domingo, 30 de diciembre de 2007

DE LLOPS I ANYELLS D'AVUI I DE SEMPRE

Els noms d'Hipàtia d'Alexandria, Indira Ghandi, Anna Politkovskaia o Benazir Bhutto, tenen un nexe en comú que les eleva a la categoria de màrtirs només pel fet de defensar els valors democràtics autèntics, de volguer esborrar la lacra de l'obscurantisme, tan freqüent en les societats amb un elevat índex de fanatisme religiòs i una cultura estreta de mires, o aferrada i al servei d'interessos partidistes, religiosos, o simplement d'abús de poder enfront de persones indefenses, explotant-los fins extrems insòlits..

Aquest any que encetarem aviat, ens convida a mirar el món d'abans i d'ara amb un cert escepticisme pel que fa a les actituds ferotges d'alguns exemplars de la raça humana, majoritàriament homes o més ben dit "homenets" amb poder i força no pas personal sino dimanant de pactes amb grups de poder sense miraments, a condició d'aconseguir explotar persones i devastar territoris en benefici propi, i aixís amb l'excrement del diable que és el diner, aconseguir tot alló que la seva feblesa personal no els permeteria mai. És per aixó que parlo "d'homenets", essers sovint dèbils, acomplexats, covards i detestables des de qualsevol punt de vista.

Aixó pel que fa a magnicidis amb ressó mediàtic, però també existeix a escala molt més extesa en totes les societats sense valors morals ni ètics. Aixis assistim astorats a fets bàrbars de tortures i assassinats de dones a casa seva, i el que encara és pitjor, la tortura psicològica continuada que acaba destruïnt la persona interiorment.

En un comentari anterior sobre questions ecològiques en aquest mateix blog (Tardor a l'estiu 08/08/07), la conclusió era que no anem bé, doncs aquí arribem a aquesta mateixa conclusió desencoratjadora si no es canvien aviat els xips mentals dels torturadors i assassins a tots nivells, o bé s'impedeix que aquests pobres tarats arribin a exercir cap poder sobre altres persones o sobre tot un país.

Reconec que la reflexió és dura i contrasta amb el comentari que segueix tot desitjant un bon any, però la vida està feta de contrastos, tal com faig avinent en el meu comentari.

BON ANY NOU 2008

Un altre any s'emporta els vells records i deixa enrera alegries i tristors passades, que de tot hi ha hagut de ben segur. Però penso que fent una analogia amb l'àmbit de la pintura, malament podriem fer ressaltar la llum si per contrast no hi hagués zones fosques en un quadre; aquest contrast precisament és el que dóna més força a la llum, el clarobscur és fonamental en pintura.

Les nostres vides estan fetes de petits retalls de moments feliços, d'engrunes de bona sort i de filagarses de tristor o decepció, tot barrejat és un mosaic , com un col-lage de retalls, engrunes i filagarses que formen una mena de patchwork personal i intransferible, amb tots els colors i matisos de la paleta dels sentiments humans.

Esperem amatents el que ens depararà el futur, i desitgem que la nostra salut sigui bona i que la pau regni a tot arreu entre altres coses, ja que el bombardeig constant de notícies dolentes no ens concedeix treva dia rera dia.

Aquests dies de Nadal, però, sí que hi ha hagut una certa treva, si més no perquè hem estat rebent aquells dolços missatges dels poetes de la nostra terra com ara Miquel Martí Pol, JosepMª de Sagarra, Jacint Verdaguer, o Salvat Papasseit, els quals amb estrofes ben confegides al voltant del Nadal , han fet sortir els sentiments tendres que comporta, barrejats amb els records de quan erem infants.

Que aquesta dolçor ens acompanyi i que la claror de l'establia respladeixi per sobre les tenebres i malsons que ens fan de trist contrapunt d'aquesta alegria neta i gairebé infantil. Tornem a ser infants i a veure la vida sempre en clau posiiva, tot aportant el nostre petit gra de sorra en forma de somriure amable als que ens envolten, no és molt, però el resultat pot ser sorprenent si es fa de cor i amb sinceritat.

domingo, 18 de noviembre de 2007

PALAU DE CONGRESSOS A CALLDETENES

Sí, sí, tal com sona: Palau de Congressos Internacionals, no us penseu! gent del poble entre els ponents com ara el metge i la infermera del poble, i també com a públic a la sala, dues figures exòtiques : un Lama del Tibet, i un ex professor d'aquí, transplantat a Kioto durant força anys. La resta uns quants habituals de la Setmana de la Ciència a Osona, el director de l'Observatori Esteve Duran, en Francesc Mauri, , uns quants ponents nous com Carles Schnabel entre altres i un jove aprenent d'astronauta segons va dir, i l'inevitable Manel Dot.
Val a dir que el director d'orquestra de tot aquest congrès internacional, ja té certa experiència i se li nota, en Pere Tremolosa és un entusiasta nat de totes les ciències, amb particular émfasi en la paleontologia. També ens en va fer una curta xerradeta, en la que va mostrar alguns animals que probablement s'extingiran aviat per la nostra culpa com el linx, el lleopard, i l'elefant.
Les taules rodones successives durant tot el dissabte, ens vàren portar des de la salut física i mental fins als espais siderals, i des de la supercomputació als combustibles fòssils, culpables del canvi climàtic i de quasi totes les calamitats.
Un ambient d'atenció continuada matí i tarda, fa un balanç força positiu pel que fa a la conscienciació envers el futur que ens espera si no fem els deures amb la natura.Uns quants sermons, vaja.
Serem bons minyons i deixarem una terra encara habitable quan marxem. En va parlar el Lama de l'últim adéu i ho va fer molt bé, desdramatitzant el que quan naixem ja portem escrit en totes les cel·lules del nostre cos : la mort. Ell però, si és bon minyó en aquest món, tindrà premi en forma de reencarnació i nosaltres no, o potser sí qui sap....

