nadal , han fet sortir els sentiments tendres que comporta, barrejats amb els records de quan erem infants.

Que aquesta dolçor ens acompanyi i que la claror de l'establia respladeixi per sobre les tenebres i malsons que ens fan de trist contrapunt d'aquesta alegria neta i gairebé infantil. Tornem a ser infants i a veure la vida sempre en clau posiiva, tot aportant el nostre petit gra de sorra en forma de somriure amable als que ens envolten, no és molt, però el resultat pot ser sorprenent si es fa de cor i amb sinceritat.

PALAU DE CONGRESSOS A CALLDETENES

2007-11-18T08:26:00.000-08:00

Sí, sí, tal com sona: Palau de Congressos Internacionals, no us penseu! gent del poble entre els ponents com ara el metge i la infermera del poble, i també com a públic a la sala, dues figures exòtiques : un Lama del Tibet, i un ex professor d'aquí, transplantat a Kioto durant força anys. La resta uns quants habituals de la Setmana de la Ciència a Osona, el director de l'Observatori Esteve Duran, en Francesc Mauri, , uns quants ponents nous com Carles Schnabel entre altres i un jove aprenent d'astronauta segons va dir, i l'inevitable Manel Dot.
Val a dir que el director d'orquestra de tot aquest congrès internacional, ja té certa experiència i se li nota, en Pere Tremolosa és un entusiasta nat de totes les ciències, amb particular émfasi en la paleontologia. També ens en va fer una curta xerradeta, en la que va mostrar alguns animals que probablement s'extingiran aviat per la nostra culpa com el linx, el lleopard, i l'elefant.
Les taules rodones successives durant tot el dissabte, ens vàren portar des de la salut física i mental fins als espais siderals, i des de la supercomputació als combustibles fòssils, culpables del canvi climàtic i de quasi totes les calamitats.
Un ambient d'atenció continuada matí i tarda, fa un balanç força positiu pel que fa a la conscienciació envers el futur que ens espera si no fem els deures amb la natura.Uns quants sermons, vaja.
Serem bons minyons i deixarem una terra encara habitable quan marxem. En va parlar el Lama de l'últim adéu i ho va fer molt bé, desdramatitzant el que quan naixem ja portem escrit en totes les cel·lules del nostre cos : la mort. Ell però, si és bon minyó en aquest món, tindrà premi en forma de reencarnació i nosaltres no, o potser sí qui sap....

MOZART DE LUXE A TORELLÓ

2007-11-11T08:24:00.000-08:00

Un luxe i un plaer escoltar el concert per piano num.12 K 414 de Mozart,a càrrec de Joan Rubinat i l'Orquestra de Cambra de Terrassa 48, dirigida pel també concertino Quim Tèrmens, el dissabte a Torelló.
Els tres temps vàren ser seguits amb un interès mantingut pel nombròs públic i sense aplaudir en acabar cadascun d'ells, la qual cosa avui en dia no sempre es respecta. Un públic entès per tant, i uns artistes de gran volada, vàren fer possible aquell clima especial que es crea, quan la música és servida de forma magistral i és rebuda amb devoció i emoció per un públic totalment entregat.
Afegir que la sonoritat d'uns instruments excel·lents també hi va col·laborar, encara que si el piano haguès estat de cua sencera, potser els infinits matisos i la delicadissima i precisa pulsació del pianista en tot moment, s'haguessin palesat encara més.
El gest de les mans i la seva actutud amatent i atenta envers el que la orquestra anava desgranant entre les seves intrevencions de piano, vàren ser una lliçó de "bones maneres" i elegància, precisió perfecte en totes les entrades, fent tots un conjunt completament compenetrat amb l'estil mozartià
El concert es podria classificar com un d'aquells regals que no sovintegen en les programacions habituals i que els que el vàrem escoltar embadalits, no oblidarem facilment.
Al final, el pianista va bisar un petit fragment del començament del primer temps, d'una senzillesa aclaparadora i d'una bellesa sublim. Una veritable exhibició de la capacitat de "cantar" cadascuna de les notes amb una musicalitat extrema i amb un resultat corprenedor, preciament basat en aquesta senzillesa, Chapeau!!

