El sol de otoño
tibio y amable
calienta el alma.
sábado, 14 de noviembre de 2009
viernes, 6 de noviembre de 2009
PERPLEJIDAD BLOGUERA
Hace unos dias que pasan cosas raras, algun blog ( el de las nubes) ha decretado una lista de invitados y ya no puedo acceder a él, otro hace " ojos ciegos" a un comentario que mandé ayer dia 5 , otros estan paralizados sin previo aviso, el de nuestro naturalista está de vacaciones ( ya lo advirtió ), en fin que casi no que da donde escribir algo.
Vista la situación de perplejidad en que me hallo, intentaré reastrear otros blogs pero dudo que sean tan interesantes y sobretodo tan familiares, como los que tengo en lista.
Espero que cuando lleguen las navidades esto se anime un poco más y pueda otra vez gozar de la compañía de los blogs de los amigos que tanto aprecio
Esperaré unos dias a ver si todo se normaliza un poco, y mientras, os dejo aquí mi lamento y confio en que todo vuelva a su cauce.
Un abrazo para todos!
Vista la situación de perplejidad en que me hallo, intentaré reastrear otros blogs pero dudo que sean tan interesantes y sobretodo tan familiares, como los que tengo en lista.
Espero que cuando lleguen las navidades esto se anime un poco más y pueda otra vez gozar de la compañía de los blogs de los amigos que tanto aprecio
Esperaré unos dias a ver si todo se normaliza un poco, y mientras, os dejo aquí mi lamento y confio en que todo vuelva a su cauce.
Un abrazo para todos!
domingo, 25 de octubre de 2009
LAS MUJERES Y EL COLOR ROSA
Hoy Barcelona se ha teñido de rosa, miles de mujeres en una carrera por las calles con un pañuelo rosa en la cabeza, contra el cáncer de mama,.también el alcalde lucia el tocado rosa (?).
No sé si todavia se estila aquello de regalar ropa para el niño en azul y en rosa para la niña. Curiosa costumbre que está tan arraigada en el inconsciente colectivo, que incluso los anuncios de productos como "Ausonia", van teñidos de este color en la televisión, también las "Barbie" lucen mayoritariamente una gama de colores rosa en su vestuario y complementos.
Esta conducta selectiva cromática, se extiende más allá de la diferenciación sexual desde la más tierna infancia, y no se concibe una novia que no vaya de blanco, o un night club en el que no domine el rojo por todas partes. El luto siempre negro, y los grises y ocres para las mujeres mayores.
Cuando más libres son las costumbres y los hábitos en el vestir, sorprende esta fidelidad a toda costa a lo tradicional, quizá sea debido a que los roles masculino y femenino estan tan desdibujados, que se precisa algo que permanezca inmutable a lo largo del tiempo: els abanico de colores al servicio de la identidad, como una bandera sobretodo femenina en el más puro estilo años cicuenta!
.
No sé si todavia se estila aquello de regalar ropa para el niño en azul y en rosa para la niña. Curiosa costumbre que está tan arraigada en el inconsciente colectivo, que incluso los anuncios de productos como "Ausonia", van teñidos de este color en la televisión, también las "Barbie" lucen mayoritariamente una gama de colores rosa en su vestuario y complementos.
Esta conducta selectiva cromática, se extiende más allá de la diferenciación sexual desde la más tierna infancia, y no se concibe una novia que no vaya de blanco, o un night club en el que no domine el rojo por todas partes. El luto siempre negro, y los grises y ocres para las mujeres mayores.
Cuando más libres son las costumbres y los hábitos en el vestir, sorprende esta fidelidad a toda costa a lo tradicional, quizá sea debido a que los roles masculino y femenino estan tan desdibujados, que se precisa algo que permanezca inmutable a lo largo del tiempo: els abanico de colores al servicio de la identidad, como una bandera sobretodo femenina en el más puro estilo años cicuenta!
.
viernes, 16 de octubre de 2009
HIBERNAR COMO LOS TOPOS
Pronto empezará el frio y con el cambio de horario nos va a dejar el dia en nada. Cada año pienso que valdría la pena hibernar hasta febrero o marzo. No lo he intentado nunca porqué no sé cómo se hace, pero me aproximo bastante.
La proximidad de las fiestas de Navidad me produce una especie de alergia integral a toda clase de objetos inútiles de regalo, decoración, alimentos cargados de calorias, etc. Hace dos o tres años coincidió el Ramadán con el adviento, y pensé que era la mejor época para ayunar un poco. Resultó estupendo, además de adelgazar un poco y dormir bastante, logré disfrutar de actividades de lo más agradables, con tiempo para leer, escuchar música, pasear y hacer ejercicio, además de atender mis obligaciones diarias.