domingo, 11 de noviembre de 2007

MOZART DE LUXE A TORELLÓ

Un luxe i un plaer escoltar el concert per piano num.12 K 414 de Mozart,a càrrec de Joan Rubinat i l'Orquestra de Cambra de Terrassa 48, dirigida pel també concertino Quim Tèrmens, el dissabte a Torelló.
Els tres temps vàren ser seguits amb un interès mantingut pel nombròs públic i sense aplaudir en acabar cadascun d'ells, la qual cosa avui en dia no sempre es respecta. Un públic entès per tant, i uns artistes de gran volada, vàren fer possible aquell clima especial que es crea, quan la música és servida de forma magistral i és rebuda amb devoció i emoció per un públic totalment entregat.
Afegir que la sonoritat d'uns instruments excel·lents també hi va col·laborar, encara que si el piano haguès estat de cua sencera, potser els infinits matisos i la delicadissima i precisa pulsació del pianista en tot moment, s'haguessin palesat encara més.
El gest de les mans i la seva actutud amatent i atenta envers el que la orquestra anava desgranant entre les seves intrevencions de piano, vàren ser una lliçó de "bones maneres" i elegància, precisió perfecte en totes les entrades, fent tots un conjunt completament compenetrat amb l'estil mozartià
El concert es podria classificar com un d'aquells regals que no sovintegen en les programacions habituals i que els que el vàrem escoltar embadalits, no oblidarem facilment.
Al final, el pianista va bisar un petit fragment del començament del primer temps, d'una senzillesa aclaparadora i d'una bellesa sublim. Una veritable exhibició de la capacitat de "cantar" cadascuna de les notes amb una musicalitat extrema i amb un resultat corprenedor, preciament basat en aquesta senzillesa, Chapeau!!

martes, 30 de octubre de 2007

MERCAT A VIC AMB POQUES FLORS VIVES

Avui hi ha hagut mercat a la Plaça Major de Vic, he anat a les parades de flors per tal de trobar uns quants pensaments de colors virolats que em facin més alegre la temporada d'hivern que ja s'acosta: no n'hi havia ni un i fins i tot una deles parades habituals era plena de flors tallades i flors artificials, però molt poca cosa amb arrel i viva.
És clar s'acosta Tots Sants i convé oferir altre tipus de mercaderia per tal d'homenatjar els morts que " viuen" en uns ridículs prestatgets que anomenem nínxols.
Per ara no sembla que aixó hagi de canviar, però estic convençuda que no és pas la millor manera de posar fi a l'estada terrenal d'unes despulles que en vida, si haguès estat possible, els seus propietàris haurien desitjat probablement un altre indret i una altre forma de sepultura o bé la incineració com a recurs últim.
Els musulmans exigeixen un troç de terra on ser propiament enterrats ( sota la terra), també està bé, però és clar aixó és com les urbanitzacions extensives en el territori, és un luxe que potser algú es pugui permetre, si les autoritats sanitàries i eclesiàstiques no hi posessin pegues tot deixant per escrit el lloc que volen, per exemple una propietat on el difunt hi ha viscut moments importants de la seva vida.
Mentrestant, els que encara correm per la terra, i esperem que tot aixó s'arregli, el que fem és és menjar panallets i castanyes en record dels que ja no hi són, i mentre els recordem no s'allunyen del tot dels llocs on vàren estar en vida. El que encara seria més luxe és poder conservar els que jo anomeno escenaris, tots els llocs on havia tingut presència el difunt:cases, jardins, llocs estimats en especial, i poder conservar-los tal com eren.
De vegades penso amb una barreja de rancúnia i tristor en la casa de l'escultor Josep Clarà, ara reconvertida en altre cosa, i el que fou el seu estudi totalment oblidat, amb l'agravant que les peces que hi havia, han hagut de buscar una allotjament a precari a l'Hospici d'Olot i altres llocs, dispersant aquell caliu que hom pot trobar per exemple a Madrid a la casa ben conservada del pintor Sorolla, o en les diverses cases de Dalí a Cadaquès, Púbol o Figueres.
Com pot descansar en pau el que en vida ha bastit una lloc on l'art, o la ciència han estat enlairats fins a gran alçada, i després no queda res d'aquest lloc sagrat on es va produïr el misteri i el gran goig de crear una obra d'art o de descobrir quelcom? Aquesta reflexió m'ha ocupat avui, encara recordo amb emoció al Centre d'Études Pedagogiques de Sèvres, a París, un palau antic que vaig frequentar sovint amb l'anomenat Pavillon Luly, dedicat al músic francés o l'aula de Madame Curie on ensenyava ciències. Són espais únics, com totes les cases-museu, que ens recorden l'existència d'unes persones singulars que vàren aportar quelcom als demés.