MERCAT A VIC AMB POQUES FLORS VIVES

2007-10-30T11:29:00.000-07:00

Avui hi ha hagut mercat a la Plaça Major de Vic, he anat a les parades de flors per tal de trobar uns quants pensaments de colors virolats que em facin més alegre la temporada d'hivern que ja s'acosta: no n'hi havia ni un i fins i tot una deles parades habituals era plena de flors tallades i flors artificials, però molt poca cosa amb arrel i viva.
És clar s'acosta Tots Sants i convé oferir altre tipus de mercaderia per tal d'homenatjar els morts que " viuen" en uns ridículs prestatgets que anomenem nínxols.
Per ara no sembla que aixó hagi de canviar, però estic convençuda que no és pas la millor manera de posar fi a l'estada terrenal d'unes despulles que en vida, si haguès estat possible, els seus propietàris haurien desitjat probablement un altre indret i una altre forma de sepultura o bé la incineració com a recurs últim.
Els musulmans exigeixen un troç de terra on ser propiament enterrats ( sota la terra), també està bé, però és clar aixó és com les urbanitzacions extensives en el territori, és un luxe que potser algú es pugui permetre, si les autoritats sanitàries i eclesiàstiques no hi posessin pegues tot deixant per escrit el lloc que volen, per exemple una propietat on el difunt hi ha viscut moments importants de la seva vida.
Mentrestant, els que encara correm per la terra, i esperem que tot aixó s'arregli, el que fem és és menjar panallets i castanyes en record dels que ja no hi són, i mentre els recordem no s'allunyen del tot dels llocs on vàren estar en vida. El que encara seria més luxe és poder conservar els que jo anomeno escenaris, tots els llocs on havia tingut presència el difunt:cases, jardins, llocs estimats en especial, i poder conservar-los tal com eren.
De vegades penso amb una barreja de rancúnia i tristor en la casa de l'escultor Josep Clarà, ara reconvertida en altre cosa, i el que fou el seu estudi totalment oblidat, amb l'agravant que les peces que hi havia, han hagut de buscar una allotjament a precari a l'Hospici d'Olot i altres llocs, dispersant aquell caliu que hom pot trobar per exemple a Madrid a la casa ben conservada del pintor Sorolla, o en les diverses cases de Dalí a Cadaquès, Púbol o Figueres.
Com pot descansar en pau el que en vida ha bastit una lloc on l'art, o la ciència han estat enlairats fins a gran alçada, i després no queda res d'aquest lloc sagrat on es va produïr el misteri i el gran goig de crear una obra d'art o de descobrir quelcom? Aquesta reflexió m'ha ocupat avui, encara recordo amb emoció al Centre d'Études Pedagogiques de Sèvres, a París, un palau antic que vaig frequentar sovint amb l'anomenat Pavillon Luly, dedicat al músic francés o l'aula de Madame Curie on ensenyava ciències. Són espais únics, com totes les cases-museu, que ens recorden l'existència d'unes persones singulars que vàren aportar quelcom als demés.

MARAGALL MALALT, COM TANTS D'ALTRES

2007-10-22T09:58:00.000-07:00

La diferència entre Pasqual Maragall i la resta dels que creiem estar bé, és que ell ha tingut la oportunitat de saber-ho a temps i té intenció de presentar batalla. Tots tenim unes possiblitats de vida saludable entesa com un benestar físic emocional i espiritual, l'absència de malaltia per tant és esencial i el nostre cos està ben preparat per reaccionar contra les infeccions, crear anticossos, aturar hemorràgies lleus mitjançant la coagulació, sintetitzar adequadament els fàrmacs que prenem, avisar dels perills amb secrecions hormonals per a la resposta adequada, o amb símptomes com la febre.
Ara bé, la nostra vida actual plena d'estrés i ansietat, la tendència a consumir en excès i de forma agressiva amb l'entorn, no estan justificats avui. En époques reculades sí que eren beneficiosos aquests patrons de conducta, quan la humanitat vivia en petites tribus en que la supervivència i la reproducció eren pràcticament les ocupacions principals, i també la defensa contra els depredadors i adaptació al medi on es vivia.
Per que no utilitzem la intel·ligència i fem uns programes de salut a llarg termini? sobretot prevenint allò que és possible prevenir i fent que les lleis de l'economia no passin, com ara, per la degradació i devastaciódel planeta i dels essers vivents que hi vivim, sino per la conservació del medi ambient: l'aire el sòl, l'aigua, tot evitant els efectes perniciosos de les radiacions, dels pesticides de tants i tants productes químics i enginys poc controlats que destrossen poc a poc els llocs on vivim.
De tot el material somàtic del nostre cos, la part més noble és el sistema nerviòs: les neurones, dendrites, els àtoms i les molècules que fan possibles les connexions neuronals i la presa de decisions. Aquest sistema, però, és a la vegada un sistema fràgil i ho demostra l'existència de diverses malalties com l'Alzheimer, que ens impedeixen l'expressió dels nostres sentiments i emocions juntament amb una pèrdua progressiva de la memòria fins a perdre la nostra identitat personal.
Desitjo que la salut de l'ex-President de la Generalitat, no empitjori al ritme normal que imposa l'estadística de la malaltia fins avui, i que essent la primera excepció de la regla general, els mitjans per haver-ho aconseguit es posin precoçment a disposició dels futurs candidats a patir la malaltia, que podem ser qualsevol de nosaltres.

BORGONYÀ I VILASECA, UN RECORD DEL PASSAT

2007-09-30T00:43:00.000-07:00

Dintre del marc de les Jornades Europees de Patrimoni, s'han organitzat visites guiades a diverses instal·lacions de la indústria tèxtil de finals del segle XIX i començaments del XX. Els noms de Sindreu, Almeda, Puget, Marcet, Alamany, Fabra i Coats, encara ressonen amb força quan es pronuncien dins de les naus i sales de màquines ara buides i en desús.
Hi ha però una nova vida en les colònies que abans habitàven els obrers, encarregats i altres càrrecs d'aquella peculiar organització a la vegada un punt paternalista i controladora, però que proporcionava un status de vida prou còmode per tal d'aconseguir una mà d'obra fidel i poc conflictiva. Aquests nous estadants, fills i néts dels antics treballadors, han aconseguit viure en un indret enjardinat amb cura en el cas de Borgonyà, amb un bon nivell de qualitat, des que es varen rehabilitar els antics habitatges.

