jueves, 7 de junio de 2007

LA RENAIXENÇA DE BALTASAR PORCEL

Nèixer als setanta anys és un bon repte, però no hi ha res impossible per aquest mag del pensament i la paraula; ara com un Faust rejovenit sense necessitat de fer cap pacte amb el dimoni, s'ens presenta tot d'una amb aquell somriure sorneguer tant d'ell, i ens ve a dir coses tan importants com ara que quan era petit la seva mare li aconsellava que mai diguès la veritat, pensa, segons va dir fa poc a La Pedrera, que l'ambició és gratuïta i per tant s'en pot tenir tanta com es vulgui, s'han de menysprear els que van contra tú, s'ha de guanyar renunciant, no s'ha de llegir segons què, el món metafòric ajuda a entendre la veritat, i sobretot que els animals han de formar part de la nostra vida amb la seva claredat de missatges i el seu instint., que el reconforta trobar lectors i no sè quantes coses més, totes encaminades al meu entendre, a explicar que en la vida s'ha d'anar on ella et porta a cada moment, serpentejant d'aquí cap allà com els meandres dels rius... una lliço de " savoir faire" a la seva manera potser poc convencional, però en tot cas amb una immensa llògica interna, que l'ha portat on és avui en el món de la literatura.

La de la Pedrera, va ser una tarda intensa, coherent, tots els que intervingueren en les dues taules, de gran talla intelectual, enfocant d'aprop aquesta figura esmunyedissa amb gran encert i amb profund coneixement de la seva obra, i finalment la traca final amb l'entrevista de Josep Cuní que li va acabar de fer dir tot allò que que mancava : que no li agraden gaire les entrevistes que són banals o frívoles, però sí que li agrada molt ser entrevistat per persones intel·ligents . A la pregunta: vostè qui és? va respondre burleta: "jo sóc el que sóc".

Genial, una mica murri, esperit joganer que necessita divertir-se, gaudeix de la vida deixant-hi la pell, xoca amb quasi tot el que és establert o doctrinari, enfronta la realitat tal com és passi el que passi, defensa la riquesa de les seves arrels mallorquines amb vehemencia i enllesteix ara una novel-la amb força il·lusió, des que ha vençut la malaltia greu que tenia, amb el seu coratge i voluntat de viure.Enhorabona per aquest renaixement!

martes, 5 de junio de 2007

L'ÀNIMA DE VIDRE

L'ànima humana és fràgil, delicada i transparent com el vidre prim, qualsevol contratemps, disgust o situació límit ens produeix un estat d'ansietat, habitualment passatger, doncs depenent dels recursos de cadascú ens adaptem a la nova situació sense massa problemes. Hi ha però situacions que per la seva irreversibilitat obliguen a enfocar novament el sentit de la nostra vida, la mort d'un esser estimat i proper en pot ser un bon exemple. La paraula clau per definir la situació en ambdós casos és" l'estrés", paraula que prové del camp de les ciències físiques i que es defineix com l'impacte d'una força exterior sobre un objecte. La seva utilització en molts països des del segle XIX, ha fet que aquesta paraula entrés amb dret propi en els diccionaris, per tal de definir aquest estat de xoc que produeixen sobre nosaltres aquestes circumstàncies adverses.
Val a dir, però, que una certa dosi benigna d'estrés, és necessaria i fins i tot recomanable, doncs estimula el nostre sistema endocri, fent aparèixer hormones com l'adrenalina que ens posa en guardia en situacions de perill inesperat.Aquesta alerta molt continuada pot portar però, consequències molt nocives par al nostre organisme
.
Els xinesos tenen una dita, provinent d'un antic proverbi, que relaciona estretament els perills que tota crisi comporta, amb la oportunitat beneficiosa que segons ells, normalment hi va associada, és clar que s'ha de sabar descubrir enmig del marasme d'una crisi, aquesta part positiva de la mateixa.

La capacitat creativa en el camp de les arts i concretament de la literatura, està força condicionada per l'estat anímic, i m'atreviria a dir que com en el cas del poeta Jacint Verdaguer, els poemes més intensos i emotius de l'autor continguts a "Flors del calvari", són fruït d'una situació personal conflictiva extrema. Es com si l'ànima en un estat de màxima fragilitat, traspués a través de tot el nostre esser amb unes deliquescències emotives úniques, que propicien la inspiració poètica.

Animo als lectors del bloc a aprofitar aquelles situacions on l'ànima transparent es manifesta amb tota la seva nuesa, per escriure allò que els dicta, que de ben segur tindrà una inspiració lírica autèntica, en el ben entès que la persona tingui ja apreses previament les nocions mínimes instrumentals per fer-ho, i no tingui una ànima "de càntir", és clar...

domingo, 3 de junio de 2007

COMUNICACIÓ, GRAN PARADOXA

És curiós, com més ens omplim la boca de paraules com comunicació, noves tecnologies, telecomunicacions, etc constato que molta gent i m'hi incloc jo mateixa, tenim la impresió que tot aixó és un miratge una il-lusió, que resulta pràctica a l'hora de fer quelcom molt concret i que es troba en la franja comunicativa sense matisos, lo del si-no, blanc-negre, zeros-uns, un llenguatge terriblement eixorc, maniqueu, que perd pel camí molts continguts no explícits que acompanyaven tradicionalment la comunicació entre les persones.

Quan es pronuncia una mateixa paraula, i depenent de la seva entonació, aquesta canvia de sentit, quan s'escriu en un paper d'un color i perfum determinats, amb una calligrafia concreta, la qual pot fins i tot revelar el nostre estat d'ànim, quan es parla mirant els ulls de l'interlocutor, amb un o altre to de veu etc. tots els matisos hi són presents, parlem o escrivim amb una munió de missatges no verbals que enriqueixen el text i li dónen el sentit que li volguem donar i que fins ara era la forma normal de comunicar-se les persones.

Amb la nostra era informàtica en quedarà poc rastre de la forma de comunicar-se o de d'escriure, doncs imagineu ara un escriptor que redacta un text en un full, i el rellegeix per tal de corregir quelcom, ho reescriu, ratlla el que no li convè, afegeix quelcom al costat i en queda un esborrany que ens explica el procès de creació d'aquest escriptor. És un document fabulós per conèixer com és el procès creatiu d'aquesta persona. Ara ja no hi pot haver esborrany corregit, l'ordinador treu lo "dolent" i deixa lo bó i per tant ens nega la possibilitat de saber per on ha arribat l'escriptor al final del seu procès de maduració del text en questió.
On serà la correspondència escrita del segle XXI? En tota bona biografia dels personatges de totes les époques les cartes manuscites són un tresor, que a més aporta dades adicionals de la grafologia de la persona que les ha escit..Quina pobresa de dades pot aportar un full que és escrit per una màquina?

Com diu el títol, és una gran paradoxa: com més ens sembla que ens comuniquem , més isolats estem i menys missatges autèntics rebem, moltes paraules però poc significatives, fredes, sense acompanyament gestual, no verbal , expressiu, sense l'empremta d'una mà que escriu sobre un paper, fort o fluix, amb lletra petita o gran, i amb tants matisos, que el bon observador no deixa escapar mai, doncs formen part important del mateix missate.
El que deia Mc. Luhan ja fa uns anys: " el mitjà és el missatge" potser ja és una realitat que desgraciadament hem de reconèixer.