lunes, 22 de octubre de 2007

MARAGALL MALALT, COM TANTS D'ALTRES

La diferència entre Pasqual Maragall i la resta dels que creiem estar bé, és que ell ha tingut la oportunitat de saber-ho a temps i té intenció de presentar batalla. Tots tenim unes possiblitats de vida saludable entesa com un benestar físic emocional i espiritual, l'absència de malaltia per tant és esencial i el nostre cos està ben preparat per reaccionar contra les infeccions, crear anticossos, aturar hemorràgies lleus mitjançant la coagulació, sintetitzar adequadament els fàrmacs que prenem, avisar dels perills amb secrecions hormonals per a la resposta adequada, o amb símptomes com la febre.
Ara bé, la nostra vida actual plena d'estrés i ansietat, la tendència a consumir en excès i de forma agressiva amb l'entorn, no estan justificats avui. En époques reculades sí que eren beneficiosos aquests patrons de conducta, quan la humanitat vivia en petites tribus en que la supervivència i la reproducció eren pràcticament les ocupacions principals, i també la defensa contra els depredadors i adaptació al medi on es vivia.
Per que no utilitzem la intel·ligència i fem uns programes de salut a llarg termini? sobretot prevenint allò que és possible prevenir i fent que les lleis de l'economia no passin, com ara, per la degradació i devastaciódel planeta i dels essers vivents que hi vivim, sino per la conservació del medi ambient: l'aire el sòl, l'aigua, tot evitant els efectes perniciosos de les radiacions, dels pesticides de tants i tants productes químics i enginys poc controlats que destrossen poc a poc els llocs on vivim.
De tot el material somàtic del nostre cos, la part més noble és el sistema nerviòs: les neurones, dendrites, els àtoms i les molècules que fan possibles les connexions neuronals i la presa de decisions. Aquest sistema, però, és a la vegada un sistema fràgil i ho demostra l'existència de diverses malalties com l'Alzheimer, que ens impedeixen l'expressió dels nostres sentiments i emocions juntament amb una pèrdua progressiva de la memòria fins a perdre la nostra identitat personal.
Desitjo que la salut de l'ex-President de la Generalitat, no empitjori al ritme normal que imposa l'estadística de la malaltia fins avui, i que essent la primera excepció de la regla general, els mitjans per haver-ho aconseguit es posin precoçment a disposició dels futurs candidats a patir la malaltia, que podem ser qualsevol de nosaltres.

domingo, 30 de septiembre de 2007

BORGONYÀ I VILASECA, UN RECORD DEL PASSAT

Dintre del marc de les Jornades Europees de Patrimoni, s'han organitzat visites guiades a diverses instal·lacions de la indústria tèxtil de finals del segle XIX i començaments del XX. Els noms de Sindreu, Almeda, Puget, Marcet, Alamany, Fabra i Coats, encara ressonen amb força quan es pronuncien dins de les naus i sales de màquines ara buides i en desús.
Hi ha però una nova vida en les colònies que abans habitàven els obrers, encarregats i altres càrrecs d'aquella peculiar organització a la vegada un punt paternalista i controladora, però que proporcionava un status de vida prou còmode per tal d'aconseguir una mà d'obra fidel i poc conflictiva. Aquests nous estadants, fills i néts dels antics treballadors, han aconseguit viure en un indret enjardinat amb cura en el cas de Borgonyà, amb un bon nivell de qualitat, des que es varen rehabilitar els antics habitatges.

Va ser una visita molt interessant per tal de conèixer l'embranzida que la revolució industrial va agafar a la conca del Ter.
Particularment emocionant va ser veure les naus i la turbina de les dues fàbriques de Vilaseca de la mà d'un antic treballador, el qual hi posava tanta vehemència en la descripció del que hi havia hagut, que amb una mica d'imaginació es podien veure les màquines que anava enumerant, i el ritme de la feina que allà s'hi feia.
Ara, gràcies a unes concesions antigues de cabals del riu Ter, els propietaris aprofiten l'avinentesa per generar energia que revenen a les companyies elèctriques.
Aquests cabals són d'una importància rellevant; l'aigua, però, no és massa abundant i aquests desviaments tan sovintejats al llarg del curs del riu Ter, poden posar en perill els cabals mínims per mantenir la vida en el mateix.

Una iniciativa que va tenir un èxit de public notable i que el guia del Museu Industrial del Ter va sabet preparar de forma excel·lent, tot s'anava succeint amb naturalitat, sense presses, poguent disfrutar dels paratges, entrant a tots els llocs previstos, i donant quan s'esqueia les explicacions oportunes per tal d'entendre bé cada punt d'interès.

domingo, 16 de septiembre de 2007

CAPVESPRE ENCISADOR A MANLLEU

Realment de gran categoria, l'actor , el pianista, i les quatre veus femenines, varen posar en peu l'obra"Jardí abandonat" de Santiago Rusiñol. Un centenar de persones reunides als jardins de Can Puget, vàrem quedar seduïdes per l'encís del conjunt i de la remor de les fulles del vell til·ler, i els aucells que anaven cap a joc, doncs el sol ja anava a la posta.
Sense entreacte ni pausa, un text corprenedor per la seva exposició de sentiments profunds amb paraules senzilles, en boca de cinc personatges que en LluÍs Soler va saber servir de forma magistral sense necessitat de forçar res, ni la veu, ni el dramatisme, un text molt ben escrit, amb un ritme que no va decaure en cap moment doncs les paraules es bastaves i sobraven per dir-ho tot, només calia dir-les, i com varen ser dites! una perfecció absoluta amb la major naturalitat.
Joaquim Rabasseda al piano va desgranar les notes de la partiura de J.Gay , amb una elegància exquisida, amb les entrades molt ben coordinades amb la resta d'actuants.
Les "Sixters", nom a recordar per la seva excel·lent encara que breu intervenció, amb una afinació perfecta, que fins i tot després d'un passatge llarg a capella , no s'havien abaixat ni una croma quan va entrar novament el piano.
La meva reflexió va ser la següent: com és possible que aquesta filigrana no pugui ser vista pel jovent? a jutjar pels pocs que n'hi havia es de suposar que eren a Vic, eixordant-se l'orella i rebaixant la finor del seu esperit, amb allò estentori que en diuen "Música Viva", i que fa que els vigatans en fugim cada any, perque els decibels desbocats no ens deixen dormir...

viernes, 14 de septiembre de 2007

ELOGI DE LA BOIRA i ELS JARDINS ABANDONATS

Com en l'anterior escrit en el que evocava també la figura Santiago Rusiñol, transcric ara uns fragments del capitol dedicat a la boira, del seu llibre "Oracions" que rellegeixo sovint pel seu contingut poètic en estat pur, ple de subtileses i d'amor per tot el que ens envolta.

