Tot i que de vegades no ho sembla, moltes persones son sensibles a la bondat, la bellesa, la veritat, i tants altres valors que mai no perden actualitat com ara la tendresa, el respecte envers els altres, la compassió, l'amistat, la solidaritat, la modèstia, el bon humor, la prudència...
Aquestes dates en que comença l'hivern amb els dies curts, les boires i els núvols que van i vénen, ens porten insensiblement a la introspecció i a la verificació de com està el nostre compte corrent de l'ànima, si hi ha actius suficients, com per què els atzars de la vida no ens agafin despreviguts. Les riqueses en aquest sector espiritual són decissives, cal anar "ben folrat".
Una avaluació subjectiva pot ser enganyosa, ja que moltes vegades ens creiem els reis del mambo,sense ni tan sols ser amos de nosaltres mateixos.
Va mol bé per exemple, repassar la llista d'amistats veritables i la seva antiguitat, potser aquest capital és el més segur, perquè es retroalimenta amb les experiències que els altres ens expliquen, i podem comprovar la mesura de la nostra fermesa en actituds positives, que fan que aquestes amistats segueixin vives com el primer dia.
Potser la utilització de termes econòmics en questions tan poc materials, sorprengui a més d'un, però ho faig perquè altrament potser deixariem algun lector una mica fora de joc, ja que és el vocabulari que pesa més en la nostra societat actual , i sobretot per l'èmfasi que hi posen diariament els mitjans de comunicació.
Si algun baliga-balaga accedeix a aquest blog, potser comenci a plantejar-se quelcom diferent del que li és habitual, potser intentarà cantar alguna cançó de Nadal que li recordarà la seva infantesa, potser com en els coneguts versos de Salvat Papasseit, quan sàpiga el perquè del el plor l'infant Jesús, canviarà d'actitud, qui sap!
lunes, 22 de diciembre de 2008
viernes, 5 de diciembre de 2008
LA TENDENCIA AL CAOS I EL DESORDRE
He visitat per segona vegada l'illa de Lanzarote, i veient el resultat de les darreres erupcions de 1730 a 1736 , dels volcans que hi ha una mica per tot arreu , la paraula que em ve al cap és "entropia", el significat de la qual és el títol d'aquest escrit.
La matèria tendeix al caos i al desordre, i en aquesta illa és ben palès. Hi ha zones extenses del que allà en diuen "malpaís", on la vegetació és practicament inexistent i el fet de transitar-hi impossible, degut a les roques volcàniques acumulades de considerable tamany, semi cosolidades i dipositades sobre el terreny.
És evident que la temporalització de la geologia sempre és una mica difícil, els moviments dels continents des de la "pangea" primigènia, fins que només fa 4.000 milions d'anys va començar la vida a la terra, no deixen lloc a dubte, som uns "parvenús", uns nou vinguts a un món molt vell.
De fet, hi som manera per una pura casualitat, per una concatenació de factors que vàren fer possible la vida, a partir d'un brou d'àcid cianhídric on alguna bacteria tossuda va tenir la pensada de començar a reproduïr-se.
Si voleu seguir la història fil per randa, seria bo llegir el darrer títol d'Eduard Punset " Por qué somos como somos", de moment encara no l'he trobat en català , però tot vindrà.
Crec que aquesta lectura pot esdevenir una bona lliçó d'humilitat i reconeixement de la nostra petitesa, i del nostre passat tan atzarós, apareixent sobre l'escorça mig refredada d'una bola de foc (la terra) en període de refredament.
Si voleu viure sensacions fortes, només a dos metres sota terra en l'illa esmentada, hi trobareu 100º C de temperatura, hi han muntat una graella per fer carn a la brasa i tot. Una interessant forma de negació de l'entropia per aprofitar el que la natura ens dóna gratuïtament, i a l'hora un gran estalvi energètic.
Cal admetre que la nostra civilització esmerça una gran quantitat d'esforç, per tal de mantenir aquesta famosa "entropia" a ratlla mentre correm per aquest petit planeta, però al final ella guanyarà sempre la batalla, temps al temps.... però, què és el temps? aixó queda per un altre dia, per avui ja n'hi ha prou.
La matèria tendeix al caos i al desordre, i en aquesta illa és ben palès. Hi ha zones extenses del que allà en diuen "malpaís", on la vegetació és practicament inexistent i el fet de transitar-hi impossible, degut a les roques volcàniques acumulades de considerable tamany, semi cosolidades i dipositades sobre el terreny.
És evident que la temporalització de la geologia sempre és una mica difícil, els moviments dels continents des de la "pangea" primigènia, fins que només fa 4.000 milions d'anys va començar la vida a la terra, no deixen lloc a dubte, som uns "parvenús", uns nou vinguts a un món molt vell.
De fet, hi som manera per una pura casualitat, per una concatenació de factors que vàren fer possible la vida, a partir d'un brou d'àcid cianhídric on alguna bacteria tossuda va tenir la pensada de començar a reproduïr-se.
Si voleu seguir la història fil per randa, seria bo llegir el darrer títol d'Eduard Punset " Por qué somos como somos", de moment encara no l'he trobat en català , però tot vindrà.
Crec que aquesta lectura pot esdevenir una bona lliçó d'humilitat i reconeixement de la nostra petitesa, i del nostre passat tan atzarós, apareixent sobre l'escorça mig refredada d'una bola de foc (la terra) en període de refredament.
Si voleu viure sensacions fortes, només a dos metres sota terra en l'illa esmentada, hi trobareu 100º C de temperatura, hi han muntat una graella per fer carn a la brasa i tot. Una interessant forma de negació de l'entropia per aprofitar el que la natura ens dóna gratuïtament, i a l'hora un gran estalvi energètic.
Cal admetre que la nostra civilització esmerça una gran quantitat d'esforç, per tal de mantenir aquesta famosa "entropia" a ratlla mentre correm per aquest petit planeta, però al final ella guanyarà sempre la batalla, temps al temps.... però, què és el temps? aixó queda per un altre dia, per avui ja n'hi ha prou.
lunes, 17 de noviembre de 2008
LES "NOCES DE FIGARO "DE MOZART
Ja fa un temps vaig fer un ferotge comentari de l'òpera Tanhauser que es va fer al Liceu, sobretot per la flagrant inadequació de l'escena i la dramaturgia representades, les quals no concordaven per a res amb l'argument de l'òpera de Wagner.
Avui puc fer tot el contrari: felicitar l'encert tant de l'escena i dramaturgia, com de la il·luminació, i en general pel bon gust i exquisidesa, presents en tots i cadascun dels detalls de la representació de le Noces. Aixó sumat a uns cantants excel·lents i una orquesta correcta, va donar com a resultat una sessió memorable.
No va ser, però, tot perfecte, hi va haver quelcom que no va funcionar: els desajustaments repetits en en els concertants, en que hi va ha ver un petit desacord en el tempo entre A. Ros Marbà i els cantants, aquests es vàren anar animant amb un tempo cada vegada més ràpid, mentre que la orquestra metronòmica, no va secundar aquest "affrettandosi" dels cantants. Encara queden moltes representacions, ja es veurà com es resol aquest petit conflicte que no té més importància i del que probablement molta gent, ni s'en va adonar.
La meva crònica, no preten ser una crítica sino més aviat un testimoni personal d'allò que de tant en tant em sorpren, en bé o en mal, en el nostre estimat Liceu.
Ja fa un temps vaig fer un ferotge comentari de l'òpera Tanhauser que es va fer al Liceu, sobretot per la flagrant inadequació de l'escena i la dramaturgia representades, les quals no concordaven per a res amb l'argument de l'òpera de Wagner.
Avui puc fer tot el contrari: felicitar l'encert tant de l'escena i dramaturgia, com de la il·luminació, i en general pel bon gust i exquisidesa, presents en tots i cadascun dels detalls de la representació de le Noces. Aixó sumat a uns cantants excel·lents i una orquesta correcta, va donar com a resultat una sessió memorable.
No va ser, però, tot perfecte, hi va haver quelcom que no va funcionar: els desajustaments repetits en en els concertants, en que hi va ha ver un petit desacord en el tempo entre A. Ros Marbà i els cantants, aquests es vàren anar animant amb un tempo cada vegada més ràpid, mentre que la orquestra metronòmica, no va secundar aquest "affrettandosi" dels cantants. Encara queden moltes representacions, ja es veurà com es resol aquest petit conflicte que no té més importància i del que probablement molta gent, ni s'en va adonar.
La meva crònica, no preten ser una crítica sino més aviat un testimoni personal d'allò que de tant en tant em sorpren, en bé o en mal, en el nostre estimat Liceu.
miércoles, 5 de noviembre de 2008
UN CONJUNT DE SOLITUDS GENÈTICAMENT AGRUPADES
Fa pocs dies, en les converses que tot sovint mantinc amb amics, va sorgir aquesta definició de la família, que de bon antuvi em va sorprendre, i voldria comentar aquí també.
Es cert que naixem i morim sols i que aquesta és una realitat que cal tenir present, encara que pel que fa a la mort, la nostra cultura no és gaire favorable a fer-ne esment sovint, és un tema una mica tabú, a diferènciat d'altres cultures, on s'assumeix com una consequència inexorable de tot allò que viu, i la filosofia en la persona de Heidegger ens defineix clarament com a essers -per- a-la -mort.
Però abans que aquesta no arriba, la majoria de mortals acostumen a deixar una petja del seu pas per aquest món, en forma de fills que continuin l'espècie. Aquest fet de reproduïr-se dona lloc al que s'anomena una família, és a dir pare, mare i fills. Les relacions d'aquest conjunt d'essers és ben peculiar: edats i sexes diferents, caràcters diversos, característiques físiques variades. que conviuen amb més o menys empatia entre ells. Doncs bé, aquest conjunt heterogeni en principi té només un nexe d'agrupament en funció d'una genètica compartida.
La resta d'opcions vitals, vocacions, interessos, i fins i tot afintats poden ser d'allò més divers, per tant podem dir que l'únic vicle real, és el fet de compartir els cromosomes dels pares en proporcions diverses.
La convivència, sovint genera altres vincles de caire afectiu que són necessaris per tal que els infants puguin assolir una maduració adequada, però pel demés, cadascú escollirà alló que vulgui en total llibertat, si gaudeixen d'una educació que no els en privi.
Trobo interessant la definició, ja que cada vegada més i a totes les edats, es manifesta amb més independència la forma de ser individual i aixis cadascú esdevé un individu únic i irrepetible. El conjunt d'aquestes persones ja adultes és per tant i en certa mesura un conjunt de solituds, de persones diferents, les quals fins que es morin compartiran el patrimoni genètic que un dia varen decidir utilitzar per multiplicar-se els progenitors, i que els fills probablement també compartiran en el seu moment amb els seus descendents.
