martes, 30 de septiembre de 2008

TEMPS DE TARDOR

Bolets, codonys, castanyes, el temps variable i incert, caiguda de fulles els arbres i de cabell del nostre cap, les orenetes s'en van i comença un nou curs, revifen els espectacles a les ciutats, despres de la diàspora estiuenca en forma de festivals i festivalests de música i teatre una mica per tot arreu.Els vaixells insignia de Barcelona pel que fa a la música: Palau de la Música, Liceu i Auditori escalfen motors com cada any.
Un temps que ens anirà avesant a les temperatures més fresquestes i les nits cada cop més curtes, que ens acompanyaran fins Nadal.
La natura comença el seu descans per agafar forces, i esclatar al març i abril amb la generosa esplendidesa de colors i alegria a la que ens té acostumats.
La Plana de Vic és pròdiga en poetes, molts dels quals pertangueren al Círcol Literari de Vic com és el cas de Francesc de Febrer ( Vic 1850-1890), del qual em plau transcriure el seu poema:

TARDOR

La roja llum del sol ja va ponent-se
entre boirines d'or;
la freda tramontana tot desfent-se
porta sobtat remor.

Ja per terra rodolen seques fulles
del bosc abans gemat
i les flors, caigudes ses despulles
s'han totes escampat.

Per sobre les veïnes serralades
s'aixeca el Pirineu
i dalt d'aquelles cimes enlairades
clapeja blanca neu.

Ja de les aus les dolces cantarelles
per tot s'han acabat
i fins aquell brill pur de les estrelles
no es veu tant argentat.

Al veure en mon entorn tanta tristesa
també sento tristor,
los somnis benhaurats de jovenesa
s'em gelan dins del cor.

Totes les il·lusions que m'ha dat la vida
ja lluny les veig volar
i dels records l'imatge ja marcida
me dol de contemplar.

De la tardor la vida apesarada
és freda i trista ensems.
Déu vulga que, una volta ja passada,
torni a flori'l bon temps.

Octubre de 1889

Probablement amb aquest final, ens anticipa ja la seva mort propera, que va esdevenir a l'any següent, en plena maduresa.

martes, 23 de septiembre de 2008

SOM ÉSSERS FRÀGILS I TEMORENCS

Cal reconeixer-ho, la nostra fragilitat és tan palesa a tots els nivells, físic i psíquic, que de vegades penso que és un miracle que tot funcioni bé i que estiguem en plena forma i amb l'ànim disposat per fer allò que cada moment demana.
L'educació ens fa ser, a més, respectuosos amb la natura, amb els animals, i amb els nostres semblants, la qual cosa està molt bé, però al mateix temps ens arrecona una mica aquella aquella instintiva agressivitat davant d'un perill cert o suposat. Com armonitzar aquests contraris? no és fàcil, i per tant sorgeix la protecció aliena, la que ens dóna seguretat, i en la que teòricament podem confiar. Les assegurances en serien un bon exemple, però quan hom constata que no tot respon a les expectatives que ens han deixat creure, i que de fet estem exposats a qualsevol eventualitat, creix una difusa sensació d'abandonament a la nostra sort, que mica en mica es va fent present i ens crea un estat permanent de por respecte qualsevol presa de decisions.
Hem delegat tantes coses als poders públics, ens hem recolzat tan cómodament en promeses que després no s'han complert, que un bon dia constatem estupefactes, que no som els reis de l'univers, que tot és força més difícil del que caldria i que cal anar amb prudència pels camins pels que ens toca caminar, que ningú a l'hora de la veritat ens treurà les castanyes del foc.
Aquest ser i no ser prou valents, aquest recorregut tan conegut de voler i doldre, és la mesura d'aquesta fragilitat que també s'aguditza amb els anys, la pèrdua de força física i de l'agudesa dels sentits.
Som com naus petites a dins d'un mar violent, que hem de lluitar per tal de no naufragar... ai las!