Va ser una visita molt interessant per tal de conèixer l'embranzida que la revolució industrial va agafar a la conca del Ter.
Particularment emocionant va ser veure les naus i la turbina de les dues fàbriques de Vilaseca de la mà d'un antic treballador, el qual hi posava tanta vehemència en la descripció del que hi havia hagut, que amb una mica d'imaginació es podien veure les màquines que anava enumerant, i el ritme de la feina que allà s'hi feia.
Ara, gràcies a unes concesions antigues de cabals del riu Ter, els propietaris aprofiten l'avinentesa per generar energia que revenen a les companyies elèctriques.
Aquests cabals són d'una importància rellevant; l'aigua, però, no és massa abundant i aquests desviaments tan sovintejats al llarg del curs del riu Ter, poden posar en perill els cabals mínims per mantenir la vida en el mateix.

Una iniciativa que va tenir un èxit de public notable i que el guia del Museu Industrial del Ter va sabet preparar de forma excel·lent, tot s'anava succeint amb naturalitat, sense presses, poguent disfrutar dels paratges, entrant a tots els llocs previstos, i donant quan s'esqueia les explicacions oportunes per tal d'entendre bé cada punt d'interès.

CAPVESPRE ENCISADOR A MANLLEU

2007-09-16T04:55:00.000-07:00

Realment de gran categoria, l'actor , el pianista, i les quatre veus femenines, varen posar en peu l'obra"Jardí abandonat" de Santiago Rusiñol. Un centenar de persones reunides als jardins de Can Puget, vàrem quedar seduïdes per l'encís del conjunt i de la remor de les fulles del vell til·ler, i els aucells que anaven cap a joc, doncs el sol ja anava a la posta.
Sense entreacte ni pausa, un text corprenedor per la seva exposició de sentiments profunds amb paraules senzilles, en boca de cinc personatges que en LluÍs Soler va saber servir de forma magistral sense necessitat de forçar res, ni la veu, ni el dramatisme, un text molt ben escrit, amb un ritme que no va decaure en cap moment doncs les paraules es bastaves i sobraven per dir-ho tot, només calia dir-les, i com varen ser dites! una perfecció absoluta amb la major naturalitat.
Joaquim Rabasseda al piano va desgranar les notes de la partiura de J.Gay , amb una elegància exquisida, amb les entrades molt ben coordinades amb la resta d'actuants.
Les "Sixters", nom a recordar per la seva excel·lent encara que breu intervenció, amb una afinació perfecta, que fins i tot després d'un passatge llarg a capella , no s'havien abaixat ni una croma quan va entrar novament el piano.
La meva reflexió va ser la següent: com és possible que aquesta filigrana no pugui ser vista pel jovent? a jutjar pels pocs que n'hi havia es de suposar que eren a Vic, eixordant-se l'orella i rebaixant la finor del seu esperit, amb allò estentori que en diuen "Música Viva", i que fa que els vigatans en fugim cada any, perque els decibels desbocats no ens deixen dormir...

ELOGI DE LA BOIRA i ELS JARDINS ABANDONATS

2007-09-14T04:01:00.002-07:00

Com en l'anterior escrit en el que evocava també la figura Santiago Rusiñol, transcric ara uns fragments del capitol dedicat a la boira, del seu llibre "Oracions" que rellegeixo sovint pel seu contingut poètic en estat pur, ple de subtileses i d'amor per tot el que ens envolta.

"La boira, cobrint de gases la terra, fou la barrera suau posada entre la veritat i els ulls; fou l'alè misteriós que, disfumint realitats, a l'intrigar el pensament hi encenguè la santa foguera del somni; la darrera pinzellada modelant els aspres contorns de l'obra; l'aureola divina baixada dels alts turons de la glòria per encendre la fe en el fons de les ànimes, avesant-les a llegir darrera de lo invisible." i acaba dient: " Baixa sovint,boira del cel, que la terra necessita ton encens per esborrar ses impureses. Baixa resant l'oració misteriosa."

Per cert demà dissabte a Manlleu, on la família Rusiñol tenia una important indústria tèxtil, als jardins de Can Puget, nom també vinculat a aquesta indústria, es fa una representaciíó de l'obra " El jardí abandonat" de S. Rusiñol, a càrrec de l'actor Lluïs Soler a les 19h.
Es tracta d'una evocacio lírica a través d'una petita història, de l'aïllament de la contingència del món que viu l'artista, amb els seus atractius encegadors, però també amb els seus riscos i perills. La música del seu amic Joan Gay, puntua encertadament el desenvolupament d'una acció pausada i suggerent, i trena un quadre sonor d'arrel wagneriana ple de subtileses.
Per tal de començar a fer un tast del que pot ser aquesta representació, torno al llibre "Oracions " on hi ha un capítol dedicat als jardins abandonats. Heus-ne ací alguns fragments:

"A l'entrar en un jardí abandonat, l'aroma d ruïnes que es respira,de frescor marcida,de flor esfullada,d'heura i de murtra,fan gaudir l'esperit de l'essència d'una d'una obra d'art, envellida i poetitzada." ...."No els deixem sols, somniadors de la terra els jardins abandonats! Anem-hi abans que s'esborrin el últims records que hi nien, abans que els arbres es morin i les glorietes s'enfonsisn, abans que caiguin els marbres i l'heura colgui les pedres, abans que els ocells en fugin i les aus de nit hi entrin. Aneu-hi mentre hi quedin drets els xipresrs i els boixos arrenglerats; mentre es puguin llegir els noms gravats a parelles sobre les soques dels arbres; mentre siguin ruïnes vives i oasis de poesia." ...."el vostre cor rebrà el consol i el repòs de l'obra ja envellutada per la dolçura del temps i el segell de sa noblesa, i la fonda impressió que inspira la solitud dels paisatges que expliquen sa vella història amb estrofes de madura poesia.Aneu-hi sovint a sentir-la, somniadors de la terra; aneu a aquell museu fet d'essència de paisatge; anem-hi tots a resar per la bellesa enterrada en son mateix cementiri."