Es cert que naixem i morim sols i que aquesta és una realitat que cal tenir present, encara que pel que fa a la mort, la nostra cultura no és gaire favorable a fer-ne esment sovint, és un tema una mica tabú, a diferènciat d'altres cultures, on s'assumeix com una consequència inexorable de tot allò que viu, i la filosofia en la persona de Heidegger ens defineix clarament com a essers -per- a-la -mort.
Però abans que aquesta no arriba, la majoria de mortals acostumen a deixar una petja del seu pas per aquest món, en forma de fills que continuin l'espècie. Aquest fet de reproduïr-se dona lloc al que s'anomena una família, és a dir pare, mare i fills. Les relacions d'aquest conjunt d'essers és ben peculiar: edats i sexes diferents, caràcters diversos, característiques físiques variades. que conviuen amb més o menys empatia entre ells. Doncs bé, aquest conjunt heterogeni en principi té només un nexe d'agrupament en funció d'una genètica compartida.
La resta d'opcions vitals, vocacions, interessos, i fins i tot afintats poden ser d'allò més divers, per tant podem dir que l'únic vicle real, és el fet de compartir els cromosomes dels pares en proporcions diverses.
La convivència, sovint genera altres vincles de caire afectiu que són necessaris per tal que els infants puguin assolir una maduració adequada, però pel demés, cadascú escollirà alló que vulgui en total llibertat, si gaudeixen d'una educació que no els en privi.
Trobo interessant la definició, ja que cada vegada més i a totes les edats, es manifesta amb més independència la forma de ser individual i aixis cadascú esdevé un individu únic i irrepetible. El conjunt d'aquestes persones ja adultes és per tant i en certa mesura un conjunt de solituds, de persones diferents, les quals fins que es morin compartiran el patrimoni genètic que un dia varen decidir utilitzar per multiplicar-se els progenitors, i que els fills probablement també compartiran en el seu moment amb els seus descendents.
sábado, 11 de octubre de 2008
VÉS ON ET PORTI EL COR....
Benvolguts blocaires que llegiu de tant en tant aquest blog, avui em ve de gust proposar-vos un exercici de sinceritat, un mètode infal·lible de lectura de les raons del cor, que la raó sovint no entén.
El llibre de Susana Tamaro amb aquest títol que encapçala l'escrit, és ben conegut i llegit per moltes persones que hi troben el suport necessari per seguir vivint amb il·lusió i plenament la vida de cada dia.
Potser en ser escrit per una dona, utilitza aquella coneguda virtud femenina de la intuició, ja que en molts casos, s'escau de prendre una decisió en funció d'un sisè sentit que ens diu exactament per on hem d'anar o què fer en una situació determinada. La vida ens porta sovint atzucacs imprevisibles, que no s'ajusten facilment a la raonada i sistemàtica anàlisi dels fets, sinó que requereixen posar en marxa aquesta qualitat de veure-hi més enllà, i actuar segons els nostres principis fonamentals, d'escollir el bé propi inspirat en l'impuls que el cor dicta.
Aixó no vol dir que s'hagi de prescindir totalment d'aquesta anàlisi raonada de la situació, però hi ha factors dificilment verbalitzables ni ajustats a la lògica, que fan decantar la nostra actitud, deixem doncs que siguin aquests signes imprecisos, poc acadèmics, però que per alguna raó no demostrable ens semblen els millors els que guiin la nostra actuació.
Un moment de perplexitat com el present en tants aspectes, ens durà sovint a trobar-nos en situacions de posar en pràctica aquest exercici d'introspecció sincera, per tal de veure que ens diu el notre fur intern, tradicionalment localitzat en la nostra víscera cardíaca, i fer-ne cas.
Que l'entrada en la tardor estacional sigui ben plena de fruïts, no tan sols en la natuira, sino també en el domini de les regnes que han de conduir la nostra vida pels bons viaranys, signe evident de la maduresa del nostre esperit. Busquem la companyia d'activitats i de persones que ens obrin horitzons d'esplai per al nostre esperit i veurem com mica en mica anem aprenent l'art de viure en armonia amb nosaltres mateixos i amb els demés, tot posant en el lloc que els correspon els petits problemes i contrarietats de cada dia.
En veritat aquesta intuició atribuïda principalment a les dones, la posseixen el homes també, encara que amb matisos diferents, degut sobretot a defectes educatus en el sí de la família que els hi demana
prematurament una seguretat excessiva, que no els deixa opció a altres vies alternatives molt necessaries.
El llibre de Susana Tamaro amb aquest títol que encapçala l'escrit, és ben conegut i llegit per moltes persones que hi troben el suport necessari per seguir vivint amb il·lusió i plenament la vida de cada dia.
Potser en ser escrit per una dona, utilitza aquella coneguda virtud femenina de la intuició, ja que en molts casos, s'escau de prendre una decisió en funció d'un sisè sentit que ens diu exactament per on hem d'anar o què fer en una situació determinada. La vida ens porta sovint atzucacs imprevisibles, que no s'ajusten facilment a la raonada i sistemàtica anàlisi dels fets, sinó que requereixen posar en marxa aquesta qualitat de veure-hi més enllà, i actuar segons els nostres principis fonamentals, d'escollir el bé propi inspirat en l'impuls que el cor dicta.
Aixó no vol dir que s'hagi de prescindir totalment d'aquesta anàlisi raonada de la situació, però hi ha factors dificilment verbalitzables ni ajustats a la lògica, que fan decantar la nostra actitud, deixem doncs que siguin aquests signes imprecisos, poc acadèmics, però que per alguna raó no demostrable ens semblen els millors els que guiin la nostra actuació.
Un moment de perplexitat com el present en tants aspectes, ens durà sovint a trobar-nos en situacions de posar en pràctica aquest exercici d'introspecció sincera, per tal de veure que ens diu el notre fur intern, tradicionalment localitzat en la nostra víscera cardíaca, i fer-ne cas.
Que l'entrada en la tardor estacional sigui ben plena de fruïts, no tan sols en la natuira, sino també en el domini de les regnes que han de conduir la nostra vida pels bons viaranys, signe evident de la maduresa del nostre esperit. Busquem la companyia d'activitats i de persones que ens obrin horitzons d'esplai per al nostre esperit i veurem com mica en mica anem aprenent l'art de viure en armonia amb nosaltres mateixos i amb els demés, tot posant en el lloc que els correspon els petits problemes i contrarietats de cada dia.
En veritat aquesta intuició atribuïda principalment a les dones, la posseixen el homes també, encara que amb matisos diferents, degut sobretot a defectes educatus en el sí de la família que els hi demana
prematurament una seguretat excessiva, que no els deixa opció a altres vies alternatives molt necessaries.
martes, 30 de septiembre de 2008
TEMPS DE TARDOR
Bolets, codonys, castanyes, el temps variable i incert, caiguda de fulles els arbres i de cabell del nostre cap, les orenetes s'en van i comença un nou curs, revifen els espectacles a les ciutats, despres de la diàspora estiuenca en forma de festivals i festivalests de música i teatre una mica per tot arreu.Els vaixells insignia de Barcelona pel que fa a la música: Palau de la Música, Liceu i Auditori escalfen motors com cada any.
Un temps que ens anirà avesant a les temperatures més fresquestes i les nits cada cop més curtes, que ens acompanyaran fins Nadal.
La natura comença el seu descans per agafar forces, i esclatar al març i abril amb la generosa esplendidesa de colors i alegria a la que ens té acostumats.
La Plana de Vic és pròdiga en poetes, molts dels quals pertangueren al Círcol Literari de Vic com és el cas de Francesc de Febrer ( Vic 1850-1890), del qual em plau transcriure el seu poema:
TARDOR
La roja llum del sol ja va ponent-se
entre boirines d'or;
la freda tramontana tot desfent-se
porta sobtat remor.
Ja per terra rodolen seques fulles
del bosc abans gemat
i les flors, caigudes ses despulles
s'han totes escampat.
Per sobre les veïnes serralades
s'aixeca el Pirineu
i dalt d'aquelles cimes enlairades
clapeja blanca neu.
Ja de les aus les dolces cantarelles
per tot s'han acabat
i fins aquell brill pur de les estrelles
no es veu tant argentat.
Al veure en mon entorn tanta tristesa
també sento tristor,
los somnis benhaurats de jovenesa
s'em gelan dins del cor.
Totes les il·lusions que m'ha dat la vida
ja lluny les veig volar
i dels records l'imatge ja marcida
me dol de contemplar.
De la tardor la vida apesarada
és freda i trista ensems.
Déu vulga que, una volta ja passada,
torni a flori'l bon temps.
Octubre de 1889
Probablement amb aquest final, ens anticipa ja la seva mort propera, que va esdevenir a l'any següent, en plena maduresa.
Un temps que ens anirà avesant a les temperatures més fresquestes i les nits cada cop més curtes, que ens acompanyaran fins Nadal.
La natura comença el seu descans per agafar forces, i esclatar al març i abril amb la generosa esplendidesa de colors i alegria a la que ens té acostumats.
La Plana de Vic és pròdiga en poetes, molts dels quals pertangueren al Círcol Literari de Vic com és el cas de Francesc de Febrer ( Vic 1850-1890), del qual em plau transcriure el seu poema:
TARDOR
La roja llum del sol ja va ponent-se
entre boirines d'or;
la freda tramontana tot desfent-se
porta sobtat remor.
Ja per terra rodolen seques fulles
del bosc abans gemat
i les flors, caigudes ses despulles
s'han totes escampat.
Per sobre les veïnes serralades
s'aixeca el Pirineu
i dalt d'aquelles cimes enlairades
clapeja blanca neu.
Ja de les aus les dolces cantarelles
per tot s'han acabat
i fins aquell brill pur de les estrelles
no es veu tant argentat.
Al veure en mon entorn tanta tristesa
també sento tristor,
los somnis benhaurats de jovenesa
s'em gelan dins del cor.
Totes les il·lusions que m'ha dat la vida
ja lluny les veig volar
i dels records l'imatge ja marcida
me dol de contemplar.
De la tardor la vida apesarada
és freda i trista ensems.
Déu vulga que, una volta ja passada,
torni a flori'l bon temps.
Octubre de 1889
Probablement amb aquest final, ens anticipa ja la seva mort propera, que va esdevenir a l'any següent, en plena maduresa.
martes, 23 de septiembre de 2008
SOM ÉSSERS FRÀGILS I TEMORENCS
Cal reconeixer-ho, la nostra fragilitat és tan palesa a tots els nivells, físic i psíquic, que de vegades penso que és un miracle que tot funcioni bé i que estiguem en plena forma i amb l'ànim disposat per fer allò que cada moment demana.
L'educació ens fa ser, a més, respectuosos amb la natura, amb els animals, i amb els nostres semblants, la qual cosa està molt bé, però al mateix temps ens arrecona una mica aquella aquella instintiva agressivitat davant d'un perill cert o suposat. Com armonitzar aquests contraris? no és fàcil, i per tant sorgeix la protecció aliena, la que ens dóna seguretat, i en la que teòricament podem confiar. Les assegurances en serien un bon exemple, però quan hom constata que no tot respon a les expectatives que ens han deixat creure, i que de fet estem exposats a qualsevol eventualitat, creix una difusa sensació d'abandonament a la nostra sort, que mica en mica es va fent present i ens crea un estat permanent de por respecte qualsevol presa de decisions.