"La boira, cobrint de gases la terra, fou la barrera suau posada entre la veritat i els ulls; fou l'alè misteriós que, disfumint realitats, a l'intrigar el pensament hi encenguè la santa foguera del somni; la darrera pinzellada modelant els aspres contorns de l'obra; l'aureola divina baixada dels alts turons de la glòria per encendre la fe en el fons de les ànimes, avesant-les a llegir darrera de lo invisible." i acaba dient: " Baixa sovint,boira del cel, que la terra necessita ton encens per esborrar ses impureses. Baixa resant l'oració misteriosa."

Per cert demà dissabte a Manlleu, on la família Rusiñol tenia una important indústria tèxtil, als jardins de Can Puget, nom també vinculat a aquesta indústria, es fa una representaciíó de l'obra " El jardí abandonat" de S. Rusiñol, a càrrec de l'actor Lluïs Soler a les 19h.
Es tracta d'una evocacio lírica a través d'una petita història, de l'aïllament de la contingència del món que viu l'artista, amb els seus atractius encegadors, però també amb els seus riscos i perills. La música del seu amic Joan Gay, puntua encertadament el desenvolupament d'una acció pausada i suggerent, i trena un quadre sonor d'arrel wagneriana ple de subtileses.
Per tal de començar a fer un tast del que pot ser aquesta representació, torno al llibre "Oracions " on hi ha un capítol dedicat als jardins abandonats. Heus-ne ací alguns fragments:

"A l'entrar en un jardí abandonat, l'aroma d ruïnes que es respira,de frescor marcida,de flor esfullada,d'heura i de murtra,fan gaudir l'esperit de l'essència d'una d'una obra d'art, envellida i poetitzada." ...."No els deixem sols, somniadors de la terra els jardins abandonats! Anem-hi abans que s'esborrin el últims records que hi nien, abans que els arbres es morin i les glorietes s'enfonsisn, abans que caiguin els marbres i l'heura colgui les pedres, abans que els ocells en fugin i les aus de nit hi entrin. Aneu-hi mentre hi quedin drets els xipresrs i els boixos arrenglerats; mentre es puguin llegir els noms gravats a parelles sobre les soques dels arbres; mentre siguin ruïnes vives i oasis de poesia." ...."el vostre cor rebrà el consol i el repòs de l'obra ja envellutada per la dolçura del temps i el segell de sa noblesa, i la fonda impressió que inspira la solitud dels paisatges que expliquen sa vella història amb estrofes de madura poesia.Aneu-hi sovint a sentir-la, somniadors de la terra; aneu a aquell museu fet d'essència de paisatge; anem-hi tots a resar per la bellesa enterrada en son mateix cementiri."

sábado, 8 de septiembre de 2007

S'ESCURÇA EL DIA

Les nits més llargues i el dia més curt, més contrast tèrmic entre el dia i la nit, veurem a poc a poc com hem d'encendre els llums més d'hora i potser d'ací a un mes i escaig, haurem d'encendre la calefacció per estar arraulidets a casa com cada any quan arriba el fred.

Ja he parlat força de Santiago Rusiñol aquest any,en que tantes exposicions i actes s'han fet en honor seu, i avui he agafat el seu llibre "ORACIONS" publicat el 1897, on glosa una colla de temes relacionats amb la contemplació serena del món i les seves belleses: A l'alba, A la rosada, Al dia, Al mar , A les cascades, Al vent A la pluja, Al tro,Al sol, A la boira, A les flors, Als infants, A les piràmides, Al Partenon, A les ruïnes, A la campana, Als artistes ignorats, A la lluna, A la mort, Als xiprers, A les remors de la nit, Al sol ponent, etc.

Avui em sembla que s'escau que transcrigui un fragment del capítol dedicat al sol.
Diu aixís: " El poeta et rep amb l'ànima ben oberta; la pobra obrera que broda en els xoplucs d'unes golfes et rep com un raget de caliu que li fa saltar cançons de sos llavis malaltissos; l'obrer que tremola vora l'estufa apagada, et rep com un present d'enlaire; et rep l'artista amb el cor d'enamorat; i tots els pobres i humils, amb l'agraïment al cor a tes mirades de llum i a tes visites discretes."

Aviat en comptes del parasol, les ulleres fosques, els barrets, els ventil·ladors i els gelats, estimarem novament aquest sol tímid, discret, que es cola per les escletxes i les persianes i ens dóna alegria de viure.
Sembla ser que en els paisos nòrdics on el sol escasseja molt a l'hivern per causa de la latitud, necessiten de tant en tant anar a fruïr la lluminositat d'unes bombetes especials que els tornen l'energia vital i els eviten la depresió. Aquí no ens cal, gairebé sempre el sol és generós.