El otoño es casi inexistente este año, pasaremos del calor al frio de golpe con lo cual los resfiados abundarán, y las gripes variadas también. Sitios cerrados con poca ventilación, serán caldo de cultivo de toda clase de virus, por lo tanto mejor será el aire libre lejos de las ciudades a poco que se pueda. Son reflexiones que se me ocurren al ver los montoncitos de tierra en los prados verdes que hacen los topos , tan listos ellos, para pasr allí el invierno.La naturaleza siempre nos asombra con su lógica aplastante, que a veces nosotros olvidamos.
La proximidad de las fiestas de Navidad me produce una especie de alergia integral a toda clase de objetos inútiles de regalo, decoración, alimentos cargados de calorias, etc. Hace dos o tres años coincidió el Ramadán con el adviento, y pensé que era la mejor época para ayunar un poco. Resultó estupendo, además de adelgazar un poco y dormir bastante, logré disfrutar de actividades de lo más agradables, con tiempo para leer, escuchar música, pasear y hacer ejercicio, además de atender mis obligaciones diarias.
El otoño es casi inexistente este año, pasaremos del calor al frio de golpe con lo cual los resfiados abundarán, y las gripes variadas también. Sitios cerrados con poca ventilación, serán caldo de cultivo de toda clase de virus, por lo tanto mejor será el aire libre lejos de las ciudades a poco que se pueda. Son reflexiones que se me ocurren al ver los montoncitos de tierra en los prados verdes que hacen los topos , tan listos ellos, para pasr allí el invierno.La naturaleza siempre nos asombra con su lógica aplastante, que a veces nosotros olvidamos.
sábado, 3 de octubre de 2009
EL PLACER DE COMPARTIR PENSAMIENTOS
A veces leyendo algun libro olvidado en la estanteria, compruebo mi total afinidad de ideas con el autor, cómo es posible que no me hubiera dado cuenta antes de esta coincidencia?, simplemente creo que no tenia la madurez necesaria la primera vez que lo leí, y sin embargo el tiempo y la experiencia, me hace ahora disfrutar de reencontrar un viejo amigo que de entrada no me llamó la atención, ni aprecié las muchas coincidencias entre mi pensamiento y el suyo. En las conversaciones habituales con amigos es más frecuente esta sintonía, pues si nace la amistad es precisamente gracias a estas coincidencias de criterios y valoraciones similares frente a los temas de que se habla.
Pero lo realmente sorprendente, es la afinidad con personas que nunca hemos coincidido fisicamente ni en el espacio ni en el tiempo, y sin embargo la sintonia existe: me estoy refiriendo a las " bloguerias" en internet.
Yo emito una opinion sobre algo, y siempre en diferido llega una u otra respuesta a esta opinión, y a veces más de una. La cortesia bloguera hace que se agradezca, se matice o se esté encantado con el contraste de pareceres. Estro crea una dinámica muy saludable, que hace que poco a poco veamos en en algunos de los interlocutores un amigo, un confidente, un ser con el que se puede establecer una cómoda amistad no sujeta a horas fijas, sin reglas de ningún tipo, sólo con buenas maneras, educación y una cierta dosis de sinceridad basta. Si tenemos otras tareas entre manos, la cosa queda pendiente sin más problema hasta otro dia más conveniente, pero queda un no se qué de obligación de responder a aquel comentario, con ganas de ir comprobando las coincidencias de pensamiento en los más variados temas. Es un estímulo que hace nacer el gusto por la frase bien construida, que se entienda bien, por un vocabulario adecuado y rico en a medida de lo posible, y por la belleza en general, como guía y norte de lo que intentamos reflejar en los escritos, a tenor muchas veces de lo que la propia materia tratada requiere de exquisitez en la redaccción.
Es reconfortante ver el abanico de ideas que surgen a raiz de un tema dado. En cambio cuando se escribe un artículo o un libro, este feedback no existe, no sabemos quien lo lee y que opina.de nuestras ideas y pensamientos.
Es un verdadero placer este intercambio tan enriquecedor y tan fácil, sólo mediante el tecleteo de unas cuantas palabras con más o menos sentido, se reciben tantas sorpresas agradables, que constituyen una compañía a distancia, pero compañía al fin.
Pero lo realmente sorprendente, es la afinidad con personas que nunca hemos coincidido fisicamente ni en el espacio ni en el tiempo, y sin embargo la sintonia existe: me estoy refiriendo a las " bloguerias" en internet.