Hem delegat tantes coses als poders públics, ens hem recolzat tan cómodament en promeses que després no s'han complert, que un bon dia constatem estupefactes, que no som els reis de l'univers, que tot és força més difícil del que caldria i que cal anar amb prudència pels camins pels que ens toca caminar, que ningú a l'hora de la veritat ens treurà les castanyes del foc.
Aquest ser i no ser prou valents, aquest recorregut tan conegut de voler i doldre, és la mesura d'aquesta fragilitat que també s'aguditza amb els anys, la pèrdua de força física i de l'agudesa dels sentits.
Som com naus petites a dins d'un mar violent, que hem de lluitar per tal de no naufragar... ai las!
L'educació ens fa ser, a més, respectuosos amb la natura, amb els animals, i amb els nostres semblants, la qual cosa està molt bé, però al mateix temps ens arrecona una mica aquella aquella instintiva agressivitat davant d'un perill cert o suposat. Com armonitzar aquests contraris? no és fàcil, i per tant sorgeix la protecció aliena, la que ens dóna seguretat, i en la que teòricament podem confiar. Les assegurances en serien un bon exemple, però quan hom constata que no tot respon a les expectatives que ens han deixat creure, i que de fet estem exposats a qualsevol eventualitat, creix una difusa sensació d'abandonament a la nostra sort, que mica en mica es va fent present i ens crea un estat permanent de por respecte qualsevol presa de decisions.
Hem delegat tantes coses als poders públics, ens hem recolzat tan cómodament en promeses que després no s'han complert, que un bon dia constatem estupefactes, que no som els reis de l'univers, que tot és força més difícil del que caldria i que cal anar amb prudència pels camins pels que ens toca caminar, que ningú a l'hora de la veritat ens treurà les castanyes del foc.
Aquest ser i no ser prou valents, aquest recorregut tan conegut de voler i doldre, és la mesura d'aquesta fragilitat que també s'aguditza amb els anys, la pèrdua de força física i de l'agudesa dels sentits.
Som com naus petites a dins d'un mar violent, que hem de lluitar per tal de no naufragar... ai las!
viernes, 22 de agosto de 2008
JAUME BALMES I L'OBSERVATORI J.PRATDESABA, DUES CELEBRACIONS IMPORTANTS L'ANY 2010
Una hipòtesi possible, si ambdos personatges haguessin coincidit en el temps.
D'haver nascut cent anys després del que ho va fer, el gran filòsof i pensador vigatà, hauria pogut tenir l'oportunitat de conèixer com a estudiant del Seminari de Vic, en les visites que organitzava aquesta institució regularment, a l'astrònom vigatà Josep Pratdesaba i Portabella, en el seu observatori astronòmic.
( Web Observatori http://perso.wanadoo.es/movipra)
En efecte l'any 2010 es commemora el bicentenari del naixement de Jaume Balmes, i el centenari de la inauguració de l'Observatori J.Pratdesaba de Vic.
Des del plantejament hipotètic d'una coincidència en el temps, hauria estat interessant veure si en la personalitat polièdrica de Jaume Balmes no haguès arrelat l'interès par la ciència astronòmica.
Les lliçons sobre els astres i les explicacions sobre la física del cosmos, els càlculs matemàtics per tal d'esbrinar les lleis que el regeixen, de ben segur haguessin interessat al jove estudiant.
I posats a establir hipòtesis, qui sap si de més gran li hauria interessat col·laborar en aquesta bonica i apassionant matèria amb l'astrònom vigatà, en la recerca sistemàtica que aquest portava a terme? Es probable que sí, doncs la ciència representada per la musa Urània, ha atret sempre les personalitats més diverses, que fins i tot en principi semblaria que no tenen res a veure amb l'astronomia. En aqust sentit, hi ha per exemple el testimoni en el Butlletí de la Societé Astronomique de France, del cas de Camille Saint -Saëns, el gran músic francès, membre de l'Academie des Beaux-Arts, i Grande Croix de la Legion d'Honneur, que fins prop de la seva mort va ser membre actiu de la Socièté Astronomique de France, tot fent aportacions com ara el llibre: "Problèmes et mystères", llibre interessant pel que fa a la recerca del que és desconegut, diu l'autor que "... s'ha de ser conscient que no sabem gaire res, i que ho tenim tot per aprendre". Els savis de veritat, sempre han estat força humils com ho va ser Josep Pratdesaba.
D'haver nascut cent anys després del que ho va fer, el gran filòsof i pensador vigatà, hauria pogut tenir l'oportunitat de conèixer com a estudiant del Seminari de Vic, en les visites que organitzava aquesta institució regularment, a l'astrònom vigatà Josep Pratdesaba i Portabella, en el seu observatori astronòmic.
( Web Observatori http://perso.wanadoo.es/movipra)
En efecte l'any 2010 es commemora el bicentenari del naixement de Jaume Balmes, i el centenari de la inauguració de l'Observatori J.Pratdesaba de Vic.
Des del plantejament hipotètic d'una coincidència en el temps, hauria estat interessant veure si en la personalitat polièdrica de Jaume Balmes no haguès arrelat l'interès par la ciència astronòmica.
Les lliçons sobre els astres i les explicacions sobre la física del cosmos, els càlculs matemàtics per tal d'esbrinar les lleis que el regeixen, de ben segur haguessin interessat al jove estudiant.
I posats a establir hipòtesis, qui sap si de més gran li hauria interessat col·laborar en aquesta bonica i apassionant matèria amb l'astrònom vigatà, en la recerca sistemàtica que aquest portava a terme? Es probable que sí, doncs la ciència representada per la musa Urània, ha atret sempre les personalitats més diverses, que fins i tot en principi semblaria que no tenen res a veure amb l'astronomia. En aqust sentit, hi ha per exemple el testimoni en el Butlletí de la Societé Astronomique de France, del cas de Camille Saint -Saëns, el gran músic francès, membre de l'Academie des Beaux-Arts, i Grande Croix de la Legion d'Honneur, que fins prop de la seva mort va ser membre actiu de la Socièté Astronomique de France, tot fent aportacions com ara el llibre: "Problèmes et mystères", llibre interessant pel que fa a la recerca del que és desconegut, diu l'autor que "... s'ha de ser conscient que no sabem gaire res, i que ho tenim tot per aprendre". Els savis de veritat, sempre han estat força humils com ho va ser Josep Pratdesaba.
viernes, 8 de agosto de 2008
UN PAÍS DIFERENT I FASCINANT: NEPAL
Mai m'ha agradat viatjar lluny sense motiu, les nostres platges són molt maques, els paisatges, els monuments i les ciutats també, i pel que fa a la variació que es pot trobar a Europa, tot i ser apreciable, no sorprèn excessivament, encara que val molt la pena.
Un cop es travessen uns quants graus de meridià cap a l'est (longitud 80º04') la cosa canvia, i no tan sols l'horari, sino la geografia, la història, la flora la fauna i els habitants que hi viuen
Nepal és un lloc on hi ha grans contrasts, començant per la serralada de l'Himalaia, amb altituds rècord en tot el món, i valls interiors més suaus, amb una gran quantitat de rius que fan possible exportar a la India tota l'electricitat que els sobra i que és molta, ja que la densitat de població és escassa 23.2 milions dels qual tan sols un 6.97% viu a les muntanyes, i la zona més habitada és el Terai amb 49.06% del total, i la resta es reparteix irregularment en funció de les possibilitats de conreu de l'arròs i altres mitjans de subsistència.
La conurbació de Katmandú és molt extensa i força desordenada, no sembla que hi hagi hagut mai planificació urbanística, amb l'excepció de les zones del centre on hi ha els grans palaus i algunes avingudes importants.
La sensació més inmpactant que es té, és que tot és diferent : els colors, les olors, els sons, els vestits, la forma d'estar al carrer sense fer res, només esperant que passin les hores asseguts en les múltiple escales, bancs de pedra o relleus dels palaus que de vegades tenen com uns petits aixoplucs amb columnes per evitar el sol directe, les vaques passejant tranquil·lament pels carrers, gallines una mica per tot arreu, i una general sensación de no tenir pressa, els atapeïments de cotxes, motos, carrets-bici per a passejar turistes, bicicletes i vianants més alguna vaca, sense gairebé semàfors posaria frenètic a qualsevol occidental, allà no, ningú pateix, esperen que s'aclareixi i prou. L'explicació és la seva particular idiosincràcia, amb arrels profondes en les creeences del budisme i l'hinduisme, les dues religions predominants que comparteixen força trets comuns.
Entre Katmandu i Pokhara hi ha "la carretera", cap a l'oest poques carreteres, en diuen molt significativament el mid western i far western per tal que ningu s'enganyi.
Al sud de Katmandú (Chitwan) tenen preparats alguns llocs per a turistes on es pot veure la fauna més espectacular: elefants, rinoceronts, tigres, cocodrils, serps, aus pintoresques, i altres animalons més empipadors com les sangoneres, mosquits o aranyes. Les papallones i els insectes són ben diferents dels nostres, i el que ens va agradar més: les cuques de llum voladores, que es posen als arbres a la nit massivament, convertint-los en arbres de Nadal....
Una experiència inoblidable que com ja em va advertir una amiga que ja hi havia anat, xoca radicalment amb la forma de pensar occidental i crea a l'ensems una necessitat d'aprofondir en aquesta forma de viure tan diferent, tan més d'acord amb la vida natural i els ritmes biològics.
Les religions principals subratllen el concepte que el sufriment humà és degut principalment a les malalties, la pobresa i l'envelliment que acaba amb la mort, i també que els desigs, són font també de sofriment i que cal mantenir-los a ratlla.
El sincretisme entre les religions fa que els conceptes bàsics siguin força similars entre elles. Hi ha molts símbols que han sigut "copiats" amb certa frivolitat per les religions occidentals, però els manca naturalment l'aprofondiment del que representen de més pregon en la naturalesa humana i per aixó queden com desarrelats, faltats de sentit, i per tant a anys llum del sentit autèntic que té en aquestes antigues religions.
Intentaré aprofondir en tot el que he dit, i quan ho hagi paït, miraré d'explicar-ho per tal que quan viatgeu cap allà, obriu la ment i el cor a una realitat molt diferent de la que és convenient deixar-se impregnar pel nostre bé i el de la nostra espècie.
Un cop es travessen uns quants graus de meridià cap a l'est (longitud 80º04') la cosa canvia, i no tan sols l'horari, sino la geografia, la història, la flora la fauna i els habitants que hi viuen
Nepal és un lloc on hi ha grans contrasts, començant per la serralada de l'Himalaia, amb altituds rècord en tot el món, i valls interiors més suaus, amb una gran quantitat de rius que fan possible exportar a la India tota l'electricitat que els sobra i que és molta, ja que la densitat de població és escassa 23.2 milions dels qual tan sols un 6.97% viu a les muntanyes, i la zona més habitada és el Terai amb 49.06% del total, i la resta es reparteix irregularment en funció de les possibilitats de conreu de l'arròs i altres mitjans de subsistència.