No tot és una questió lumínica però, de vegades només sentint en Luciano Pavarotti, malhauradament traspassat cantant "O sole mio", ja n'hi ha prou, i és que l'ànima necessita una llum interna que estigui constantment encesa i alimentada amb la brillantor del cant, de l'amor, de l'alegria de viure i del mon que ens envolta.

miércoles, 8 de agosto de 2007

TARDOR A L'ESTIU

Aquests dies de fresqueta i pluja m'han fet deixar de banda les activitats de lleure estiuenc i he fet una reflexió sobre la condició humana en l'actualitat.
Sense necessitat de fer raonaments ecològics, és evident que hi ha quelcom que no marxa prou bé:
rius -clavaguera, cadena tròfica de molts animals distorsionada, contaminació atmosfèrica, enduriment dels fenòmens meteorològics extrems etc. sembla com si la humanització no acabés de tirar endavant d'una manera completa, tal com diu sovint l'antropòleg Eudald Carbonell.
Tot i que la nostra massa encefàlica és en proporció de les més grans de totes les espècies, no sembla que en treguem gaire profit per a utilitzarels mitjans científics que tenim a l'abast per a la conservació correcte de la vida en el nostre planeta,
És com un gran manicomi en el que els qui tenen més diners i poder són els més bojos, tot prioritzant sempre el benefici econòmic per damunt de l'aplicació sensata dels descobriments científics per al desenvolupament sostenible de la humanitat.
Aixis per exemple, es dediquen esforços immensos no pas a preservar els aqüífers de la terra, sino projectant anar a l'espai a buscar l'aigua que aquí ja han fet inservible i és un bé escàs. O bé anant al pol nord a cercar en les profunditats de l'oceà més combustibles fòssils per eternitzar el problema de la contaminació.
Són fugides endavant per no reconèixer que tot ho planifiquen malament només per l'insaciable afany de lucre immediat, per distreure els babaus durant tant de temps com sigui possible, mentre acaben amb els pocs ecosistemes naturals d'aquí a la Terra , tot prometent grans beneficis amb projectes faraònics.

jueves, 7 de junio de 2007

LA RENAIXENÇA DE BALTASAR PORCEL

Nèixer als setanta anys és un bon repte, però no hi ha res impossible per aquest mag del pensament i la paraula; ara com un Faust rejovenit sense necessitat de fer cap pacte amb el dimoni, s'ens presenta tot d'una amb aquell somriure sorneguer tant d'ell, i ens ve a dir coses tan importants com ara que quan era petit la seva mare li aconsellava que mai diguès la veritat, pensa, segons va dir fa poc a La Pedrera, que l'ambició és gratuïta i per tant s'en pot tenir tanta com es vulgui, s'han de menysprear els que van contra tú, s'ha de guanyar renunciant, no s'ha de llegir segons què, el món metafòric ajuda a entendre la veritat, i sobretot que els animals han de formar part de la nostra vida amb la seva claredat de missatges i el seu instint., que el reconforta trobar lectors i no sè quantes coses més, totes encaminades al meu entendre, a explicar que en la vida s'ha d'anar on ella et porta a cada moment, serpentejant d'aquí cap allà com els meandres dels rius... una lliço de " savoir faire" a la seva manera potser poc convencional, però en tot cas amb una immensa llògica interna, que l'ha portat on és avui en el món de la literatura.

La de la Pedrera, va ser una tarda intensa, coherent, tots els que intervingueren en les dues taules, de gran talla intelectual, enfocant d'aprop aquesta figura esmunyedissa amb gran encert i amb profund coneixement de la seva obra, i finalment la traca final amb l'entrevista de Josep Cuní que li va acabar de fer dir tot allò que que mancava : que no li agraden gaire les entrevistes que són banals o frívoles, però sí que li agrada molt ser entrevistat per persones intel·ligents . A la pregunta: vostè qui és? va respondre burleta: "jo sóc el que sóc".

Genial, una mica murri, esperit joganer que necessita divertir-se, gaudeix de la vida deixant-hi la pell, xoca amb quasi tot el que és establert o doctrinari, enfronta la realitat tal com és passi el que passi, defensa la riquesa de les seves arrels mallorquines amb vehemencia i enllesteix ara una novel-la amb força il·lusió, des que ha vençut la malaltia greu que tenia, amb el seu coratge i voluntat de viure.Enhorabona per aquest renaixement!

martes, 5 de junio de 2007

L'ÀNIMA DE VIDRE

L'ànima humana és fràgil, delicada i transparent com el vidre prim, qualsevol contratemps, disgust o situació límit ens produeix un estat d'ansietat, habitualment passatger, doncs depenent dels recursos de cadascú ens adaptem a la nova situació sense massa problemes. Hi ha però situacions que per la seva irreversibilitat obliguen a enfocar novament el sentit de la nostra vida, la mort d'un esser estimat i proper en pot ser un bon exemple. La paraula clau per definir la situació en ambdós casos és" l'estrés", paraula que prové del camp de les ciències físiques i que es defineix com l'impacte d'una força exterior sobre un objecte. La seva utilització en molts països des del segle XIX, ha fet que aquesta paraula entrés amb dret propi en els diccionaris, per tal de definir aquest estat de xoc que produeixen sobre nosaltres aquestes circumstàncies adverses.
Val a dir, però, que una certa dosi benigna d'estrés, és necessaria i fins i tot recomanable, doncs estimula el nostre sistema endocri, fent aparèixer hormones com l'adrenalina que ens posa en guardia en situacions de perill inesperat.Aquesta alerta molt continuada pot portar però, consequències molt nocives par al nostre organisme
.
Els xinesos tenen una dita, provinent d'un antic proverbi, que relaciona estretament els perills que tota crisi comporta, amb la oportunitat beneficiosa que segons ells, normalment hi va associada, és clar que s'ha de sabar descubrir enmig del marasme d'una crisi, aquesta part positiva de la mateixa.

La capacitat creativa en el camp de les arts i concretament de la literatura, està força condicionada per l'estat anímic, i m'atreviria a dir que com en el cas del poeta Jacint Verdaguer, els poemes més intensos i emotius de l'autor continguts a "Flors del calvari", són fruït d'una situació personal conflictiva extrema. Es com si l'ànima en un estat de màxima fragilitat, traspués a través de tot el nostre esser amb unes deliquescències emotives úniques, que propicien la inspiració poètica.