Yo emito una opinion sobre algo, y siempre en diferido llega una u otra respuesta a esta opinión, y a veces más de una. La cortesia bloguera hace que se agradezca, se matice o se esté encantado con el contraste de pareceres. Estro crea una dinámica muy saludable, que hace que poco a poco veamos en en algunos de los interlocutores un amigo, un confidente, un ser con el que se puede establecer una cómoda amistad no sujeta a horas fijas, sin reglas de ningún tipo, sólo con buenas maneras, educación y una cierta dosis de sinceridad basta. Si tenemos otras tareas entre manos, la cosa queda pendiente sin más problema hasta otro dia más conveniente, pero queda un no se qué de obligación de responder a aquel comentario, con ganas de ir comprobando las coincidencias de pensamiento en los más variados temas. Es un estímulo que hace nacer el gusto por la frase bien construida, que se entienda bien, por un vocabulario adecuado y rico en a medida de lo posible, y por la belleza en general, como guía y norte de lo que intentamos reflejar en los escritos, a tenor muchas veces de lo que la propia materia tratada requiere de exquisitez en la redaccción.
Es reconfortante ver el abanico de ideas que surgen a raiz de un tema dado. En cambio cuando se escribe un artículo o un libro, este feedback no existe, no sabemos quien lo lee y que opina.de nuestras ideas y pensamientos.
Es un verdadero placer este intercambio tan enriquecedor y tan fácil, sólo mediante el tecleteo de unas cuantas palabras con más o menos sentido, se reciben tantas sorpresas agradables, que constituyen una compañía a distancia, pero compañía al fin.
miércoles, 23 de septiembre de 2009
OTOÑO, ÉPOCA PARA PENSAR Y VIAJAR
El verano es un tiempo algo frívolo, barato, sin más preocupación que el placer inmediato: comer, beber, refrescarse, dormir a pierna suelta, ligar bastante, y desplazarse de un lado a otro con una alegria a veces forzada por aquello de que hay que convencerse de que se pasa bien, aún que a veces no sea cierto.
Por el contrario el otoño, es una época mas reposada, de más calidad. Si telefoneas a alguien o le escribes un mensaje, le encuentras y pobablemente conteste ese mensaje. La ropa de vestir tiene otro empaque, tambien el calzado, abandonando las chancletas y sandalias parece que volvemos a la civilización. Es tiempo de pensar un poco en nosotros mismos como reflejo de esa naturaleza que descansa, pero no con el atolondramiento antes descrito del verano. Es un descanso en el ritmo mas ordenado de cada dia, que podemos salpicar con salidas y viajes, siempre más agradables que cuando las aglomeraciones y el calor nos hacen dudar de que realmente sea esa época la mejor para hacer esas salidas, claro que las vacaciones mandan, pero es interesante repartir un poco durante el año estas salidas y disfrutar de los paisajes en ocres y amarillos o con nieve y hielo.
El dia más corto propicia que tengamos más tiempo para estar en casa, para recogernos en nuestra actividad intelectual leyendo, escribiendo, escuchando música o simplemente imaginando, pensando, acariciando proyectos o esperanzas...
El otoño tiene un encanto especial, es como aquellas personas que con cierta edad y con algunos mechones blancos en el pelo, respiran una placidez y una belleza muy elegante, especial, de categoria ganada a lo largo de los años ya vividos.
Por el contrario el otoño, es una época mas reposada, de más calidad. Si telefoneas a alguien o le escribes un mensaje, le encuentras y pobablemente conteste ese mensaje. La ropa de vestir tiene otro empaque, tambien el calzado, abandonando las chancletas y sandalias parece que volvemos a la civilización. Es tiempo de pensar un poco en nosotros mismos como reflejo de esa naturaleza que descansa, pero no con el atolondramiento antes descrito del verano. Es un descanso en el ritmo mas ordenado de cada dia, que podemos salpicar con salidas y viajes, siempre más agradables que cuando las aglomeraciones y el calor nos hacen dudar de que realmente sea esa época la mejor para hacer esas salidas, claro que las vacaciones mandan, pero es interesante repartir un poco durante el año estas salidas y disfrutar de los paisajes en ocres y amarillos o con nieve y hielo.
El dia más corto propicia que tengamos más tiempo para estar en casa, para recogernos en nuestra actividad intelectual leyendo, escribiendo, escuchando música o simplemente imaginando, pensando, acariciando proyectos o esperanzas...
El otoño tiene un encanto especial, es como aquellas personas que con cierta edad y con algunos mechones blancos en el pelo, respiran una placidez y una belleza muy elegante, especial, de categoria ganada a lo largo de los años ya vividos.
viernes, 28 de agosto de 2009
SE ACABA EL VERANO
Adiós al relajo sistemático, al "dolce far niente", a los dias largos que reclaman una siesta para evitar el calor exagerado del mediodia.
El mes de septiembre a veces nos brinda todavia algunos dias cálidos que aprovechames para despedirnos del baño en el mar o en piscinas lagos o rios, pero pronto el otoño avanza y ya empiezan a caer las hojas...