La conurbació de Katmandú és molt extensa i força desordenada, no sembla que hi hagi hagut mai planificació urbanística, amb l'excepció de les zones del centre on hi ha els grans palaus i algunes avingudes importants.
La sensació més inmpactant que es té, és que tot és diferent : els colors, les olors, els sons, els vestits, la forma d'estar al carrer sense fer res, només esperant que passin les hores asseguts en les múltiple escales, bancs de pedra o relleus dels palaus que de vegades tenen com uns petits aixoplucs amb columnes per evitar el sol directe, les vaques passejant tranquil·lament pels carrers, gallines una mica per tot arreu, i una general sensación de no tenir pressa, els atapeïments de cotxes, motos, carrets-bici per a passejar turistes, bicicletes i vianants més alguna vaca, sense gairebé semàfors posaria frenètic a qualsevol occidental, allà no, ningú pateix, esperen que s'aclareixi i prou. L'explicació és la seva particular idiosincràcia, amb arrels profondes en les creeences del budisme i l'hinduisme, les dues religions predominants que comparteixen força trets comuns.
Entre Katmandu i Pokhara hi ha "la carretera", cap a l'oest poques carreteres, en diuen molt significativament el mid western i far western per tal que ningu s'enganyi.
Al sud de Katmandú (Chitwan) tenen preparats alguns llocs per a turistes on es pot veure la fauna més espectacular: elefants, rinoceronts, tigres, cocodrils, serps, aus pintoresques, i altres animalons més empipadors com les sangoneres, mosquits o aranyes. Les papallones i els insectes són ben diferents dels nostres, i el que ens va agradar més: les cuques de llum voladores, que es posen als arbres a la nit massivament, convertint-los en arbres de Nadal....
Una experiència inoblidable que com ja em va advertir una amiga que ja hi havia anat, xoca radicalment amb la forma de pensar occidental i crea a l'ensems una necessitat d'aprofondir en aquesta forma de viure tan diferent, tan més d'acord amb la vida natural i els ritmes biològics.
Les religions principals subratllen el concepte que el sufriment humà és degut principalment a les malalties, la pobresa i l'envelliment que acaba amb la mort, i també que els desigs, són font també de sofriment i que cal mantenir-los a ratlla.
El sincretisme entre les religions fa que els conceptes bàsics siguin força similars entre elles. Hi ha molts símbols que han sigut "copiats" amb certa frivolitat per les religions occidentals, però els manca naturalment l'aprofondiment del que representen de més pregon en la naturalesa humana i per aixó queden com desarrelats, faltats de sentit, i per tant a anys llum del sentit autèntic que té en aquestes antigues religions.
Intentaré aprofondir en tot el que he dit, i quan ho hagi paït, miraré d'explicar-ho per tal que quan viatgeu cap allà, obriu la ment i el cor a una realitat molt diferent de la que és convenient deixar-se impregnar pel nostre bé i el de la nostra espècie.
martes, 22 de julio de 2008
FESTIVALS,CONCERTS I ALTRES DISTRACCIONS ESTIUENQUES
Ja fa temps que el costum d'organitzar concerts i festivals de totra mena a l'estiu, omple els jardins , parcs, ermites, esglèsies , palaus, i altre recintes com les places dels pobles, on s'aplega una gent amant de les arts musicals en totes les seves manifestacions. Es un públic generalment heterogeni, dels voltants, estiuejants, i alguns estrangers que sovint omplen aquests llocs.
Aquest any hi ha realment una ample oferta, però m'agradaria destacar el Festival de Cantonigros que amb els seus 26 anys a l'esquena ja és un classic que aplega cada vegada més gent de tot Catalunya per veure cançons i danses d'arreu del món.
Hi ha hagut una mica de tot i és destacable el fet que molts grups porten també el grup de música en viu que generalment són de gran qualitat. com ara els que acompanyen les danses irlandeses tan diferents de totes les altres, amb una agilitat i sincronització de moviments certament admirable.
Un grup d'Extremadura va portar vint cantants i instrumentistes per acompanyar el grup de dança d'unes dotze persones, una veritable ambaixada.
Alguns cors femenins, varen excel·lir en les seves interpretacions, i també els grups infantils: nenes xineses amb habilitats contorsionistes i de saber estar en l'escenari.
El cor de Filipines molt ben preparat com sempre i un seguit d'altres països més o menys pintorescos, varen fer les delícies de tothom.
L'organització, cada vegada més professional, fa possible que els quatre dies que dura el festival els participants s'allotgin en cases particulars, d'on els van a buscar amb autocars i els porten al recinte cada dia. Es un ambient molt amical i simpàtic i es fomenta el coneixement entre etnies diferents que és molt enriquidor per a tothom.
Aquest any hi ha realment una ample oferta, però m'agradaria destacar el Festival de Cantonigros que amb els seus 26 anys a l'esquena ja és un classic que aplega cada vegada més gent de tot Catalunya per veure cançons i danses d'arreu del món.
Hi ha hagut una mica de tot i és destacable el fet que molts grups porten també el grup de música en viu que generalment són de gran qualitat. com ara els que acompanyen les danses irlandeses tan diferents de totes les altres, amb una agilitat i sincronització de moviments certament admirable.
Un grup d'Extremadura va portar vint cantants i instrumentistes per acompanyar el grup de dança d'unes dotze persones, una veritable ambaixada.
Alguns cors femenins, varen excel·lir en les seves interpretacions, i també els grups infantils: nenes xineses amb habilitats contorsionistes i de saber estar en l'escenari.
El cor de Filipines molt ben preparat com sempre i un seguit d'altres països més o menys pintorescos, varen fer les delícies de tothom.
L'organització, cada vegada més professional, fa possible que els quatre dies que dura el festival els participants s'allotgin en cases particulars, d'on els van a buscar amb autocars i els porten al recinte cada dia. Es un ambient molt amical i simpàtic i es fomenta el coneixement entre etnies diferents que és molt enriquidor per a tothom.
lunes, 9 de junio de 2008
OCI, TEMPS LLIURE , VACANCES, DESCANS, REPOS, ETC.
Sovint fem servir aquests mots per designar situacions puntuals en la nostra vida, i no pas allò que hauria de ser la base i fonament de la mateixa, a partir de la qual sorgeixen altres ritmes de vida que voluntàriament dediquem a aconseguir allò que volem o necessitem, per altre vegada tornar a l'estat d'equilibri bàsic necessari per a la nostra salut física i psíquica.
Cada edat i cada circumstància personal té uns requeriments més o menys grans de neg-oci ( negació de l'oci), i un cop arribats a l'edat en que s'inicia una involució dels nostre trets vitals bàsics, hem aprés per fi que aquests periodes d'inactivitat aparent, són els més rics per tal de prendre decisions, apreciar el nostre entorn , ser creatius, estimar als altres i a nosaltres mateixos, dosificar amb intel·ligència les nostres forces físiques i intel·lectuals, i altres molts avantatges que són propis de la maduresa ben entesa.
Sempre hi ha excepcions en tot, i malgrat que algunes persones crean i fan aportacions científiques o artístiques a la humanitat amb gran esforç i amb dedicació total, fruït d'un treball constant, no sempre són un paradigma d'ideal de vida, ni presuposen grans troballes genials.
Altres en canvi es deixen endur pel flux que brolla dins de sí mateixos aprofitant-lo per fer una obra rodona, acabada, original (fet d'anar als orígens ), i aixó es nota sobretot en alguns músics i escriptors.
Es evident que no tothom pot permetre's el luxe de viure aixís, però és realment interessant resseguir algunes biografies de grans artistes per trobar quelcom del que he exposat en major o menor mesura.
Tornaré sobre el tema més endavant, quan hagi trobat alguns exemples de diversos personatges per tal de fer-ho més entenedor.
Mentrestant, bones vacances....
Cada edat i cada circumstància personal té uns requeriments més o menys grans de neg-oci ( negació de l'oci), i un cop arribats a l'edat en que s'inicia una involució dels nostre trets vitals bàsics, hem aprés per fi que aquests periodes d'inactivitat aparent, són els més rics per tal de prendre decisions, apreciar el nostre entorn , ser creatius, estimar als altres i a nosaltres mateixos, dosificar amb intel·ligència les nostres forces físiques i intel·lectuals, i altres molts avantatges que són propis de la maduresa ben entesa.
Sempre hi ha excepcions en tot, i malgrat que algunes persones crean i fan aportacions científiques o artístiques a la humanitat amb gran esforç i amb dedicació total, fruït d'un treball constant, no sempre són un paradigma d'ideal de vida, ni presuposen grans troballes genials.
Altres en canvi es deixen endur pel flux que brolla dins de sí mateixos aprofitant-lo per fer una obra rodona, acabada, original (fet d'anar als orígens ), i aixó es nota sobretot en alguns músics i escriptors.
Es evident que no tothom pot permetre's el luxe de viure aixís, però és realment interessant resseguir algunes biografies de grans artistes per trobar quelcom del que he exposat en major o menor mesura.
Tornaré sobre el tema més endavant, quan hagi trobat alguns exemples de diversos personatges per tal de fer-ho més entenedor.
Mentrestant, bones vacances....
lunes, 2 de junio de 2008
L'AUDITORI AMB ORQUESTRA COMPLETA i DOS PIANOS
Ja no puc parlar de desert com en l'anterior entrada, en el darrer concert de la temporada a l'Auditori, poques vegades es pot veure una orquestra tan completa com en aquesta ocasió : percussió a tope, quatre trompes, trombons , una tuba, tres o quatre trompetes, dues arpes, dos fagots, dos o tres oboès, dos o tres clarinets, dues flautes i un flautí, un orgue petit i un piano ( l'altre, era només per a la Sra. Joao Pires i es va desar a la segona part), moltíssima corda i un director excel·lent, Eiji Oue.
El concert va començar amb Mozart i una Joao Pires fantàstica com sempre, hi va haver una dinàmica molt ben portada pel director sempre pendent d'ella. I a la segona part amb la simfonia de Xostakòvix, varen lluïr molt tots els solistes dels diferents instruments amb prestacions de gran qualitat.
Tot i que la sala estava ben plena , l'acústica resulta sempre una mica freda, com de laboratori. Potser els caldria haver pensat en una acústica variable com la de Caixa Forum, la qual permet ajustar per a cada concert o espectacle l'acústica més convenient i adequada.
La simfonia de Xostakóvitx va ser una sorpresa molt positiva, molta riques tímbrica , una excel·lent instrumentació i uns temes molt sentits amb uns missatges molt clars contra l'opressió stalinista que l'autor va patir. He observat sovint que el patiment, fa destil·lar músiques esplèndides.