S'ESCURÇA EL DIA

2007-09-08T10:40:00.000-07:00

Les nits més llargues i el dia més curt, més contrast tèrmic entre el dia i la nit, veurem a poc a poc com hem d'encendre els llums més d'hora i potser d'ací a un mes i escaig, haurem d'encendre la calefacció per estar arraulidets a casa com cada any quan arriba el fred.

Ja he parlat força de Santiago Rusiñol aquest any,en que tantes exposicions i actes s'han fet en honor seu, i avui he agafat el seu llibre "ORACIONS" publicat el 1897, on glosa una colla de temes relacionats amb la contemplació serena del món i les seves belleses: A l'alba, A la rosada, Al dia, Al mar , A les cascades, Al vent A la pluja, Al tro,Al sol, A la boira, A les flors, Als infants, A les piràmides, Al Partenon, A les ruïnes, A la campana, Als artistes ignorats, A la lluna, A la mort, Als xiprers, A les remors de la nit, Al sol ponent, etc.

Avui em sembla que s'escau que transcrigui un fragment del capítol dedicat al sol.
Diu aixís: " El poeta et rep amb l'ànima ben oberta; la pobra obrera que broda en els xoplucs d'unes golfes et rep com un raget de caliu que li fa saltar cançons de sos llavis malaltissos; l'obrer que tremola vora l'estufa apagada, et rep com un present d'enlaire; et rep l'artista amb el cor d'enamorat; i tots els pobres i humils, amb l'agraïment al cor a tes mirades de llum i a tes visites discretes."

Aviat en comptes del parasol, les ulleres fosques, els barrets, els ventil·ladors i els gelats, estimarem novament aquest sol tímid, discret, que es cola per les escletxes i les persianes i ens dóna alegria de viure.
Sembla ser que en els paisos nòrdics on el sol escasseja molt a l'hivern per causa de la latitud, necessiten de tant en tant anar a fruïr la lluminositat d'unes bombetes especials que els tornen l'energia vital i els eviten la depresió. Aquí no ens cal, gairebé sempre el sol és generós.

No tot és una questió lumínica però, de vegades només sentint en Luciano Pavarotti, malhauradament traspassat cantant "O sole mio", ja n'hi ha prou, i és que l'ànima necessita una llum interna que estigui constantment encesa i alimentada amb la brillantor del cant, de l'amor, de l'alegria de viure i del mon que ens envolta.

TARDOR A L'ESTIU

2007-08-08T13:51:00.000-07:00

Aquests dies de fresqueta i pluja m'han fet deixar de banda les activitats de lleure estiuenc i he fet una reflexió sobre la condició humana en l'actualitat.
Sense necessitat de fer raonaments ecològics, és evident que hi ha quelcom que no marxa prou bé:
rius -clavaguera, cadena tròfica de molts animals distorsionada, contaminació atmosfèrica, enduriment dels fenòmens meteorològics extrems etc. sembla com si la humanització no acabés de tirar endavant d'una manera completa, tal com diu sovint l'antropòleg Eudald Carbonell.
Tot i que la nostra massa encefàlica és en proporció de les més grans de totes les espècies, no sembla que en treguem gaire profit per a utilitzarels mitjans científics que tenim a l'abast per a la conservació correcte de la vida en el nostre planeta,
És com un gran manicomi en el que els qui tenen més diners i poder són els més bojos, tot prioritzant sempre el benefici econòmic per damunt de l'aplicació sensata dels descobriments científics per al desenvolupament sostenible de la humanitat.
Aixis per exemple, es dediquen esforços immensos no pas a preservar els aqüífers de la terra, sino projectant anar a l'espai a buscar l'aigua que aquí ja han fet inservible i és un bé escàs. O bé anant al pol nord a cercar en les profunditats de l'oceà més combustibles fòssils per eternitzar el problema de la contaminació.
Són fugides endavant per no reconèixer que tot ho planifiquen malament només per l'insaciable afany de lucre immediat, per distreure els babaus durant tant de temps com sigui possible, mentre acaben amb els pocs ecosistemes naturals d'aquí a la Terra , tot prometent grans beneficis amb projectes faraònics.