Nuestro reciclaje anual de cuerpo y alma está casi completado, con nuevas energias intentaremos pasar el tiempo frio que pronto vendrá.
El ciclo anual de las estaciones nos marca unos ritmos que hemos aprendido desde siempre, y que nos permiten adaptarnos a temperaturas distintas, los fisiólogos dicen que esto es mejor que estar siempre en una tempretatura constante.
Esta reflexión banal, este constatar nuestro ritmo tan conocido, es sin embargo un ejercicio muy conveniente para tener conciencia del tiempo que pasa, que no volverá a ser nunca igual. Puede ser que este verano sea el último, no sabemos que nos depara el destino, aprovechemos pues cada hora para gozar en compañía de nuestros seres queridos, de la naturaleza, del dia y de la noche.
Pocas ideas nuevas, originales: es natural , el relax veraniego tiene la culpa!
El mes de septiembre a veces nos brinda todavia algunos dias cálidos que aprovechames para despedirnos del baño en el mar o en piscinas lagos o rios, pero pronto el otoño avanza y ya empiezan a caer las hojas...
Nuestro reciclaje anual de cuerpo y alma está casi completado, con nuevas energias intentaremos pasar el tiempo frio que pronto vendrá.
El ciclo anual de las estaciones nos marca unos ritmos que hemos aprendido desde siempre, y que nos permiten adaptarnos a temperaturas distintas, los fisiólogos dicen que esto es mejor que estar siempre en una tempretatura constante.
Esta reflexión banal, este constatar nuestro ritmo tan conocido, es sin embargo un ejercicio muy conveniente para tener conciencia del tiempo que pasa, que no volverá a ser nunca igual. Puede ser que este verano sea el último, no sabemos que nos depara el destino, aprovechemos pues cada hora para gozar en compañía de nuestros seres queridos, de la naturaleza, del dia y de la noche.
Pocas ideas nuevas, originales: es natural , el relax veraniego tiene la culpa!
domingo, 23 de agosto de 2009
RAMADAN VERANIEGO INTERESANTE
Espléndido que el ramadan venga en pleno verano, para aquellas personas que no hayan logrado su ansiada figura ideal , aún estan a tiempo de sumarse solidariamente a la comunidad musulmana, y hacer un poco de régimen. Por lo pronto la sopa reglamentaria no está mal y los demás complementos tampoco, sólo añadiria una buena dosis de ensalada con lechuga, cebolla, pimiento, tomate, aceitunas, y hojas de diente de león que son diuréticas.
Al hilo de una espléndida entrada de Jasús Cotta sobre la estética del cuerpo femenino, a través del cuadro de Rubens " Las tres gracias", hay que subrayar que mantener la "línea", quiere decir eso mantenerla tal como està . Cada persona tiene una complexión genética distinta, y a lo que hay que aspirar es a mejorar la funcionalidad de nuestro cuerpo, para que nos sirva como es debido en las distintas prestaciones que esperamos de él.
La estética vendrá "por añadidura", un cuerpo ágil , proporcionado y dinámico, es signo de buena salud y por tanto atractivo, si además le sumamos la satisfacción de aceptarlo tal como es en su apariencia externa , como en el caso del cuadro de Rubens, sin necesidad de una delgadez cadavérica como la que exhiben las modelos de hoy, serà un nuevo modelo de estética más acorde con la realidad existente por estas latitudes, desde muchísimos años ha.
Al hilo de una espléndida entrada de Jasús Cotta sobre la estética del cuerpo femenino, a través del cuadro de Rubens " Las tres gracias", hay que subrayar que mantener la "línea", quiere decir eso mantenerla tal como està . Cada persona tiene una complexión genética distinta, y a lo que hay que aspirar es a mejorar la funcionalidad de nuestro cuerpo, para que nos sirva como es debido en las distintas prestaciones que esperamos de él.
La estética vendrá "por añadidura", un cuerpo ágil , proporcionado y dinámico, es signo de buena salud y por tanto atractivo, si además le sumamos la satisfacción de aceptarlo tal como es en su apariencia externa , como en el caso del cuadro de Rubens, sin necesidad de una delgadez cadavérica como la que exhiben las modelos de hoy, serà un nuevo modelo de estética más acorde con la realidad existente por estas latitudes, desde muchísimos años ha.
viernes, 21 de agosto de 2009
LENGUAJES, COMUNICACIÓN, IDIOMAS
Nuestra presencia en el mundo que conocemos, está totalmente mediatizada por la comunicación: sea esta verbal o no verbal, mediante signos o palabras, mediante gestos y mímica, pero la mayoria de veces utilizamos lenguajes orales o escritos siguiendo la pauta de un determinado idioma, el cual nos ha sido dado aprender de nuestro entorno inmediato durante los primeros años.