Darrerament aquest blog està força esbiaixat cap a la música, però és evident que la temporada tant al Liceu com al Palau i l'Auditori dónen per a molt, i només he fet uns modestos comentaris del que m'ha semblat més oportú comentar en cada ocasió, ja que no em dedico a la crítica professional i per tant puc dir tot allò que m'abelleix.
Més endavant parlaré de la Mort a Venècia, que ha estat en la meva opinió, una de les millors òperes de la temporada.
El concert va començar amb Mozart i una Joao Pires fantàstica com sempre, hi va haver una dinàmica molt ben portada pel director sempre pendent d'ella. I a la segona part amb la simfonia de Xostakòvix, varen lluïr molt tots els solistes dels diferents instruments amb prestacions de gran qualitat.
Tot i que la sala estava ben plena , l'acústica resulta sempre una mica freda, com de laboratori. Potser els caldria haver pensat en una acústica variable com la de Caixa Forum, la qual permet ajustar per a cada concert o espectacle l'acústica més convenient i adequada.
La simfonia de Xostakóvitx va ser una sorpresa molt positiva, molta riques tímbrica , una excel·lent instrumentació i uns temes molt sentits amb uns missatges molt clars contra l'opressió stalinista que l'autor va patir. He observat sovint que el patiment, fa destil·lar músiques esplèndides.
Darrerament aquest blog està força esbiaixat cap a la música, però és evident que la temporada tant al Liceu com al Palau i l'Auditori dónen per a molt, i només he fet uns modestos comentaris del que m'ha semblat més oportú comentar en cada ocasió, ja que no em dedico a la crítica professional i per tant puc dir tot allò que m'abelleix.
Més endavant parlaré de la Mort a Venècia, que ha estat en la meva opinió, una de les millors òperes de la temporada.
miércoles, 7 de mayo de 2008
UN "GIARDINO ARMONICO" ENMIG D'UN DESRT
El Festival de Música Antiga de Barcelona, ha estat sempre un referent de bon gust i adequació dels espais sonors a les característiques de cada concert. La programació de la XXXIena edició semblava excel·lent i vaig adquirir les entrades amb un mes d'antelació atès que la música de cambra s'acostuma a fer en espais reduïts com el seu nom indica, i no era questió de queda-mer sense localitat.
Tot va començar molt bé, "l'Ensemble Aurora" excel-lent, un clavicèmbal Bizzi d'una exquisida sonoritat, i uns intèrprets totalment entregats a la seva tasca, va ser a la sala Orol Martorell de l'Auditori de dimensions i acústica més o menys adequades.
Ahir , però, tot i que les expectatives eren també molt bones pel que fa al conjunt "Il Giardino Armonico", l'afluència massiva de públic va obligar a canviar la sala petita per l'Auditori Pau Casals, massa gran, decisió que sembla obeïr a la priorització de la quantitat de públic en detriment de la qualitat del concert.
Els resultats del canvi efectivament així ho varen palesar. En primer lloc el desgavell amb les entrades, la recolocació no era fàcil , hi havia persones enfadades pel canvi d'ubicació . A les vuit el presentador Sr. Joan Vives va començar els seus pertinents comentaris mentre la gent anava entrant, pero tot i que va parlar amb dicció claríssima com sempre, no es varen sentir gaire bé, degut probalement a un micro que o no funcinava o estava mal ajustat pel que fa al volum.
El concert es desenvolupà dins d'un ambient fred malgrat els bravos i els aplaudiments, en el sentit més ampli i literal de la paraula: l'escenari era com un gran desert on aquests professionals de primera fila, varen anar desgranant totes les peces del concert i els violins i viola fent anar les mans a tot drap sobre els seus instruments i els peus per terra per acompanyar el ritme, a voltes de vertígen, sobretot en les peces de Vivaldi.
Però la pitjor part va ser per al públic, ja que tant l'il·luminació com l'acústica del local eren absolutament inadequades al que s'hi estava fent: música de cambra, que com el seu nom indica, és per ser interpretada en un recinte recollit, íntim i amb l'acústica adequada.
El clavicémbal pràcticament no es va poder sentir, degut a que la sala era massa gran, potser estava mal col·locat o els violins tocaven massa fort. El Sr. Antonini amb el piccolo sí que es va sentir i també els cops de peu que feia de tant en tant a terra, en la diguem-ne dansa amb la que acompanyava la seva intervenció.
Espero sentir l'enregistrament que s'en va fer per a Catalunya Música, doncs el lloc dels micros probablement sí que era l' idoni per sentir-ho tot com cal i potser podran eliminar fins i tot els sorolls sobrers i es podrà apreciar la presentació feta abans del concert per Sr. Vives.
Al final en el bis, que va ser una repetició d'una mena de " cançó de l'enfadòs" a càrrec del llaüt, i com parafrasejant la Simfonia dels Adéus de Haydn, varen anar marxant tots mica en mica fins que va quedar ben sol repetint la cançó.
Un concert requereix una mise en escène, una certa liturgia, una presentació adequada, una il·luminació adient, però sobretot una acústica correcta. i també un respecte tant pel públic com pels propis músics, que de ben segur en un altre ambient s'haguessin sentit més relaxats i amb una connexió més propera amb els presents a la sala. Una llàstima perquè de professionalitat i savoir faire n'hi havia per part de tots.
Demà veurem amb el "Capriccio Stravagante" què passa, m'han cofirmat que es farà a la sala petita i aixó ja és una certa garantia.
Tot va començar molt bé, "l'Ensemble Aurora" excel-lent, un clavicèmbal Bizzi d'una exquisida sonoritat, i uns intèrprets totalment entregats a la seva tasca, va ser a la sala Orol Martorell de l'Auditori de dimensions i acústica més o menys adequades.
Ahir , però, tot i que les expectatives eren també molt bones pel que fa al conjunt "Il Giardino Armonico", l'afluència massiva de públic va obligar a canviar la sala petita per l'Auditori Pau Casals, massa gran, decisió que sembla obeïr a la priorització de la quantitat de públic en detriment de la qualitat del concert.
Els resultats del canvi efectivament així ho varen palesar. En primer lloc el desgavell amb les entrades, la recolocació no era fàcil , hi havia persones enfadades pel canvi d'ubicació . A les vuit el presentador Sr. Joan Vives va començar els seus pertinents comentaris mentre la gent anava entrant, pero tot i que va parlar amb dicció claríssima com sempre, no es varen sentir gaire bé, degut probalement a un micro que o no funcinava o estava mal ajustat pel que fa al volum.
El concert es desenvolupà dins d'un ambient fred malgrat els bravos i els aplaudiments, en el sentit més ampli i literal de la paraula: l'escenari era com un gran desert on aquests professionals de primera fila, varen anar desgranant totes les peces del concert i els violins i viola fent anar les mans a tot drap sobre els seus instruments i els peus per terra per acompanyar el ritme, a voltes de vertígen, sobretot en les peces de Vivaldi.
Però la pitjor part va ser per al públic, ja que tant l'il·luminació com l'acústica del local eren absolutament inadequades al que s'hi estava fent: música de cambra, que com el seu nom indica, és per ser interpretada en un recinte recollit, íntim i amb l'acústica adequada.
El clavicémbal pràcticament no es va poder sentir, degut a que la sala era massa gran, potser estava mal col·locat o els violins tocaven massa fort. El Sr. Antonini amb el piccolo sí que es va sentir i també els cops de peu que feia de tant en tant a terra, en la diguem-ne dansa amb la que acompanyava la seva intervenció.
Espero sentir l'enregistrament que s'en va fer per a Catalunya Música, doncs el lloc dels micros probablement sí que era l' idoni per sentir-ho tot com cal i potser podran eliminar fins i tot els sorolls sobrers i es podrà apreciar la presentació feta abans del concert per Sr. Vives.
Al final en el bis, que va ser una repetició d'una mena de " cançó de l'enfadòs" a càrrec del llaüt, i com parafrasejant la Simfonia dels Adéus de Haydn, varen anar marxant tots mica en mica fins que va quedar ben sol repetint la cançó.
Un concert requereix una mise en escène, una certa liturgia, una presentació adequada, una il·luminació adient, però sobretot una acústica correcta. i també un respecte tant pel públic com pels propis músics, que de ben segur en un altre ambient s'haguessin sentit més relaxats i amb una connexió més propera amb els presents a la sala. Una llàstima perquè de professionalitat i savoir faire n'hi havia per part de tots.
Demà veurem amb el "Capriccio Stravagante" què passa, m'han cofirmat que es farà a la sala petita i aixó ja és una certa garantia.
miércoles, 30 de abril de 2008
EIVISSA, L'ILLA ENCISADORA
Potser degut a la possibilitat de visitar-la fora de les dates en que aquesta illa registra uns augments molt considerables de població, he gaudit amb tota tranquil·litat d'uns paisatges, d'una gent, i d'unes visites a llocs realment praradisíacs.
He tingut temps fins i tot de perdre'm per algun camí rural, nomes pel goig de veure el paisatge rústic amb nombrosíssims pous, murs de pedra seca, cases del més pur estil eivissenc, figueres, llimoners, tarongers, garrofers,oliveres, ametllers, nesprers, i les atzavares de gran tamany, de les que s'extreu la fibra per a confeccionar les típiques sandàlies eivissenques.
Una munió d'esglesies blanques escampades per tota l'illa, han estat també un plaer per la vista, sempre netes, polides , amb uns amables i acollidors porxos amb bigues de savina. Les savines són presents a gairebé tot el territori i de la seva fusta també es construïen antigament els "truis" per tal d'obtenir l'oli . Els conreus de cereals són escassos però presents, i molt avançats respecte la seva maduració en comparació amb Catalunya. Quan aquí " per Sant Jordi espiga l'ordi", allà pràctiament ja estan segant.
He disfrutat molt de l'especial dolçor que despren tot el territori encara no urbanitzat de manera salvatge, especialment l'interior i alguna zona verge de platges i roquissars, i he procurat passar depressa pels llocs devastats per la incontrolable fúria constructora d'habitatges , hotels i zones de diversió i esbarjo nocturn principalment.
Una bona dosi de poesia visual tan necessaria avui en dia, en que sembla que hem d'anar molt depressa no sabem ben bé cap a on, ni perquè...
He tingut temps fins i tot de perdre'm per algun camí rural, nomes pel goig de veure el paisatge rústic amb nombrosíssims pous, murs de pedra seca, cases del més pur estil eivissenc, figueres, llimoners, tarongers, garrofers,oliveres, ametllers, nesprers, i les atzavares de gran tamany, de les que s'extreu la fibra per a confeccionar les típiques sandàlies eivissenques.
Una munió d'esglesies blanques escampades per tota l'illa, han estat també un plaer per la vista, sempre netes, polides , amb uns amables i acollidors porxos amb bigues de savina. Les savines són presents a gairebé tot el territori i de la seva fusta també es construïen antigament els "truis" per tal d'obtenir l'oli . Els conreus de cereals són escassos però presents, i molt avançats respecte la seva maduració en comparació amb Catalunya. Quan aquí " per Sant Jordi espiga l'ordi", allà pràctiament ja estan segant.