Animo als lectors del bloc a aprofitar aquelles situacions on l'ànima transparent es manifesta amb tota la seva nuesa, per escriure allò que els dicta, que de ben segur tindrà una inspiració lírica autèntica, en el ben entès que la persona tingui ja apreses previament les nocions mínimes instrumentals per fer-ho, i no tingui una ànima "de càntir", és clar...

domingo, 3 de junio de 2007

COMUNICACIÓ, GRAN PARADOXA

És curiós, com més ens omplim la boca de paraules com comunicació, noves tecnologies, telecomunicacions, etc constato que molta gent i m'hi incloc jo mateixa, tenim la impresió que tot aixó és un miratge una il-lusió, que resulta pràctica a l'hora de fer quelcom molt concret i que es troba en la franja comunicativa sense matisos, lo del si-no, blanc-negre, zeros-uns, un llenguatge terriblement eixorc, maniqueu, que perd pel camí molts continguts no explícits que acompanyaven tradicionalment la comunicació entre les persones.

Quan es pronuncia una mateixa paraula, i depenent de la seva entonació, aquesta canvia de sentit, quan s'escriu en un paper d'un color i perfum determinats, amb una calligrafia concreta, la qual pot fins i tot revelar el nostre estat d'ànim, quan es parla mirant els ulls de l'interlocutor, amb un o altre to de veu etc. tots els matisos hi són presents, parlem o escrivim amb una munió de missatges no verbals que enriqueixen el text i li dónen el sentit que li volguem donar i que fins ara era la forma normal de comunicar-se les persones.

Amb la nostra era informàtica en quedarà poc rastre de la forma de comunicar-se o de d'escriure, doncs imagineu ara un escriptor que redacta un text en un full, i el rellegeix per tal de corregir quelcom, ho reescriu, ratlla el que no li convè, afegeix quelcom al costat i en queda un esborrany que ens explica el procès de creació d'aquest escriptor. És un document fabulós per conèixer com és el procès creatiu d'aquesta persona. Ara ja no hi pot haver esborrany corregit, l'ordinador treu lo "dolent" i deixa lo bó i per tant ens nega la possibilitat de saber per on ha arribat l'escriptor al final del seu procès de maduració del text en questió.
On serà la correspondència escrita del segle XXI? En tota bona biografia dels personatges de totes les époques les cartes manuscites són un tresor, que a més aporta dades adicionals de la grafologia de la persona que les ha escit..Quina pobresa de dades pot aportar un full que és escrit per una màquina?

Com diu el títol, és una gran paradoxa: com més ens sembla que ens comuniquem , més isolats estem i menys missatges autèntics rebem, moltes paraules però poc significatives, fredes, sense acompanyament gestual, no verbal , expressiu, sense l'empremta d'una mà que escriu sobre un paper, fort o fluix, amb lletra petita o gran, i amb tants matisos, que el bon observador no deixa escapar mai, doncs formen part important del mateix missate.
El que deia Mc. Luhan ja fa uns anys: " el mitjà és el missatge" potser ja és una realitat que desgraciadament hem de reconèixer.

sábado, 12 de mayo de 2007

SANTIAGO RUSIÑOL A MANLLEU

Magnífica l'exposició de quadres de Rusiñol a Manlleu, hi havia obres com ara "La malalta", "Pelando la Pava", "La casa de prèstecs"," Doctor Faust I", "Riera" o el conegudissim " Retatant-se", amb el seu amic també pintor Ramon Casas que il·lustra la portada del catàleg, per cert molt .ben presentat. Va ser un acte molt concorregut i molt ben valorat pels assistents.
Sempre hi ha un" però", en aquest cas la il·luminació amb dues o tres excepcions en que la llum estava situada sobre el quadre mateix, la resta de quadres era difícil veure'ls, doncs quan no brillava massa la tela, era l'enlluernament el que feia difícil la contemplació amb uns focus molt potents, que feien més nosa que servei.
El minimalista refrigeri amb culleres i culleretes de tots tamanys i uns gotets, que més semblaven didalets, plens de coses tan pintoresques com ara " puré d'humus a l'all cremat", o "escalivada amb oli d'anxoves", haurien fet somriure el benevolent però burleta Santiago Rusiñol, que de ben segur n'hagués fet un comentari humorístic, atès el gust indescifrable dels continguts que lluíen aquestos títols de presentació tan rimbombants.
M'haguès agradat conèixer personalment Santiago Rusiñol, a través de la seva filla Maria, crec que l'he conegut força bé. A la pàgina 67 del llibre" Santiago Rusiñol vist per la seva filla" editat l'any 1950 diu per exemple:

"M'estimava a mi, pero sobretot, estimava el seu art. Si escrivia al vespre, era perquè el temps se li fes més curt esperant l'endemà, per tal de continuar el seu quadre. Li agradava la música descriptiva, i més la popular: m'agrada aquesta música perquè fa flaire de terra.
Entenia molt d'astronomia. A la nit mirava el cel, que és hermós-deia- llàstima que no es pugui pintar. I es quadava pensatiu,-s'estranyen de l'altre vida i no s'estranyen d'aquesta. Quina cosa més misteriosa és anar seguint aquesta ruta lluminosa-.
Avorria la política. Quan en el cafè es posaven a parlar-ne , s'aixecava i se n'anava. No estic per perdre el temps-deia-.parlar de coses tan fosquwes, quan a fora hi ha un cel tan blau!.
No l'havia sentit mai criticar a ningú. Quan les coses no se saben del cert, no es diuen , i quan es saben del cert , es callen."
La descripció de detalls del seu caràcter, la magistral descripció de detalls íntims de la seva vida quotidiana, la crítica actitud d'ella envers Sitges que , segons diu a la pàgina 81: "Crec que Sitges no s'ha recordat prou de la família Rusiñol, que amb tant afecte i generositat els ha servit amb safata d'or un tresor incalculable tant artístic com material",.Totes aquestes coincidències, fan que aquesta família la senti molt a prop de la meva, malgrat no haver-nos conegut mai.
De desagaïts el món n'és ple, i només cal mirar els magnific llegat d'insignes patricis d'aquí i d'arreu com han acabat. Ara almenys aquesta generositat no agraïda a Sitges segons la seva filla, queda compensada en part, amb aquesta exposició a Manlleu.