La lengua "materna" que acalla nuestros temores, nos mima siempre, nos arrulla tiernamente o nos explica una historia, tiene algo más que un significado semántico, tiene una entonación o un canturreo asociados que lo hacen único e intrasferible. A escala animal, en poblaciones que viven agrupadas, las crias reconocen de inmediato la llamada de su madre de entre el griterío que puede haber alrededor.
Cada idioma "formatea" el cerebro del que lo aprende para desentrañar modulaciones y sonidos que van junto con las palabras; no sabría decir si importa más el sonido que el significado de la palabra en sí en un primer momento.
En la madurez comprendemos cada palabra de cada lenguaje en su contexto, y si tenemos suficiente habilidad , podemos traducir de uno a otro idioma sin demasiado menoscabo del sentido original que el autor quiso darle. La gran dificultad es la poesia, sobretodo la que rima, y también el canto, tal como apuntaba no hace mucho en un comentario del blog, refiréndome la melodia del Credo que se canta en Catalunya de toda la vida, la cual incluye palabras que fueron suprimidas : Iglesia Católica Apostólica y Romana... la música conserva palabras antiguas y la rima obliga a traducciones muy cuidadosas para ser fiel a su "música " también. Curiosa sinergia de sonidos y significados ligados a cada lengua, que la hacen por eso más querida, mas nuestra, más entrañable y desveladora de sensaciones subconscientes, en las que gustamos mecernos cuando la oímos bien pronunciada, articulada, y con una voz hermosa y consciente de lo que está diciendo.
La lengua "materna" que acalla nuestros temores, nos mima siempre, nos arrulla tiernamente o nos explica una historia, tiene algo más que un significado semántico, tiene una entonación o un canturreo asociados que lo hacen único e intrasferible. A escala animal, en poblaciones que viven agrupadas, las crias reconocen de inmediato la llamada de su madre de entre el griterío que puede haber alrededor.
Cada idioma "formatea" el cerebro del que lo aprende para desentrañar modulaciones y sonidos que van junto con las palabras; no sabría decir si importa más el sonido que el significado de la palabra en sí en un primer momento.
En la madurez comprendemos cada palabra de cada lenguaje en su contexto, y si tenemos suficiente habilidad , podemos traducir de uno a otro idioma sin demasiado menoscabo del sentido original que el autor quiso darle. La gran dificultad es la poesia, sobretodo la que rima, y también el canto, tal como apuntaba no hace mucho en un comentario del blog, refiréndome la melodia del Credo que se canta en Catalunya de toda la vida, la cual incluye palabras que fueron suprimidas : Iglesia Católica Apostólica y Romana... la música conserva palabras antiguas y la rima obliga a traducciones muy cuidadosas para ser fiel a su "música " también. Curiosa sinergia de sonidos y significados ligados a cada lengua, que la hacen por eso más querida, mas nuestra, más entrañable y desveladora de sensaciones subconscientes, en las que gustamos mecernos cuando la oímos bien pronunciada, articulada, y con una voz hermosa y consciente de lo que está diciendo.
miércoles, 12 de agosto de 2009
LA SOLEDAD , LOS VIAJES, O EL VIAJE INTERIOR
El silencio, la soledad aceptada con sus ventajas e inconvenientes, el viaje hacia el interior de uno mismo, no dependen de lo que hacemos, sino de nuetra actitud frente a eso que hacemos.
Por ejemplo viajar, hay viajes que nos ayudan a reflexionar sobre nosotros y nuestro entorno, otros en los que la fascinación por la arquitectura y el arte nos atraen con sus proporciones áureas o los delicados trazos de una pintura que leemos con arrobo total. Todo enriquece nuestro acerbo cultural, claro que sí, pero también lo ennriquece el pensar sobre nuestra posición frente a ese mundo que visitamos y sus vanidades , frente a las injusticias y las maldades, los abusos, las traiciones y nuestro silencio indolente ante estas actitudes tan mezquinas. No es cuestión de salir con una pancarta a la calle , eso lo hace cualquiera, es cuestión de dar testimonio en cada ocasión, del rechazo a estas barbaridades que vemios cada dia. Esta actitud firme, inasequible al desaliento, recia, que no se compra ni se vende, es la cosecha de una reflexión silenciosa con uno mismo, para armarse con todo lo necesario para soslayar los embates de la frivolidad, del "dolce far niente", que bien dosificado está muy bien, pero sin bajar la guardia en ningun momento ni transigir con lo inaceptable.