He disfrutat molt de l'especial dolçor que despren tot el territori encara no urbanitzat de manera salvatge, especialment l'interior i alguna zona verge de platges i roquissars, i he procurat passar depressa pels llocs devastats per la incontrolable fúria constructora d'habitatges , hotels i zones de diversió i esbarjo nocturn principalment.
Una bona dosi de poesia visual tan necessaria avui en dia, en que sembla que hem d'anar molt depressa no sabem ben bé cap a on, ni perquè...
domingo, 30 de marzo de 2008
"A LA BELLESA", DE SANTIAGO RUSIÑOL
Quan sobre del fang de la terra es detura l'esperit, extasiat per força misteriosa, és que entreveu la bellesa.
Quan les cordes del cor es paren per un moment per batre més tremoloses,és que han sentit la bellesa.
Quan l'ànima, per mirar, s'atansa a les portelles dels ulls, és que passa la bellesa.
El consol més delicat és la bellesa qui el dóna.
El goig més pur, l'arrobament més suau, l'èxtasi més somniós, sempre vé de la bellesa, com de la bellesa neix l'ardiment de nobles aspiracions, l'afany de dignificar-se a sa mirada solemnial i engrandir-se als seus ulls.
La bellesa és l'harmonia que l'ànima busca delerosa.
És el goig que somnia l'esperit. És l'essència perfumada aixecant-se com encens del fons de la matèria i prenent forma de núvol, que embolcalla el cor de l'home.
És el petó de la glòria, que modela amb amor tot lo que besa.
És l'ideal que reposa, abans d'emprendre la volada, sobra la ploma del cigne, sobre el vellut de les flors, dintre el fons de la mirada, en els llavis de la dona, i en les curves de les verges.
És la serena del cel mirant la bondat que passa.
És la daurada polsina que deixàren amb les ales els àngels, al passar arran de la terra.
*********
Només unes quantes frases ben dites, caldran per exorcisar els destrets inflingits a la bellesa en l'anterior entrada, referent a l'òpera Tanhäuser de Richard Wagner, al que l'autora del blog en nom seu, com una nova Elisabet redentora de pecadors, demana pietat i perdó per a aquells que l'han ofès, perquè probablement no sabien el que feien.
No sé si haurem d'esperar una vara florida per saber si els han perdonat, en tot cas, la primavera que tot just comença pot ser un senyal prou clar.
viernes, 28 de marzo de 2008
WAGNER, WARTBURG I EL LICEU, MALTRACTATS
Oh tu!, del vespre dolç estel,
sempre et saludo ben plaent!
d'un cor que ella mai traí,
don-li'l comiat si passés per ci,
quan de la vall terrena voli
i's torni un àngel lla a la glòria!
Es la conegudissima cançó de l'estrella que canta Wolfram a l'acte tercer de Tanhäuser, en la traducció adaptada a la música que en feren l'any 1929 Jeroni Zanné i Joaquim Pena. L'esperit romàntic plana aquí amb tota la seva esplendidesa, després del desenllaç del concurs de cant en el qual Tanhäuser escandalitza tothom.
El protagonista no aconsegueix que li sigui perdonada a Roma la seva falta d'haver visitat i romàs al Venusberg un temps llarg. Elisabeth que l'estimava, queda ferida de mort per l'afront, i ofereix la seva vida per tal de redimir el culpable del destret. Wolfram, que també estimava Elisabeth, li diu a l'estrella en aquesta coneguda cançó,que despedeixi el seu esperit quan passi prop d'ella, tot volant cap al cel . .
Hi ha però, en la producció que es presenta aquest any al Liceu una proposta escènica que suma encara altres múltiples destrets, els quals ataquen principalment el nucli i el sentit més pregon de l'obra de Wagner.
Es clar que un grapat de figurants rebejant-se per terra i embrutant-se amb pintura vermella en calçotets amb gests mimètics i destralers ( onanisme col·lectiu ?), no té cap sentit si del que es tractava era de pintar belleses, però encara en té menys, si del que es tracta és de participar en un concurs de cant, on la paraula poètica i la música haurien d'haver estat les excelses protagonistes, segons mandat exprés de l'autor del llibret que va ser el mateix Wagner.
El final amb les dues protagonistes femenines a sobre l'omnipresent matelàs que presideix l'escena, aquest cop amb gestos una mica més elegants que els dels suposats pintors, i com en actitud de fer de models del pintor protagonista, resulta tan grotesca i fora de context, que invita a l'espectador a pensar més aviat en allò tan castís de "Una morena y una rubia, hijas del cielo y del Wartburg, me dan el opio con tal gracia, que no las puedo resistir". Llegeixi's Tanhäuser :Don Hilarion, l'amor que fa perdre els sentits: l'opi.
Malgrat la provinença celest de la deesa de l'amor l'antiga Holda, dolça conreadora de les pomes que mantenien la bellesa i joventud dels déus, però una mica perduda i sola d'ençà que el Walhalla s'en va anar en orris amb Wotan al capdavant. Amb el nom de Venus, ara s'ha tornat un mal bitxo, per haver tingut de viure a la muntanya amagada en coves a la vora del Wartburg, de les que només en surt per fer malvestats de tota mena, com ara el muntatge d'un puticlub rural anomenat Venusberg.
La sort en mig del marasme general propiciat per un director d'escena, el nom del qual prefereixo oblidar, és que els cantants, artistes de veritat com és el cas , i també ho varen ser els del Lohengrin en un col·legi, per una estranya força miraculosa , no es deixen influenciar per l'escena que els fan representar, malgrat sigui totalment inadequada a l'obra representada.
Hi ha la solució per a l'espectador de bon gust, de tancar els ulls quan la cosa es posa insostenible, i veure el Wartburg, el cigne de Lohengrin i tot el demés. La imaginació al poder! o més ben dit: la memòria al poder! doncs les hem vist fetes tal com cal, en altres temps.
Els maltractaments doncs són per l'autor, Wagner, en primer lloc i per a la sala del Wartburg de Turíngia i en aquest cas també la sala del Liceu, doncs en la producció que ens ocupa, tota la sala és considerada com la del Wartburg alemany. Ambdós llocs s'han vist doncs ultratjats dins de les seves sagrades parets, per una direcció escènica tan impresentable que confon els conceptes bàsics que l'autor volia transmetre, i malhauradament ja no hi és per defensar-se
Animo als wagnerians de veritat, a fer en col·laboració amb Bayreuth un conveni de caire legal, per preservar el respecte que mereixen les representacions wagnerianes que es facin a Barcelona o en altres llocs del món. Espero que amb els "Mestres Cantaires" de l'any que ve, no em vegi obligada a haver de repetir una trista crònica del director d'escena, que a més és l'única peça discordant en mig d'una representació de màxima categoria, molt ben servida per cantants, orquestra i cor.
Soc conscient que el to del meu discurs abrandat i irònic en algun moment, pot ferir la sensiblilitat dels possibles lectors del meu blog. Demano disculpes si és aixís, no és el meu estil habitual, però les coses s'han de dir pel seu nom quan convé.
sempre et saludo ben plaent!
d'un cor que ella mai traí,
don-li'l comiat si passés per ci,
quan de la vall terrena voli
i's torni un àngel lla a la glòria!
Es la conegudissima cançó de l'estrella que canta Wolfram a l'acte tercer de Tanhäuser, en la traducció adaptada a la música que en feren l'any 1929 Jeroni Zanné i Joaquim Pena. L'esperit romàntic plana aquí amb tota la seva esplendidesa, després del desenllaç del concurs de cant en el qual Tanhäuser escandalitza tothom.
El protagonista no aconsegueix que li sigui perdonada a Roma la seva falta d'haver visitat i romàs al Venusberg un temps llarg. Elisabeth que l'estimava, queda ferida de mort per l'afront, i ofereix la seva vida per tal de redimir el culpable del destret. Wolfram, que també estimava Elisabeth, li diu a l'estrella en aquesta coneguda cançó,que despedeixi el seu esperit quan passi prop d'ella, tot volant cap al cel . .
Hi ha però, en la producció que es presenta aquest any al Liceu una proposta escènica que suma encara altres múltiples destrets, els quals ataquen principalment el nucli i el sentit més pregon de l'obra de Wagner.
Es clar que un grapat de figurants rebejant-se per terra i embrutant-se amb pintura vermella en calçotets amb gests mimètics i destralers ( onanisme col·lectiu ?), no té cap sentit si del que es tractava era de pintar belleses, però encara en té menys, si del que es tracta és de participar en un concurs de cant, on la paraula poètica i la música haurien d'haver estat les excelses protagonistes, segons mandat exprés de l'autor del llibret que va ser el mateix Wagner.
El final amb les dues protagonistes femenines a sobre l'omnipresent matelàs que presideix l'escena, aquest cop amb gestos una mica més elegants que els dels suposats pintors, i com en actitud de fer de models del pintor protagonista, resulta tan grotesca i fora de context, que invita a l'espectador a pensar més aviat en allò tan castís de "Una morena y una rubia, hijas del cielo y del Wartburg, me dan el opio con tal gracia, que no las puedo resistir". Llegeixi's Tanhäuser :Don Hilarion, l'amor que fa perdre els sentits: l'opi.
Malgrat la provinença celest de la deesa de l'amor l'antiga Holda, dolça conreadora de les pomes que mantenien la bellesa i joventud dels déus, però una mica perduda i sola d'ençà que el Walhalla s'en va anar en orris amb Wotan al capdavant. Amb el nom de Venus, ara s'ha tornat un mal bitxo, per haver tingut de viure a la muntanya amagada en coves a la vora del Wartburg, de les que només en surt per fer malvestats de tota mena, com ara el muntatge d'un puticlub rural anomenat Venusberg.
La sort en mig del marasme general propiciat per un director d'escena, el nom del qual prefereixo oblidar, és que els cantants, artistes de veritat com és el cas , i també ho varen ser els del Lohengrin en un col·legi, per una estranya força miraculosa , no es deixen influenciar per l'escena que els fan representar, malgrat sigui totalment inadequada a l'obra representada.
Hi ha la solució per a l'espectador de bon gust, de tancar els ulls quan la cosa es posa insostenible, i veure el Wartburg, el cigne de Lohengrin i tot el demés. La imaginació al poder! o més ben dit: la memòria al poder! doncs les hem vist fetes tal com cal, en altres temps.
Els maltractaments doncs són per l'autor, Wagner, en primer lloc i per a la sala del Wartburg de Turíngia i en aquest cas també la sala del Liceu, doncs en la producció que ens ocupa, tota la sala és considerada com la del Wartburg alemany. Ambdós llocs s'han vist doncs ultratjats dins de les seves sagrades parets, per una direcció escènica tan impresentable que confon els conceptes bàsics que l'autor volia transmetre, i malhauradament ja no hi és per defensar-se
Animo als wagnerians de veritat, a fer en col·laboració amb Bayreuth un conveni de caire legal, per preservar el respecte que mereixen les representacions wagnerianes que es facin a Barcelona o en altres llocs del món. Espero que amb els "Mestres Cantaires" de l'any que ve, no em vegi obligada a haver de repetir una trista crònica del director d'escena, que a més és l'única peça discordant en mig d'una representació de màxima categoria, molt ben servida per cantants, orquestra i cor.
