lunes, 9 de junio de 2008

OCI, TEMPS LLIURE , VACANCES, DESCANS, REPOS, ETC.

Sovint fem servir aquests mots per designar situacions puntuals en la nostra vida, i no pas allò que hauria de ser la base i fonament de la mateixa, a partir de la qual sorgeixen altres ritmes de vida que voluntàriament dediquem a aconseguir allò que volem o necessitem, per altre vegada tornar a l'estat d'equilibri bàsic necessari per a la nostra salut física i psíquica.

Cada edat i cada circumstància personal té uns requeriments més o menys grans de neg-oci ( negació de l'oci), i un cop arribats a l'edat en que s'inicia una involució dels nostre trets vitals bàsics, hem aprés per fi que aquests periodes d'inactivitat aparent, són els més rics per tal de prendre decisions, apreciar el nostre entorn , ser creatius, estimar als altres i a nosaltres mateixos, dosificar amb intel·ligència les nostres forces físiques i intel·lectuals, i altres molts avantatges que són propis de la maduresa ben entesa.

Sempre hi ha excepcions en tot, i malgrat que algunes persones crean i fan aportacions científiques o artístiques a la humanitat amb gran esforç i amb dedicació total, fruït d'un treball constant, no sempre són un paradigma d'ideal de vida, ni presuposen grans troballes genials.

Altres en canvi es deixen endur pel flux que brolla dins de sí mateixos aprofitant-lo per fer una obra rodona, acabada, original (fet d'anar als orígens ), i aixó es nota sobretot en alguns músics i escriptors.
Es evident que no tothom pot permetre's el luxe de viure aixís, però és realment interessant resseguir algunes biografies de grans artistes per trobar quelcom del que he exposat en major o menor mesura.

Tornaré sobre el tema més endavant, quan hagi trobat alguns exemples de diversos personatges per tal de fer-ho més entenedor.

Mentrestant, bones vacances....

lunes, 2 de junio de 2008

L'AUDITORI AMB ORQUESTRA COMPLETA i DOS PIANOS

Ja no puc parlar de desert com en l'anterior entrada, en el darrer concert de la temporada a l'Auditori, poques vegades es pot veure una orquestra tan completa com en aquesta ocasió : percussió a tope, quatre trompes, trombons , una tuba, tres o quatre trompetes, dues arpes, dos fagots, dos o tres oboès, dos o tres clarinets, dues flautes i un flautí, un orgue petit i un piano ( l'altre, era només per a la Sra. Joao Pires i es va desar a la segona part), moltíssima corda i un director excel·lent, Eiji Oue.

El concert va començar amb Mozart i una Joao Pires fantàstica com sempre, hi va haver una dinàmica molt ben portada pel director sempre pendent d'ella. I a la segona part amb la simfonia de Xostakòvix, varen lluïr molt tots els solistes dels diferents instruments amb prestacions de gran qualitat.

Tot i que la sala estava ben plena , l'acústica resulta sempre una mica freda, com de laboratori. Potser els caldria haver pensat en una acústica variable com la de Caixa Forum, la qual permet ajustar per a cada concert o espectacle l'acústica més convenient i adequada.

La simfonia de Xostakóvitx va ser una sorpresa molt positiva, molta riques tímbrica , una excel·lent instrumentació i uns temes molt sentits amb uns missatges molt clars contra l'opressió stalinista que l'autor va patir. He observat sovint que el patiment, fa destil·lar músiques esplèndides.

Darrerament aquest blog està força esbiaixat cap a la música, però és evident que la temporada tant al Liceu com al Palau i l'Auditori dónen per a molt, i només he fet uns modestos comentaris del que m'ha semblat més oportú comentar en cada ocasió, ja que no em dedico a la crítica professional i per tant puc dir tot allò que m'abelleix.

Més endavant parlaré de la Mort a Venècia, que ha estat en la meva opinió, una de les millors òperes de la temporada.