LA RENAIXENÇA DE BALTASAR PORCEL

2007-06-07T07:38:00.000-07:00

Nèixer als setanta anys és un bon repte, però no hi ha res impossible per aquest mag del pensament i la paraula; ara com un Faust rejovenit sense necessitat de fer cap pacte amb el dimoni, s'ens presenta tot d'una amb aquell somriure sorneguer tant d'ell, i ens ve a dir coses tan importants com ara que quan era petit la seva mare li aconsellava que mai diguès la veritat, pensa, segons va dir fa poc a La Pedrera, que l'ambició és gratuïta i per tant s'en pot tenir tanta com es vulgui, s'han de menysprear els que van contra tú, s'ha de guanyar renunciant, no s'ha de llegir segons què, el món metafòric ajuda a entendre la veritat, i sobretot que els animals han de formar part de la nostra vida amb la seva claredat de missatges i el seu instint., que el reconforta trobar lectors i no sè quantes coses més, totes encaminades al meu entendre, a explicar que en la vida s'ha d'anar on ella et porta a cada moment, serpentejant d'aquí cap allà com els meandres dels rius... una lliço de " savoir faire" a la seva manera potser poc convencional, però en tot cas amb una immensa llògica interna, que l'ha portat on és avui en el món de la literatura.

La de la Pedrera, va ser una tarda intensa, coherent, tots els que intervingueren en les dues taules, de gran talla intelectual, enfocant d'aprop aquesta figura esmunyedissa amb gran encert i amb profund coneixement de la seva obra, i finalment la traca final amb l'entrevista de Josep Cuní que li va acabar de fer dir tot allò que que mancava : que no li agraden gaire les entrevistes que són banals o frívoles, però sí que li agrada molt ser entrevistat per persones intel·ligents . A la pregunta: vostè qui és? va respondre burleta: "jo sóc el que sóc".

Genial, una mica murri, esperit joganer que necessita divertir-se, gaudeix de la vida deixant-hi la pell, xoca amb quasi tot el que és establert o doctrinari, enfronta la realitat tal com és passi el que passi, defensa la riquesa de les seves arrels mallorquines amb vehemencia i enllesteix ara una novel-la amb força il·lusió, des que ha vençut la malaltia greu que tenia, amb el seu coratge i voluntat de viure.Enhorabona per aquest renaixement!

L'ÀNIMA DE VIDRE

2007-06-05T23:34:00.000-07:00

L'ànima humana és fràgil, delicada i transparent com el vidre prim, qualsevol contratemps, disgust o situació límit ens produeix un estat d'ansietat, habitualment passatger, doncs depenent dels recursos de cadascú ens adaptem a la nova situació sense massa problemes. Hi ha però situacions que per la seva irreversibilitat obliguen a enfocar novament el sentit de la nostra vida, la mort d'un esser estimat i proper en pot ser un bon exemple. La paraula clau per definir la situació en ambdós casos és" l'estrés", paraula que prové del camp de les ciències físiques i que es defineix com l'impacte d'una força exterior sobre un objecte. La seva utilització en molts països des del segle XIX, ha fet que aquesta paraula entrés amb dret propi en els diccionaris, per tal de definir aquest estat de xoc que produeixen sobre nosaltres aquestes circumstàncies adverses.
Val a dir, però, que una certa dosi benigna d'estrés, és necessaria i fins i tot recomanable, doncs estimula el nostre sistema endocri, fent aparèixer hormones com l'adrenalina que ens posa en guardia en situacions de perill inesperat.Aquesta alerta molt continuada pot portar però, consequències molt nocives par al nostre organisme
.
Els xinesos tenen una dita, provinent d'un antic proverbi, que relaciona estretament els perills que tota crisi comporta, amb la oportunitat beneficiosa que segons ells, normalment hi va associada, és clar que s'ha de sabar descubrir enmig del marasme d'una crisi, aquesta part positiva de la mateixa.

La capacitat creativa en el camp de les arts i concretament de la literatura, està força condicionada per l'estat anímic, i m'atreviria a dir que com en el cas del poeta Jacint Verdaguer, els poemes més intensos i emotius de l'autor continguts a "Flors del calvari", són fruït d'una situació personal conflictiva extrema. Es com si l'ànima en un estat de màxima fragilitat, traspués a través de tot el nostre esser amb unes deliquescències emotives úniques, que propicien la inspiració poètica.

Animo als lectors del bloc a aprofitar aquelles situacions on l'ànima transparent es manifesta amb tota la seva nuesa, per escriure allò que els dicta, que de ben segur tindrà una inspiració lírica autèntica, en el ben entès que la persona tingui ja apreses previament les nocions mínimes instrumentals per fer-ho, i no tingui una ànima "de càntir", és clar...

COMUNICACIÓ, GRAN PARADOXA

2007-06-03T03:23:00.000-07:00

És curiós, com més ens omplim la boca de paraules com comunicació, noves tecnologies, telecomunicacions, etc constato que molta gent i m'hi incloc jo mateixa, tenim la impresió que tot aixó és un miratge una il-lusió, que resulta pràctica a l'hora de fer quelcom molt concret i que es troba en la franja comunicativa sense matisos, lo del si-no, blanc-negre, zeros-uns, un llenguatge terriblement eixorc, maniqueu, que perd pel camí molts continguts no explícits que acompanyaven tradicionalment la comunicació entre les persones.

Quan es pronuncia una mateixa paraula, i depenent de la seva entonació, aquesta canvia de sentit, quan s'escriu en un paper d'un color i perfum determinats, amb una calligrafia concreta, la qual pot fins i tot revelar el nostre estat d'ànim, quan es parla mirant els ulls de l'interlocutor, amb un o altre to de veu etc. tots els matisos hi són presents, parlem o escrivim amb una munió de missatges no verbals que enriqueixen el text i li dónen el sentit que li volguem donar i que fins ara era la forma normal de comunicar-se les persones.