Deseo que todas las andanzas de aquí para allà durante el verano, con sus dias largos, os proporcionen estas coordenadas imprescindibles para que en cada ocasión y en cada lugar, cada uno de nosotros a su manera, podamos con nuestro grano de arena, contribuir a una mejora en la convivencia, en el saber estar, en nuestro criterio, nuestra creatividad, en una palabra, en ser personas cada vez mejores y más comprensivas con las faltas de los demás, y sobretodo con las nuestras.
Por ejemplo viajar, hay viajes que nos ayudan a reflexionar sobre nosotros y nuestro entorno, otros en los que la fascinación por la arquitectura y el arte nos atraen con sus proporciones áureas o los delicados trazos de una pintura que leemos con arrobo total. Todo enriquece nuestro acerbo cultural, claro que sí, pero también lo ennriquece el pensar sobre nuestra posición frente a ese mundo que visitamos y sus vanidades , frente a las injusticias y las maldades, los abusos, las traiciones y nuestro silencio indolente ante estas actitudes tan mezquinas. No es cuestión de salir con una pancarta a la calle , eso lo hace cualquiera, es cuestión de dar testimonio en cada ocasión, del rechazo a estas barbaridades que vemios cada dia. Esta actitud firme, inasequible al desaliento, recia, que no se compra ni se vende, es la cosecha de una reflexión silenciosa con uno mismo, para armarse con todo lo necesario para soslayar los embates de la frivolidad, del "dolce far niente", que bien dosificado está muy bien, pero sin bajar la guardia en ningun momento ni transigir con lo inaceptable.
Deseo que todas las andanzas de aquí para allà durante el verano, con sus dias largos, os proporcionen estas coordenadas imprescindibles para que en cada ocasión y en cada lugar, cada uno de nosotros a su manera, podamos con nuestro grano de arena, contribuir a una mejora en la convivencia, en el saber estar, en nuestro criterio, nuestra creatividad, en una palabra, en ser personas cada vez mejores y más comprensivas con las faltas de los demás, y sobretodo con las nuestras.
miércoles, 22 de julio de 2009
UNA IMAGEN NO VALE MAS QUE MIL PALABRAS
Traducción de la entrada en catalán de 27 de febrero de 2009
Nuestra cultura superficial, nos proporciona una vanidad tan esperpéntica, que parece que nos deberia avergonzar.Mac Luhan y su conocida frase "el medio es el mensaje", ya nos iba dando pistas del desconcierto estético-cultural que se estaba cocinando a fuego lento, y ahora una vez cocinado, nos encontramos con unos parámetros establecidos que nos parecen bien normales, porqué una mayoria de personas han aceptado el camino más fácil, el más elemental, ante la indiferencia general. Los medios de comunicación han hecho el resto.
No es verdad esta afirmación que dice:" una imagen vale más que mil palabras", los premios de Foto Press internacional están muy bien y son impactantes, los fotoblogs de algunos aficionados a la fotografia algunas veces resultan interesantes, pero nunca podran competir con una cuidada descripción literaria, donde tengan cabida la historia, las circunstancias del momento en que se obtuvo la imagen, y sobretodo las impresiones de la persona que estaba viendo la imagen. Este mensaje personal, intransferible y único, nos impresionará mucho más allá que la posible imagen, que al ser tan concreta no deja lugar a la imaginación,ni a la emoción, en cambio el texto nos sugiere, ilustra y nos acerca desde diferentes puntos de vista al concepto que se pretende describir, dejando que el lector introduzca la imagen que más le convenga desde su propio bagage cultural, que es de suponer posee.
Hay otro factor distorsionador que hay que cuidar con mucha atención, hay palabras tan desgastadas por el uso y abuso que sufren, que ya no tienen ningun sentido preciso porqué sirven para muchos conceptos a la vez. Buscad entonces un diccionario de sinónimos y escoged aquel que se adecúe exactamente a aquello que queremos decir. Quizá no haran falta tantas como mil (palabras) para hacer este retrato virtual, esta llamada a la imaginación de cada uno.
Vale la pena el esfuerzo, y además los que os lean, si han tenido una educación que se lo permita, disfrutarán del regalo que les haceis.
Hace poco visité una fotoblog, en el que era mucho más impactante segun la opinión de muchos visitantes, el texto que acompañaba las fotografias que las mismas imágenes. Todo un testimonio fehaciente que demustra claramente que si el texto está bien pergeñado, nos acerca más a la realidad que queremos describir que cualquier imagen.
Claro está que la persona que escribe la descripción tiene que ser especialmente sensible, tener algo de poeta, y reflejar aquello que ha visto siempre con un dominio del lenguaje en el que quiera expresarse. El es la cámara, él es el artista, todo un reto!
Nota : Si alguien quiere que se traduzca alguna otra entrada, no hay más que pedirlo. Desconfio de las traducciones automáticas (un poco traditoras).
