El Festival de Música Antiga de Barcelona, ha estat sempre un referent de bon gust i adequació dels espais sonors a les característiques de cada concert. La programació de la XXXIena edició semblava excel·lent i vaig adquirir les entrades amb un mes d'antelació atès que la música de cambra s'acostuma a fer en espais reduïts com el seu nom indica, i no era questió de queda-mer sense localitat.
Tot va començar molt bé, "l'Ensemble Aurora" excel-lent, un clavicèmbal Bizzi d'una exquisida sonoritat, i uns intèrprets totalment entregats a la seva tasca, va ser a la sala Orol Martorell de l'Auditori de dimensions i acústica més o menys adequades.
Ahir , però, tot i que les expectatives eren també molt bones pel que fa al conjunt "Il Giardino Armonico", l'afluència massiva de públic va obligar a canviar la sala petita per l'Auditori Pau Casals, massa gran, decisió que sembla obeïr a la priorització de la quantitat de públic en detriment de la qualitat del concert.
Els resultats del canvi efectivament així ho varen palesar. En primer lloc el desgavell amb les entrades, la recolocació no era fàcil , hi havia persones enfadades pel canvi d'ubicació . A les vuit el presentador Sr. Joan Vives va començar els seus pertinents comentaris mentre la gent anava entrant, pero tot i que va parlar amb dicció claríssima com sempre, no es varen sentir gaire bé, degut probalement a un micro que o no funcinava o estava mal ajustat pel que fa al volum.
El concert es desenvolupà dins d'un ambient fred malgrat els bravos i els aplaudiments, en el sentit més ampli i literal de la paraula: l'escenari era com un gran desert on aquests professionals de primera fila, varen anar desgranant totes les peces del concert i els violins i viola fent anar les mans a tot drap sobre els seus instruments i els peus per terra per acompanyar el ritme, a voltes de vertígen, sobretot en les peces de Vivaldi.
Però la pitjor part va ser per al públic, ja que tant l'il·luminació com l'acústica del local eren absolutament inadequades al que s'hi estava fent: música de cambra, que com el seu nom indica, és per ser interpretada en un recinte recollit, íntim i amb l'acústica adequada.
El clavicémbal pràcticament no es va poder sentir, degut a que la sala era massa gran, potser estava mal col·locat o els violins tocaven massa fort. El Sr. Antonini amb el piccolo sí que es va sentir i també els cops de peu que feia de tant en tant a terra, en la diguem-ne dansa amb la que acompanyava la seva intervenció.
Espero sentir l'enregistrament que s'en va fer per a Catalunya Música, doncs el lloc dels micros probablement sí que era l' idoni per sentir-ho tot com cal i potser podran eliminar fins i tot els sorolls sobrers i es podrà apreciar la presentació feta abans del concert per Sr. Vives.
Al final en el bis, que va ser una repetició d'una mena de " cançó de l'enfadòs" a càrrec del llaüt, i com parafrasejant la Simfonia dels Adéus de Haydn, varen anar marxant tots mica en mica fins que va quedar ben sol repetint la cançó.
Un concert requereix una mise en escène, una certa liturgia, una presentació adequada, una il·luminació adient, però sobretot una acústica correcta. i també un respecte tant pel públic com pels propis músics, que de ben segur en un altre ambient s'haguessin sentit més relaxats i amb una connexió més propera amb els presents a la sala. Una llàstima perquè de professionalitat i savoir faire n'hi havia per part de tots.
Demà veurem amb el "Capriccio Stravagante" què passa, m'han cofirmat que es farà a la sala petita i aixó ja és una certa garantia.
miércoles, 7 de mayo de 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