Amb la nostra era informàtica en quedarà poc rastre de la forma de comunicar-se o de d'escriure, doncs imagineu ara un escriptor que redacta un text en un full, i el rellegeix per tal de corregir quelcom, ho reescriu, ratlla el que no li convè, afegeix quelcom al costat i en queda un esborrany que ens explica el procès de creació d'aquest escriptor. És un document fabulós per conèixer com és el procès creatiu d'aquesta persona. Ara ja no hi pot haver esborrany corregit, l'ordinador treu lo "dolent" i deixa lo bó i per tant ens nega la possibilitat de saber per on ha arribat l'escriptor al final del seu procès de maduració del text en questió.
On serà la correspondència escrita del segle XXI? En tota bona biografia dels personatges de totes les époques les cartes manuscites són un tresor, que a més aporta dades adicionals de la grafologia de la persona que les ha escit..Quina pobresa de dades pot aportar un full que és escrit per una màquina?

Com diu el títol, és una gran paradoxa: com més ens sembla que ens comuniquem , més isolats estem i menys missatges autèntics rebem, moltes paraules però poc significatives, fredes, sense acompanyament gestual, no verbal , expressiu, sense l'empremta d'una mà que escriu sobre un paper, fort o fluix, amb lletra petita o gran, i amb tants matisos, que el bon observador no deixa escapar mai, doncs formen part important del mateix missate.
El que deia Mc. Luhan ja fa uns anys: " el mitjà és el missatge" potser ja és una realitat que desgraciadament hem de reconèixer.

SANTIAGO RUSIÑOL A MANLLEU

2007-05-12T04:14:00.000-07:00

Magnífica l'exposició de quadres de Rusiñol a Manlleu, hi havia obres com ara "La malalta", "Pelando la Pava", "La casa de prèstecs"," Doctor Faust I", "Riera" o el conegudissim " Retatant-se", amb el seu amic també pintor Ramon Casas que il·lustra la portada del catàleg, per cert molt .ben presentat. Va ser un acte molt concorregut i molt ben valorat pels assistents.
Sempre hi ha un" però", en aquest cas la il·luminació amb dues o tres excepcions en que la llum estava situada sobre el quadre mateix, la resta de quadres era difícil veure'ls, doncs quan no brillava massa la tela, era l'enlluernament el que feia difícil la contemplació amb uns focus molt potents, que feien més nosa que servei.
El minimalista refrigeri amb culleres i culleretes de tots tamanys i uns gotets, que més semblaven didalets, plens de coses tan pintoresques com ara " puré d'humus a l'all cremat", o "escalivada amb oli d'anxoves", haurien fet somriure el benevolent però burleta Santiago Rusiñol, que de ben segur n'hagués fet un comentari humorístic, atès el gust indescifrable dels continguts que lluíen aquestos títols de presentació tan rimbombants.
M'haguès agradat conèixer personalment Santiago Rusiñol, a través de la seva filla Maria, crec que l'he conegut força bé. A la pàgina 67 del llibre" Santiago Rusiñol vist per la seva filla" editat l'any 1950 diu per exemple:

"M'estimava a mi, pero sobretot, estimava el seu art. Si escrivia al vespre, era perquè el temps se li fes més curt esperant l'endemà, per tal de continuar el seu quadre. Li agradava la música descriptiva, i més la popular: m'agrada aquesta música perquè fa flaire de terra.
Entenia molt d'astronomia. A la nit mirava el cel, que és hermós-deia- llàstima que no es pugui pintar. I es quadava pensatiu,-s'estranyen de l'altre vida i no s'estranyen d'aquesta. Quina cosa més misteriosa és anar seguint aquesta ruta lluminosa-.
Avorria la política. Quan en el cafè es posaven a parlar-ne , s'aixecava i se n'anava. No estic per perdre el temps-deia-.parlar de coses tan fosquwes, quan a fora hi ha un cel tan blau!.
No l'havia sentit mai criticar a ningú. Quan les coses no se saben del cert, no es diuen , i quan es saben del cert , es callen."
La descripció de detalls del seu caràcter, la magistral descripció de detalls íntims de la seva vida quotidiana, la crítica actitud d'ella envers Sitges que , segons diu a la pàgina 81: "Crec que Sitges no s'ha recordat prou de la família Rusiñol, que amb tant afecte i generositat els ha servit amb safata d'or un tresor incalculable tant artístic com material",.Totes aquestes coincidències, fan que aquesta família la senti molt a prop de la meva, malgrat no haver-nos conegut mai.
De desagaïts el món n'és ple, i només cal mirar els magnific llegat d'insignes patricis d'aquí i d'arreu com han acabat. Ara almenys aquesta generositat no agraïda a Sitges segons la seva filla, queda compensada en part, amb aquesta exposició a Manlleu.

Na Maria Rusiñol , és descrita en el pròleg del seu llibre per Josep Mª de Sagarra de la següent manera:
"Maria, avui àvia, però forta i flexible i més jove de cor que mai, manté sota el casc de la seva cabellera grisa, la brillantor dels ulls que han sabu veure i han sabut comprendre tantes coses, i són, encara, els mateixos ulls de la Maria Rusiñol de la seva adolescència".
Una dona excel-lent i una magnífica escriptora, us recomano la lectura del seu llibre..