Nuestra cultura superficial, nos proporciona una vanidad tan esperpéntica, que parece que nos deberia avergonzar.Mac Luhan y su conocida frase "el medio es el mensaje", ya nos iba dando pistas del desconcierto estético-cultural que se estaba cocinando a fuego lento, y ahora una vez cocinado, nos encontramos con unos parámetros establecidos que nos parecen bien normales, porqué una mayoria de personas han aceptado el camino más fácil, el más elemental, ante la indiferencia general. Los medios de comunicación han hecho el resto.
No es verdad esta afirmación que dice:" una imagen vale más que mil palabras", los premios de Foto Press internacional están muy bien y son impactantes, los fotoblogs de algunos aficionados a la fotografia algunas veces resultan interesantes, pero nunca podran competir con una cuidada descripción literaria, donde tengan cabida la historia, las circunstancias del momento en que se obtuvo la imagen, y sobretodo las impresiones de la persona que estaba viendo la imagen. Este mensaje personal, intransferible y único, nos impresionará mucho más allá que la posible imagen, que al ser tan concreta no deja lugar a la imaginación,ni a la emoción, en cambio el texto nos sugiere, ilustra y nos acerca desde diferentes puntos de vista al concepto que se pretende describir, dejando que el lector introduzca la imagen que más le convenga desde su propio bagage cultural, que es de suponer posee.
Hay otro factor distorsionador que hay que cuidar con mucha atención, hay palabras tan desgastadas por el uso y abuso que sufren, que ya no tienen ningun sentido preciso porqué sirven para muchos conceptos a la vez. Buscad entonces un diccionario de sinónimos y escoged aquel que se adecúe exactamente a aquello que queremos decir. Quizá no haran falta tantas como mil (palabras) para hacer este retrato virtual, esta llamada a la imaginación de cada uno.
Vale la pena el esfuerzo, y además los que os lean, si han tenido una educación que se lo permita, disfrutarán del regalo que les haceis.
Hace poco visité una fotoblog, en el que era mucho más impactante segun la opinión de muchos visitantes, el texto que acompañaba las fotografias que las mismas imágenes. Todo un testimonio fehaciente que demustra claramente que si el texto está bien pergeñado, nos acerca más a la realidad que queremos describir que cualquier imagen.
Claro está que la persona que escribe la descripción tiene que ser especialmente sensible, tener algo de poeta, y reflejar aquello que ha visto siempre con un dominio del lenguaje en el que quiera expresarse. El es la cámara, él es el artista, todo un reto!
Nota : Si alguien quiere que se traduzca alguna otra entrada, no hay más que pedirlo. Desconfio de las traducciones automáticas (un poco traditoras).
sábado, 18 de julio de 2009
UN CONCERT DE "CAMPANILLES" A VIC
Jordi Domènech i Josep Surinyach vàren desgranar amb gran encert un enfilall de peces d'autors diversos més algunes propines, en un ambient de gran expectació atesa la qualitat d'ambdós intèrprets.
Després d'anunciar algun canvi en el programa, va començar el concert amb quatre cançons de H. Purcell seguides de dues de Mozart, escrites en francés "Oiseaux si tous les ans" i "Dans un bois solitaire etr sombre , per continuar amb una ària de concert també de Mozart. La segona part s'inicià amb el cicle "Liederkreis" de Schumann, dotze cançons totes gairebé en un to melacòlic i més aviat trist. A destacar " Nit de Lluna", la cinquena, amb uns legatos molt ben administrats i amb moments de gran bellesa lírica.
Com ja he dit abans hi va haver canvis en el programa, es va suprimir la part de Haendel, pero només en teoria perquè una de la propines , per sort nostra va ser ni més ni menys que "Quel nave smarrita" de l'òpera "Radamisto" de G.F. Haendel, una de les dues anunciades que no va cantar en el concert però sí en la propina, també va afegir-hi una tonadilla espanyola entre el SI i el NO, amb un punt de coqueteria molt adequada al que anava dient el text. Per rematar la sessió una versió de Jordi Domènech acompanyant-se a si mateix, de la coneguda ària "Lascia qu'io pianga" del Rinaldo de Haendel, amb unes variacions improvisades, inventades allà mateix com era costum fer-ho en época barroca, i que probablement són diferents d'altres que havia fet i possiblement no es tornin a repetir en favor d'altres de noves, quan un músic ho és de veritat passen coses com aquesta...
Haendel i el seu aniversari d'aquest any, no va ser pas oblidat doncs en una data tan important, i entre la primera propina i la tercera tot va quedar al seu lloc. Aquestes veleitats de canvis de programa, jo pensava que només se les permetia el pianista de cognom Miquelangeli, però veig que altres intèrprets també ho fan , els artistes són aixís!