Na Maria Rusiñol , és descrita en el pròleg del seu llibre per Josep Mª de Sagarra de la següent manera:
"Maria, avui àvia, però forta i flexible i més jove de cor que mai, manté sota el casc de la seva cabellera grisa, la brillantor dels ulls que han sabu veure i han sabut comprendre tantes coses, i són, encara, els mateixos ulls de la Maria Rusiñol de la seva adolescència".
Una dona excel-lent i una magnífica escriptora, us recomano la lectura del seu llibre..

martes, 8 de mayo de 2007

FLORS I VIOLES I ROMANÍ


La cançoneta la cantavem sovint, era alegre i bonicoia; m'encantava aixó de "l'ombrí" per tal que rimés amb romaní, eren els temps reculats de l'infantesa, quan tot era nou i cada dia apreniem un pilot de coses.

Què li donarem a la pastoreta
què li donarem per anar a ballar,
jo li donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la faria anar.
A la muntanyeta no hi neva ni plou,
i a la terra plana tot el vent s'hi mou.
Sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí,
flors i violes i romaní

També cantavem en francès:

Ainsi font,font,font,
les petites marionetes,
ainsi font , font, font,
trois ptits tours
et puis s'en vont.

Divertida l'aliteració de petits, per tal que la mètrica quadri.
La traducció catalana és poc afortunada parlant dels" bonics petits titelles", que més aviat sembla un embarbussament que altre cosa. De vegades les traduccion literals no són bones.
Somric amb tendresa a aquella nena que vaig ser, i avui he volgut compartir aquest sentiment amb els bloggers que llegiu de tant en tant el que escric.No és nostàlgia, és "memòria històrica" ara que aquestes dues paraules s'han posat de moda. Un altre dia parlaré de jocs poc convencionals i força imaginatius que omplien moltes estones de cada dia.

domingo, 6 de mayo de 2007

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

Podeu llegir altres escits a http:// montseviver.blogspot.com

MAIG FLORIT A LA PLANA DE VIC

Ja es veia venir, una pluja "ben caiguda" ha fet que els camps d'ordi es gronxin amb el ventijol, com una mar immensa amb un marc de roures i alzines; als marges comencen a lluïr els gallarets amb el seu ull negre envoltat de vermell i les ravenisses tan senzilles i tan nostres. Algun camp de colza grogueja per acabar de donar una pinzellada llampant al conjunt.
Aquest matí a l'ermita de Palau hem celebrat la festa anyal, amb aquest escenari de luxe, i per sorpresa meva ha tornat a aparèixer la imatge d'alabastre, que algun cop va ser substituïda per una còpia de guix. Tot perfecte, ara sí que atendrà les nostres pregàries, doncs l'autèntica titular té la virtud de concedir allò que se li demana amb fe, com ara:

Per l'aplec a vostre altar
el jovent,devot, s'atança
i a Vos prega amb l'esperança
de fundâ una nova llar.
Vos dels cors tenu la clau,
d'amors purs sou donadora.

Sigueu nostra protectora
Verge Santa de Palau

( Fragment dels goigs)

Fruïm dels regals de la natura, de la companyia dels qui estimem i ens estimen, i també enlairem el nostre esperit en ocasions com la d'avui, en que tot sembla haver-se posat d'acord per ajudar-nos a fer-ho.

viernes, 4 de mayo de 2007

PRIMAVERA REMULLADA


Fa goig de veure els camps de cereals ! ja fan més de tres pams d'alt, les espigues ja comencen a pesar una mica i amb les pluges fortes s'han tombat a molts indrets, quan surti el sol s'adreçaran i començaran a enrrossir-se, serà una bona collita.
Sovint la gent que mira la tele i escolta la ràdio, s'esvera per les malvestats que ens esperen amb el canvi climàtic, i en part ja va bé, doncs és cert que després de tantes bestieses fetes per tots nosaltres els humans, la natura s'en ressent i aixis potser frenarem una mica els efectes de tanta estultícia.. Però la natura és generosa i així que pot aprofita la mica d'aigua per posar fil a l'agulla i arreglar una sequera que ja estava a punt de engegar el conegut "decret de sequera", que ja s'ha aplicat en altres ocasions.
La setmana que ve de be segur apagarem la calefacció i sortirem com cargols després de la pluja, per veure l'esclat que aquestes pluges han propiciat: roselles o gallerets, camamilla, lilàs, iris o lliris sords, margaridetes de prat, alls de bruixa, farigola, espígol, escabiosa, blauets etc. faran acte de presència puntualment com cada any.
FruÍm doncs d'aquest espectacle gratuït i esplèndid, ara que encara no fa molta calor i els dies ja són llargs. Que al menys a la comarca d'Osona, poguem continuar com fins ara per a molts anys més, de tots nosaltres en depen en bona part. Bona primavera!