FLORS I VIOLES I ROMANÍ

2007-05-08T09:05:00.000-07:00

La cançoneta la cantavem sovint, era alegre i bonicoia; m'encantava aixó de "l'ombrí" per tal que rimés amb romaní, eren els temps reculats de l'infantesa, quan tot era nou i cada dia apreniem un pilot de coses.

Què li donarem a la pastoreta
què li donarem per anar a ballar,
jo li donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la faria anar.
A la muntanyeta no hi neva ni plou,
i a la terra plana tot el vent s'hi mou.
Sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí,
flors i violes i romaní

També cantavem en francès:

Ainsi font,font,font,
les petites marionetes,
ainsi font , font, font,
trois ptits tours
et puis s'en vont.

Divertida l'aliteració de petits, per tal que la mètrica quadri.
La traducció catalana és poc afortunada parlant dels" bonics petits titelles", que més aviat sembla un embarbussament que altre cosa. De vegades les traduccion literals no són bones.
Somric amb tendresa a aquella nena que vaig ser, i avui he volgut compartir aquest sentiment amb els bloggers que llegiu de tant en tant el que escric.No és nostàlgia, és "memòria històrica" ara que aquestes dues paraules s'han posat de moda. Un altre dia parlaré de jocs poc convencionals i força imaginatius que omplien moltes estones de cada dia.

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

2007-05-06T23:38:00.000-07:00

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

Podeu llegir altres escits a http:// montseviver.blogspot.com

MAIG FLORIT A LA PLANA DE VIC

2007-05-06T06:41:00.000-07:00

Ja es veia venir, una pluja "ben caiguda" ha fet que els camps d'ordi es gronxin amb el ventijol, com una mar immensa amb un marc de roures i alzines; als marges comencen a lluïr els gallarets amb el seu ull negre envoltat de vermell i les ravenisses tan senzilles i tan nostres. Algun camp de colza grogueja per acabar de donar una pinzellada llampant al conjunt.
Aquest matí a l'ermita de Palau hem celebrat la festa anyal, amb aquest escenari de luxe, i per sorpresa meva ha tornat a aparèixer la imatge d'alabastre, que algun cop va ser substituïda per una còpia de guix. Tot perfecte, ara sí que atendrà les nostres pregàries, doncs l'autèntica titular té la virtud de concedir allò que se li demana amb fe, com ara:

Per l'aplec a vostre altar
el jovent,devot, s'atança
i a Vos prega amb l'esperança
de fundâ una nova llar.
Vos dels cors tenu la clau,
d'amors purs sou donadora.

Sigueu nostra protectora
Verge Santa de Palau

( Fragment dels goigs)

Fruïm dels regals de la natura, de la companyia dels qui estimem i ens estimen, i també enlairem el nostre esperit en ocasions com la d'avui, en que tot sembla haver-se posat d'acord per ajudar-nos a fer-ho.

PRIMAVERA REMULLADA

2007-05-04T03:04:00.000-07:00

Fa goig de veure els camps de cereals ! ja fan més de tres pams d'alt, les espigues ja comencen a pesar una mica i amb les pluges fortes s'han tombat a molts indrets, quan surti el sol s'adreçaran i començaran a enrrossir-se, serà una bona collita.
Sovint la gent que mira la tele i escolta la ràdio, s'esvera per les malvestats que ens esperen amb el canvi climàtic, i en part ja va bé, doncs és cert que després de tantes bestieses fetes per tots nosaltres els humans, la natura s'en ressent i aixis potser frenarem una mica els efectes de tanta estultícia.. Però la natura és generosa i així que pot aprofita la mica d'aigua per posar fil a l'agulla i arreglar una sequera que ja estava a punt de engegar el conegut "decret de sequera", que ja s'ha aplicat en altres ocasions.
La setmana que ve de be segur apagarem la calefacció i sortirem com cargols després de la pluja, per veure l'esclat que aquestes pluges han propiciat: roselles o gallerets, camamilla, lilàs, iris o lliris sords, margaridetes de prat, alls de bruixa, farigola, espígol, escabiosa, blauets etc. faran acte de presència puntualment com cada any.
FruÍm doncs d'aquest espectacle gratuït i esplèndid, ara que encara no fa molta calor i els dies ja són llargs. Que al menys a la comarca d'Osona, poguem continuar com fins ara per a molts anys més, de tots nosaltres en depen en bona part. Bona primavera!