Soc conscient que el to del meu discurs abrandat i irònic en algun moment, pot ferir la sensiblilitat dels possibles lectors del meu blog. Demano disculpes si és aixís, no és el meu estil habitual, però les coses s'han de dir pel seu nom quan convé.
domingo, 9 de marzo de 2008
L'ENCANT D'UNA VEU INTENSAMENT MÀGICA
Habitualment els professionals que han de parlar en públic, com ara actors, conferenciants o locutors, tenen unes veus boniques que saben utilitzar adequadament i matitzar el que estan dient segons el seu contingut. Unicament les notícies, es fan en un to molt neutre, per evitar en la mesura del possible, que un émfasi excessiu pugui denotar un cert judici de valor en un o altre sentit, d'aquests continguts simplement informatius.
Pel contrari, quan el que es tracta de fer és una disertació o xerrada, en la qual res no està escrit fil per randa i per tant s'ha d'anar confegint el discurs a tenor del que hom s'ha proposat d'explicar, es transllueixen un seguit de matisos que denoten en primer lloc la riquesa del lèxic, l'adequació de les frases a allò que es vol explicar, i també un cert ritme en l'exposició que no faci avorrit el discurs.
El trivium, conjunt d'habilitats específiques integrat per la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, vigent en l'ensenyament a l'època medieval, entrenava convenientment als parladors, per tal de fer-se entendre clarament i poder, si s'escau, establir un diàleg amb interlocutors posibles per tal d'aclarir algun concepte que no hagués quedat clar. Una llàstima que s'hagi perdut segons sembla aquesta pràctica tan útil, almenys aixó deixa translluïr l'informe Pisa, que col·loca Espanya a la cua d'Europa pel que fa a comprensió lectora i expressió verbal. Sortosament hi ha excepcions, que en aquest context de pobresa ligüistica resulten realment gratificants.
M'explico: quan el parlador excel·leix en el coneixement de la matèria, i a més de tenir una veu vellutada, agradable, gairebé musical en la seva entonació, que no empra el llenguatge fred d'un noticiari, sino que relliga el contingut del que està dient amb el reflex del que li dicta la seva pròpia apreciació personal sobre cadascuna de les paraules que diu, estem davant d'un artista de la paraula, i aleshores es produeix una situació màgica en la qual el discurs flueix naturalment sense entrebancs, fisures, ni presses Es com un corrent qu'acarona l'oïda del que el sent i li arrriba directamet al cor .
Afegiu-hi encara, que el tema sigui una matèria tan subtil i delicada com la música, que el parlador tingui una perfecta dicció, una extensa cultura i que el tema estigui preparat prou a fons com per esdevenir lleuger com una brisa matinera que no cansa mai.
Si algun dels lectors d'aquest blog ha experimentat mai el que estic exposant, entendrà ràpidament el sentit del poema dedicat a una persona en la qual conflueixen miraculosament totes aquestes condicions:
EL FLUX MÀGIC DEL SEU PARLAR
Recer amable de pau i llum
oreig suau que gronxa el meu cor
guspira alada de diví perfum:
la seva parla plena de dolçor,
arpa de saviesa
lira sens parió,
íntima dolcesa
estimo el seu so.
Si mai trobeu una veu i un discurs aixís, deixeu que us embolcalli completament, fins i tot en algun moment us caldrà aclucar els ulls per tal de no distreure-us i fruïr-ne intensament. Aprofiteu l'avinentesa, doncs avui per avui no és gaire frequent trobar quelcom així. Més aviat trobem uns discursos incoherents, amb veus poc agradables, amb ritmes estranys i sobretot faltats d'una connexió armònica entre la paraula i el pensament de qui parla. Que tingueu tanta sort com jo he tingut, és una experiència fascinant!.
Pel contrari, quan el que es tracta de fer és una disertació o xerrada, en la qual res no està escrit fil per randa i per tant s'ha d'anar confegint el discurs a tenor del que hom s'ha proposat d'explicar, es transllueixen un seguit de matisos que denoten en primer lloc la riquesa del lèxic, l'adequació de les frases a allò que es vol explicar, i també un cert ritme en l'exposició que no faci avorrit el discurs.
El trivium, conjunt d'habilitats específiques integrat per la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, vigent en l'ensenyament a l'època medieval, entrenava convenientment als parladors, per tal de fer-se entendre clarament i poder, si s'escau, establir un diàleg amb interlocutors posibles per tal d'aclarir algun concepte que no hagués quedat clar. Una llàstima que s'hagi perdut segons sembla aquesta pràctica tan útil, almenys aixó deixa translluïr l'informe Pisa, que col·loca Espanya a la cua d'Europa pel que fa a comprensió lectora i expressió verbal. Sortosament hi ha excepcions, que en aquest context de pobresa ligüistica resulten realment gratificants.
M'explico: quan el parlador excel·leix en el coneixement de la matèria, i a més de tenir una veu vellutada, agradable, gairebé musical en la seva entonació, que no empra el llenguatge fred d'un noticiari, sino que relliga el contingut del que està dient amb el reflex del que li dicta la seva pròpia apreciació personal sobre cadascuna de les paraules que diu, estem davant d'un artista de la paraula, i aleshores es produeix una situació màgica en la qual el discurs flueix naturalment sense entrebancs, fisures, ni presses Es com un corrent qu'acarona l'oïda del que el sent i li arrriba directamet al cor .
Afegiu-hi encara, que el tema sigui una matèria tan subtil i delicada com la música, que el parlador tingui una perfecta dicció, una extensa cultura i que el tema estigui preparat prou a fons com per esdevenir lleuger com una brisa matinera que no cansa mai.
Si algun dels lectors d'aquest blog ha experimentat mai el que estic exposant, entendrà ràpidament el sentit del poema dedicat a una persona en la qual conflueixen miraculosament totes aquestes condicions:
EL FLUX MÀGIC DEL SEU PARLAR
Recer amable de pau i llum
oreig suau que gronxa el meu cor
guspira alada de diví perfum:
la seva parla plena de dolçor,
arpa de saviesa
lira sens parió,
íntima dolcesa
estimo el seu so.
Si mai trobeu una veu i un discurs aixís, deixeu que us embolcalli completament, fins i tot en algun moment us caldrà aclucar els ulls per tal de no distreure-us i fruïr-ne intensament. Aprofiteu l'avinentesa, doncs avui per avui no és gaire frequent trobar quelcom així. Més aviat trobem uns discursos incoherents, amb veus poc agradables, amb ritmes estranys i sobretot faltats d'una connexió armònica entre la paraula i el pensament de qui parla. Que tingueu tanta sort com jo he tingut, és una experiència fascinant!.
domingo, 24 de febrero de 2008
JOSEP PALAU I FABRA , IN MEMORIAM
"Veig l'alquimia medieval com una tendència o escola a través de la qual intenta obrirse pas una via subterrània impensada, la branca última dels pensament pre-socràtic (de Demòcrit), que quedà desfasada pel cristianisme i pel món de la fe".
"Per a mi, dir Poemes de l'alquimista, Quaderns de l'alquimista, o Teatre alquímic, vol dir adoptar, enfront d'aquestes activitats (la poesia, el pensament, el teatre), la dels alquimistes medievals, una actitud d'experimentació, per tal de fer emergir l'or del poema, l'or del pensament, l'or de la representació"
"Quaderns inèdits de l'alquimista". Barcelona, novembre de 1987
Vaig anar a veure'l fa poques setmanes aprofitant la meva estada a Caldetes, no em va estar possible, perquè ja no es llevaba degut a la malaltia. Li vaig portar un obsequi singular: unes petxines collides aquell matí a la platja; vaig pensar que potser li agradaria poder tocar-les, acariciarles, i recordar-li aixís el mar. No vaig poder parlar-ih mai, m'hagués agradat moltissim, doncs a través dels seus escrits he descobert un home realment compromés en la busca constant i intensa de la veritat, la bondat, la bellesa, dels valors més espiritualsde la persona humana en grau superlatiu, per camins molt diversos i de vegades tortuos i una mica atormentats, degut a l'extrema sensibilitat de la seva personalitat.
Darrerament va rebre homenatges diversos a Barcelona i s'ha estrenat tot jus fa uns dies una de les seves obres teatrals al Teatre Español de Madrid.
Va ser un fidel amic de Picasso des de jove i amb el qual el lligaven els interessos de descobrir els valors estètics presents en les seves respectives vocacions com a pintors.
Una vida certament plena de moments d'intensa joia de busca a voltes infrutuosa , pero sempre guiada per l'ideal que no va abandonar mai i que es trasllueix en tots els seus escrits i poemes, uns poemes que per cert ara es poden sentir a la Fundació molt ben presentats, i que ens fan meditar sobre la idiosincràsia d'aquest irrepetible personatge que recordanem amb respecte, simpatia i admiracio.
En pau descansi aquest escriptor, pintor i humanista, que honora la cultura catalana amb la seva presència a través de la seva obra.
"Per a mi, dir Poemes de l'alquimista, Quaderns de l'alquimista, o Teatre alquímic, vol dir adoptar, enfront d'aquestes activitats (la poesia, el pensament, el teatre), la dels alquimistes medievals, una actitud d'experimentació, per tal de fer emergir l'or del poema, l'or del pensament, l'or de la representació"
"Quaderns inèdits de l'alquimista". Barcelona, novembre de 1987
Vaig anar a veure'l fa poques setmanes aprofitant la meva estada a Caldetes, no em va estar possible, perquè ja no es llevaba degut a la malaltia. Li vaig portar un obsequi singular: unes petxines collides aquell matí a la platja; vaig pensar que potser li agradaria poder tocar-les, acariciarles, i recordar-li aixís el mar. No vaig poder parlar-ih mai, m'hagués agradat moltissim, doncs a través dels seus escrits he descobert un home realment compromés en la busca constant i intensa de la veritat, la bondat, la bellesa, dels valors més espiritualsde la persona humana en grau superlatiu, per camins molt diversos i de vegades tortuos i una mica atormentats, degut a l'extrema sensibilitat de la seva personalitat.
Darrerament va rebre homenatges diversos a Barcelona i s'ha estrenat tot jus fa uns dies una de les seves obres teatrals al Teatre Español de Madrid.
Va ser un fidel amic de Picasso des de jove i amb el qual el lligaven els interessos de descobrir els valors estètics presents en les seves respectives vocacions com a pintors.