martes, 20 de marzo de 2007

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

CURSET DE TÈCNIQUES D’ESCRIPTURA: Descripció d'un personatge

Podeu trobar altres escrits al blog http://montserrat-esplai.blogspot.com

S'HA ACABAT EL CURSET

A tots ens ha semblat curt, i ens hem quedat amb ganes de seguir intercanviant opinions, avaluant els textos proposats d'autors reconeguts, o també els que els alumnes hem anat redactant sobre diversos temes proposats.
Com acostuma a passar en qualsevol grup, hi ha hagut persones que ho han deixat i altres que s'han incorporat més tard i per tant no es tracta d'un grup consolidat.
Espero que properament i a través del blog "comunitari" de la Roser, poguem seguir tenint contacte, la qual cosa de ben segur serà un estímul per anar intentant deixar anar la ploma, la tecla en aquest cas, i anar practicant l'exercici de dir allò que volem dir amb la paraula justa, escaient, saber explicar una història , descriure un estat d'ánim, copsar el ritme poètic, enriquir el vocabulari amb matisos cada vegada més subtils etc.
La llavor ja està sembrada, i el cuquet de descobrir l'immens tresor fruït de les nostres pròpies vivències i del que hem llegit al llarg de la nostra vida ja no ens deixarà pas tranquils, doncs és un gran plaer poder expressar allò que vols dir i aconseguir que una altre persona ho llegeixi amb interès.
Es ben cert que l'arquitectura literària té uns petits secrets per fer desitjar al lector seguir la lectura com si hi estés enganxat i no pogués deixar-la aixís com aixís, sobretot en les novel-les, però fins i tot en les receptes de cuina hi ha aqueslls petits trucs que les mestresses guarden per elles, i que han descobert de vegades impensadament. Animem-nos doncs i a veure si podem fuïr de l'escrptura i fer-ne partíceps als altres.

També podeu trobar altre tipus de temes al blog http://montseviver.blogger.com

domingo, 25 de febrero de 2007

JA ES COMENÇA A FLAIRAR LA PRIMAVERA


Tinc la sort de tenir una mata de "vinca" que avui ja ha començat a treure flors, és tant senzilla com bonica i ja fa anys que es va escampant per tota una zona on es veu que s'hi troba bé. No és de jardí és completament salvatge, i per tant té aquella força que li dóna el fet d'estar on ha triat : ni massa sol ni massa poc, es troba sota una figuera que a l'estiu li evita la calor excessiva i a l'hivern li permet aprofiar tot el sol que fa.
Em satisfà anar veient com cada any la natura es desperta i comença la feina de treure primer els borrons, deprés les fulles,flors i finalment els fruits, és un especacle cíclic que em fascina tot i que es repeteix cada any, però mai és ben igual, aquest any per exemple tot va una mica avançat, fins i tot els ametllers han florit agosaradament amb les flors per davant, una mica abans d'hora, magnífica follia la dels ametllers!.

EL LABERINT DEL BLOGGER INEXPERT

Em penso que ja he intentat tres noms i tres passwords diferents sense gaire resultat, ara per enèssima vegada torno a insistir a veure si per sort, alguna de les contrassenyes coincideix amb alguna de les adreces introduïdes, doncs de vegades el programa no les reconeix i no et deixa entrar.

Aquestes dificultats, lluny de dessencoratjar-me, m'esperonen cada vegada més a lograr el meu propòsit de publicar alguns textos amb fotografies, doncs malgrat tot, reconec que possiblement serà la única possibilitat de fer-ho amb un programa força senzill i al meu abast, ja que intentar fer per exemple una web mitjanament acceptable, no crec que estigui dintre de les meves possibilitats actuals, si no hi ha alguna ànima caritativa que sigui capaç d'explicar-me com es fa amb paciència suficient.

Fins ara he funcionat amb ajudes puntuals de gent que et "dóna el peix , però no t'ensenya a pescar".ës una llàstima però més val aixó que res. Així ha aparegut per exemple la web: http://perso.wanadoo.es/movipra , que tracta de les activitats científiques que va desenvolupar el meu avi matern, però és clar que no puc posar-la mai al dia i aixó em preocupa, doncs sempre queda com fossilitzada en un passat llunyà .
Bé ja he parlat força dels meus problemes instrumentals informàtics i ara ja n'hi ha prou, em dedicaré a fer comentaris del que s'em ocorreixi en plan una mica creatiu i literari , a veure com surt, estimats bloggers que navegueu pel món, fins molt aviat!.

lunes, 5 de febrero de 2007

HIVERN ESTRANY


Sí, ja ho deien els meteoròlegs, el nostre planeta s'escalfa degut a l'emissió de gasos que provoquen l'efecte hivernacle, em sento com una planteta agombolada dins d'una bombolla d'escalfor, però amb uns gasos més aviat contaminants i tòxics, o és que potser sóc en una versió "ligth" d'una càmara de gas amb efectes més lents , però igualment letals a la llarga? Davant d'aquesta temible situació i veient que la manca de neu ho confirma, espero sobreviure encara uns anys disfrutant del que pugui.
De moment un excel-lent fotògraf i meteoròleg de Sort, ha fet arribar a la llista de meteorologia de l'Associació Catalana de Meteorologia , unes fotos esperançadores: la natura segueix creant formes capricioses i magnífiques. Animeu-vos, busqueu en la mare natura allò que us satisfà els sentits i l'esperit i és clar, feu cas del que aconsellen els qui prediuen el desastre que vindrà , tanqueu els llums no necessaris, no malgasteu aigua etc. però, sobretot no deixeu que aquesta Espasa de Damocles diaria als mitjans, us tregui l'alegria de viure.
Mireu, a Egipte ja fa uns anys varen tenir set plagues seguides i ara sembla talment que la història es repeteix : les vaques boges, els pollastres amb grip aviar, els peixos amb mercuri i plom entre altres contaminants, les marrees negres,el mosquit tigre, els purins, la VIH etc. Mireu menys la tele i més la natura, i si podeu, llegiu els seus missatges de pocs decibels, però contundents i a voltes irreversibles. Que aquest hivern estrany, serveixi de reflexió seriosa per a tots. Fins la primavera que vé!