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

2007-03-20T12:19:00.000-07:00

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

Podeu trobar altres escrits al blog http://montserrat-esplai.blogspot.com

S'HA ACABAT EL CURSET

2007-03-20T11:36:00.000-07:00

A tots ens ha semblat curt, i ens hem quedat amb ganes de seguir intercanviant opinions, avaluant els textos proposats d'autors reconeguts, o també els que els alumnes hem anat redactant sobre diversos temes proposats.
Com acostuma a passar en qualsevol grup, hi ha hagut persones que ho han deixat i altres que s'han incorporat més tard i per tant no es tracta d'un grup consolidat.
Espero que properament i a través del blog "comunitari" de la Roser, poguem seguir tenint contacte, la qual cosa de ben segur serà un estímul per anar intentant deixar anar la ploma, la tecla en aquest cas, i anar practicant l'exercici de dir allò que volem dir amb la paraula justa, escaient, saber explicar una història , descriure un estat d'ánim, copsar el ritme poètic, enriquir el vocabulari amb matisos cada vegada més subtils etc.
La llavor ja està sembrada, i el cuquet de descobrir l'immens tresor fruït de les nostres pròpies vivències i del que hem llegit al llarg de la nostra vida ja no ens deixarà pas tranquils, doncs és un gran plaer poder expressar allò que vols dir i aconseguir que una altre persona ho llegeixi amb interès.
Es ben cert que l'arquitectura literària té uns petits secrets per fer desitjar al lector seguir la lectura com si hi estés enganxat i no pogués deixar-la aixís com aixís, sobretot en les novel-les, però fins i tot en les receptes de cuina hi ha aqueslls petits trucs que les mestresses guarden per elles, i que han descobert de vegades impensadament. Animem-nos doncs i a veure si podem fuïr de l'escrptura i fer-ne partíceps als altres.

També podeu trobar altre tipus de temes al blog http://montseviver.blogger.com

JA ES COMENÇA A FLAIRAR LA PRIMAVERA

2007-02-25T11:06:00.000-08:00

Tinc la sort de tenir una mata de "vinca" que avui ja ha començat a treure flors, és tant senzilla com bonica i ja fa anys que es va escampant per tota una zona on es veu que s'hi troba bé. No és de jardí és completament salvatge, i per tant té aquella força que li dóna el fet d'estar on ha triat : ni massa sol ni massa poc, es troba sota una figuera que a l'estiu li evita la calor excessiva i a l'hivern li permet aprofiar tot el sol que fa.
Em satisfà anar veient com cada any la natura es desperta i comença la feina de treure primer els borrons, deprés les fulles,flors i finalment els fruits, és un especacle cíclic que em fascina tot i que es repeteix cada any, però mai és ben igual, aquest any per exemple tot va una mica avançat, fins i tot els ametllers han florit agosaradament amb les flors per davant, una mica abans d'hora, magnífica follia la dels ametllers!.

EL LABERINT DEL BLOGGER INEXPERT

2007-02-25T10:37:00.000-08:00

Em penso que ja he intentat tres noms i tres passwords diferents sense gaire resultat, ara per enèssima vegada torno a insistir a veure si per sort, alguna de les contrassenyes coincideix amb alguna de les adreces introduïdes, doncs de vegades el programa no les reconeix i no et deixa entrar.

Aquestes dificultats, lluny de dessencoratjar-me, m'esperonen cada vegada més a lograr el meu propòsit de publicar alguns textos amb fotografies, doncs malgrat tot, reconec que possiblement serà la única possibilitat de fer-ho amb un programa força senzill i al meu abast, ja que intentar fer per exemple una web mitjanament acceptable, no crec que estigui dintre de les meves possibilitats actuals, si no hi ha alguna ànima caritativa que sigui capaç d'explicar-me com es fa amb paciència suficient.

Fins ara he funcionat amb ajudes puntuals de gent que et "dóna el peix , però no t'ensenya a pescar".ës una llàstima però més val aixó que res. Així ha aparegut per exemple la web: http://perso.wanadoo.es/movipra , que tracta de les activitats científiques que va desenvolupar el meu avi matern, però és clar que no puc posar-la mai al dia i aixó em preocupa, doncs sempre queda com fossilitzada en un passat llunyà .
Bé ja he parlat força dels meus problemes instrumentals informàtics i ara ja n'hi ha prou, em dedicaré a fer comentaris del que s'em ocorreixi en plan una mica creatiu i literari , a veure com surt, estimats bloggers que navegueu pel món, fins molt aviat!.

HIVERN ESTRANY

2007-02-05T07:55:00.000-08:00

Sí, ja ho deien els meteoròlegs, el nostre planeta s'escalfa degut a l'emissió de gasos que provoquen l'efecte hivernacle, em sento com una planteta agombolada dins d'una bombolla d'escalfor, però amb uns gasos més aviat contaminants i tòxics, o és que potser sóc en una versió "ligth" d'una càmara de gas amb efectes més lents , però igualment letals a la llarga? Davant d'aquesta temible situació i veient que la manca de neu ho confirma, espero sobreviure encara uns anys disfrutant del que pugui.
De moment un excel-lent fotògraf i meteoròleg de Sort, ha fet arribar a la llista de meteorologia de l'Associació Catalana de Meteorologia , unes fotos esperançadores: la natura segueix creant formes capricioses i magnífiques. Animeu-vos, busqueu en la mare natura allò que us satisfà els sentits i l'esperit i és clar, feu cas del que aconsellen els qui prediuen el desastre que vindrà , tanqueu els llums no necessaris, no malgasteu aigua etc. però, sobretot no deixeu que aquesta Espasa de Damocles diaria als mitjans, us tregui l'alegria de viure.
Mireu, a Egipte ja fa uns anys varen tenir set plagues seguides i ara sembla talment que la història es repeteix : les vaques boges, els pollastres amb grip aviar, els peixos amb mercuri i plom entre altres contaminants, les marrees negres,el mosquit tigre, els purins, la VIH etc. Mireu menys la tele i més la natura, i si podeu, llegiu els seus missatges de pocs decibels, però contundents i a voltes irreversibles. Que aquest hivern estrany, serveixi de reflexió seriosa per a tots. Fins la primavera que vé!