Una vida certament plena de moments d'intensa joia de busca a voltes infrutuosa , pero sempre guiada per l'ideal que no va abandonar mai i que es trasllueix en tots els seus escrits i poemes, uns poemes que per cert ara es poden sentir a la Fundació molt ben presentats, i que ens fan meditar sobre la idiosincràsia d'aquest irrepetible personatge que recordanem amb respecte, simpatia i admiracio.
En pau descansi aquest escriptor, pintor i humanista, que honora la cultura catalana amb la seva presència a través de la seva obra.
sábado, 26 de enero de 2008
MÚSICA BARROCA A MATARÓ
Un concert monogràfic d'Antonio Vivaldi (1678-1741) a la Capella del Roser de la Basílica de Santa Maria de Mataró, que sota l'epígraf de "La natura, el mar i la nit a Venècia" va anar desgranant els sis concerts per a flauta, corda i baix continu Opus X, de l'autor esmentat.
Els set intèrprets, completament compenetrats i molt atents a donar a cada peça el ritme i el caràcter escaients, tot descrivint el tema de que es tractava amb fidelitat a la partitura . Molt remarcables, la Pastoral, la Tempesta di Mare, la Notte, i el Gardelino(cadernera), una deliciosa peça en la qual es va palesar especialment, el vistuosisme del solista de flauta de bec fent tota classe de refilets.
El nombròs públic, més de duescentes persones, varem quedar molt satisfets i gairebé vàrem oblidar-nos del fred intens que regnava en aquest temple el dia 20 de gener diada de Sant Sebastià, que passa per ser un dels dies més freds de l'hivern. La música es va cuidar d'escalfar l'ambient, si més no intern, de cadascú.
Pels voltants de Mataró la florida dels ametllers i les mimoses ja són el preludi de la primavera, i parlant de preludis, si algun dels lectors d'aquest blog vol despertar-se en companyia de la veu suau i amable del solista d'aquest memorable concert, només ha de sintonitzar Catalunya Música entre les set i les nou del matí i sentir el programa "Preludi", podrà gaudir amb una tria molt ben feta i molt ben presentada de peces variades, i que sovint fan referència als autors dels que parla en les seves excel·lents conferències arreu de Catalunya com podeu veure en l'entrada del dia 11 de gener en aquest mateix blog. Crec que són dues hores que passen volant, i que ajuden a començar el dia amb molt bon ànim.
Els set intèrprets, completament compenetrats i molt atents a donar a cada peça el ritme i el caràcter escaients, tot descrivint el tema de que es tractava amb fidelitat a la partitura . Molt remarcables, la Pastoral, la Tempesta di Mare, la Notte, i el Gardelino(cadernera), una deliciosa peça en la qual es va palesar especialment, el vistuosisme del solista de flauta de bec fent tota classe de refilets.
El nombròs públic, més de duescentes persones, varem quedar molt satisfets i gairebé vàrem oblidar-nos del fred intens que regnava en aquest temple el dia 20 de gener diada de Sant Sebastià, que passa per ser un dels dies més freds de l'hivern. La música es va cuidar d'escalfar l'ambient, si més no intern, de cadascú.
Pels voltants de Mataró la florida dels ametllers i les mimoses ja són el preludi de la primavera, i parlant de preludis, si algun dels lectors d'aquest blog vol despertar-se en companyia de la veu suau i amable del solista d'aquest memorable concert, només ha de sintonitzar Catalunya Música entre les set i les nou del matí i sentir el programa "Preludi", podrà gaudir amb una tria molt ben feta i molt ben presentada de peces variades, i que sovint fan referència als autors dels que parla en les seves excel·lents conferències arreu de Catalunya com podeu veure en l'entrada del dia 11 de gener en aquest mateix blog. Crec que són dues hores que passen volant, i que ajuden a començar el dia amb molt bon ànim.
viernes, 11 de enero de 2008
JOAN VIVES, UN MÚSIC, POETA I CREADOR DE SOMNIS
Fa temps que ve a Vic regularment , el dimecres passat i dins del marc de l'Aula de la Gent Gran de la Universitat de Vic , va dictar una magistral conferència. Aixó seria una crònica encomiàstica i prou, però es que hi va haver molt més que una conferència.
La gent gran és una mica ella mateixa, i moltes vegades cap a les set de la tarda, hora en que s'acaba el temps dedicat a la xerrada de torn, comença a neguitejar i amb ganes d'anar acabant. Doncs bé, dimecres hi va haver un miracle molt especial i no es va produir el neguiteig, la causa va ser que el conferenciant va crear una atmòsfera molt especial, gairebé angèlica, celestial, d'encanteri total, i com a consequència un silenci atent, reverencial, fins a un quart de vuit, sense que ningú mogués ni peu ni mà.
L'únic secret va ser la gran experiència d'aquest músic, que a més estima profundament la música i encomana la seva emoció d'una forma molt sincera a tothom que el sent, i només parlant! el dia que el sentin tocar la flauta ja veurem què passa...
Es tractava de parlar del començament d'allò que avui dia anomenem òpera, que es va iniciar a Florència i a Mantua, a través del que el renaixement va aportar també en altres camps artístics com la pintura o la literatura, els noms de Bocaccio, Petrarca, Dante, ben presents en la societat benestant , vàren ser matèria d'inspiració per a alguns arguments recitats a i musicats per a veus a capella, l'anomenat recitar cantando.
Atès que la polifonia vocal no permetia gaire matisos, un petit grup que es reunia a casa del comte Giovanni Bardi (bon amic dels Mèdici), varen concebre la possibilitat d'enriquir aquest recitar acompanyat, amb quelcom que pogués expressar els sentiments continguts en alguns poemes. Cipriano da Rore va agafar un poema de Petrarca anomanat Notte, hi va posar música per a sis cantants, tot fent que cadascuna de les paraules prengués un sentit reforçat gràcies a l´adequació de la música a aquestes paraules.
Aixó va arribar a eclosionar més tard amb un text d'Alesandro Stiggio, poeta de Màntua que amb la música de Claudio Monteverdi que treballava a la cort d'aquesta ciutat, va poder expressar i matisar tot el que deia el poema, hi va afegir un baix continu i axís va nèixer la que es considera primera òpera de la història anomenada "L'Orfeo", que s'anomenava llavors: òpera in música
( obra amb música) , i d'aquí que el nom "d'òpera" per identificar aquest gènere musical.
Serà gairebé impossible evocar el devassall de delicadesa amb la que el conferenciant va acompanyar tota l'explicació, expressió acurada i dicció dels poemes, la tria excel·lent dels fragments musicals, el gest precís en cada moment i sobretot de la voluntat que el missatge d'amor a la música, arribés fins a tots i cadascun dels presents a la sala.
Una sessió memorable, en que es va palesar la gran qualitat d'aquest excel·lent músic que sembla, per la seva ample i refinada cultura, un veritable home del renaixement.
Transcric la traducció en català de Francesc de Riart, del poema "Notte" . Forma part dels sonets a Laura nº CXIII i el títol original és: "Ell sol estar en perpètua guerra".
Ara que calla el vent sota el cel blau
i les feres i ocells el sòn refrena
la nit, l'estrellat carro pel cel mena
i el mar en el seu llit sense ones jau,
jo penso i cremo i ploro; i la que em plau
sempre la veig davant Oh dolça pena!
guerra és el meu estat d'ira i dol plena
sols amb ella pensant trobo la pau
Així sols d'una font ben clara i viva
surt el dolç i l'amarg amb que jo em peixo;
una mà sola és la que em sana i puny.
Perquè el martiri meu no trobi riba
mil voltes moro al dia i mil reneixo:
tant de la benaurança em trobo lluny.
La gent gran és una mica ella mateixa, i moltes vegades cap a les set de la tarda, hora en que s'acaba el temps dedicat a la xerrada de torn, comença a neguitejar i amb ganes d'anar acabant. Doncs bé, dimecres hi va haver un miracle molt especial i no es va produir el neguiteig, la causa va ser que el conferenciant va crear una atmòsfera molt especial, gairebé angèlica, celestial, d'encanteri total, i com a consequència un silenci atent, reverencial, fins a un quart de vuit, sense que ningú mogués ni peu ni mà.
L'únic secret va ser la gran experiència d'aquest músic, que a més estima profundament la música i encomana la seva emoció d'una forma molt sincera a tothom que el sent, i només parlant! el dia que el sentin tocar la flauta ja veurem què passa...
Es tractava de parlar del començament d'allò que avui dia anomenem òpera, que es va iniciar a Florència i a Mantua, a través del que el renaixement va aportar també en altres camps artístics com la pintura o la literatura, els noms de Bocaccio, Petrarca, Dante, ben presents en la societat benestant , vàren ser matèria d'inspiració per a alguns arguments recitats a i musicats per a veus a capella, l'anomenat recitar cantando.
Atès que la polifonia vocal no permetia gaire matisos, un petit grup que es reunia a casa del comte Giovanni Bardi (bon amic dels Mèdici), varen concebre la possibilitat d'enriquir aquest recitar acompanyat, amb quelcom que pogués expressar els sentiments continguts en alguns poemes. Cipriano da Rore va agafar un poema de Petrarca anomanat Notte, hi va posar música per a sis cantants, tot fent que cadascuna de les paraules prengués un sentit reforçat gràcies a l´adequació de la música a aquestes paraules.
Aixó va arribar a eclosionar més tard amb un text d'Alesandro Stiggio, poeta de Màntua que amb la música de Claudio Monteverdi que treballava a la cort d'aquesta ciutat, va poder expressar i matisar tot el que deia el poema, hi va afegir un baix continu i axís va nèixer la que es considera primera òpera de la història anomenada "L'Orfeo", que s'anomenava llavors: òpera in música
( obra amb música) , i d'aquí que el nom "d'òpera" per identificar aquest gènere musical.
Serà gairebé impossible evocar el devassall de delicadesa amb la que el conferenciant va acompanyar tota l'explicació, expressió acurada i dicció dels poemes, la tria excel·lent dels fragments musicals, el gest precís en cada moment i sobretot de la voluntat que el missatge d'amor a la música, arribés fins a tots i cadascun dels presents a la sala.
Una sessió memorable, en que es va palesar la gran qualitat d'aquest excel·lent músic que sembla, per la seva ample i refinada cultura, un veritable home del renaixement.
Transcric la traducció en català de Francesc de Riart, del poema "Notte" . Forma part dels sonets a Laura nº CXIII i el títol original és: "Ell sol estar en perpètua guerra".
Ara que calla el vent sota el cel blau
i les feres i ocells el sòn refrena
la nit, l'estrellat carro pel cel mena
i el mar en el seu llit sense ones jau,
jo penso i cremo i ploro; i la que em plau
sempre la veig davant Oh dolça pena!
guerra és el meu estat d'ira i dol plena
sols amb ella pensant trobo la pau
Així sols d'una font ben clara i viva
surt el dolç i l'amarg amb que jo em peixo;
una mà sola és la que em sana i puny.
Perquè el martiri meu no trobi riba
mil voltes moro al dia i mil reneixo:
tant de la benaurança em trobo lluny.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