Després d'anunciar algun canvi en el programa, va començar el concert amb quatre cançons de H. Purcell seguides de dues de Mozart, escrites en francés "Oiseaux si tous les ans" i "Dans un bois solitaire etr sombre , per continuar amb una ària de concert també de Mozart. La segona part s'inicià amb el cicle "Liederkreis" de Schumann, dotze cançons totes gairebé en un to melacòlic i més aviat trist. A destacar " Nit de Lluna", la cinquena, amb uns legatos molt ben administrats i amb moments de gran bellesa lírica.
Com ja he dit abans hi va haver canvis en el programa, es va suprimir la part de Haendel, pero només en teoria perquè una de la propines , per sort nostra va ser ni més ni menys que "Quel nave smarrita" de l'òpera "Radamisto" de G.F. Haendel, una de les dues anunciades que no va cantar en el concert però sí en la propina, també va afegir-hi una tonadilla espanyola entre el SI i el NO, amb un punt de coqueteria molt adequada al que anava dient el text. Per rematar la sessió una versió de Jordi Domènech acompanyant-se a si mateix, de la coneguda ària "Lascia qu'io pianga" del Rinaldo de Haendel, amb unes variacions improvisades, inventades allà mateix com era costum fer-ho en época barroca, i que probablement són diferents d'altres que havia fet i possiblement no es tornin a repetir en favor d'altres de noves, quan un músic ho és de veritat passen coses com aquesta...
Haendel i el seu aniversari d'aquest any, no va ser pas oblidat doncs en una data tan important, i entre la primera propina i la tercera tot va quedar al seu lloc. Aquestes veleitats de canvis de programa, jo pensava que només se les permetia el pianista de cognom Miquelangeli, però veig que altres intèrprets també ho fan , els artistes són aixís!
martes, 23 de junio de 2009
LA NIT MÉS CURTA DE L'ANY
El solstici d'estiu es produeix quan els raigs del sol il·luminen alguna part de la terra de forma el màxim de perpendiculars que ho permet aquest punt , i amb la màxima durada de tot l'any d'hores de llum , per tant la nit serà com a consequència la més curta de l'any. Però en aquesta nit tan curta la tradició mana celebrar amb xirinola el fet d'aquesta escalfor perllongada que augura uns fruits madurs cap a la tardor. L'alegria és contagiosa i moltes persones es troben en un ambient festiu on la coca i el cava són protagonistes, la revetlla és una tradició que a més es fa notar pels cohets, petards, fogueres i altres símbols que pretenen manifestar l'agraïment per unes collites que seràn ben abundoses gràcies a aquest retorn del sol i la calor estiuenca.
A partir d'ara i fins el 21 de desembre la nit anirà creixent i el dia minvant molt mica en mica fins llavors. Aquests ritmes tan coneguts que també segueix la Lluna amb els seus creixents i minvants cada mes, ens condiciona la nostra manera de fer i de viure.Tot el que creix després minva, també a escala més gran passa amb les estrelles, com ara el sol, creix tot cremant l'heli i l'hidrògen que té i a mida que s'acaba el combustible va minvant fins a convertir-se en un objecte de gran densitat però sense energia calòrica ni lumínica, encara n'hi ha , però per uns quants milions d'anys...
Nosaltres com a essers vivents també fem aquest camí en la nostra vida, creixem fins a la maduresa , ens ho mantenim un temps i tot seguit ja ve la vellesa avisant-nos que la nostra energia minva i que tot i ser la mateixa persona que érem ja no tenim ni la força ni l'agudesa dels sentits tan gran com quan érem joves. Es com si la natura ens anés explicant el que passa a tot arreu i amb variats exemples, per tal que no ens sobti trobar-nos una mica "minvants" en arribar a l'edat que aixó té lloc. És l'hora de fer el recompte dels fruïts qude hem generat en forma de fills, d'obres meritòries, de donar als altres allò més bonic i plaent que hem pogut donar....i continuar fins el final, que no és tal, sinó en paraules de Joan Maragall (felicitem-lo doncs demà sería el seu sant!), un gran desig:
SIA'M LA MORT UNA MAJOR NAIXENÇA ! ( final del Cant Espiritual).
Molt bona revetlla a tothom! i felicitats a Joans i Joanes!
A partir d'ara i fins el 21 de desembre la nit anirà creixent i el dia minvant molt mica en mica fins llavors. Aquests ritmes tan coneguts que també segueix la Lluna amb els seus creixents i minvants cada mes, ens condiciona la nostra manera de fer i de viure.Tot el que creix després minva, també a escala més gran passa amb les estrelles, com ara el sol, creix tot cremant l'heli i l'hidrògen que té i a mida que s'acaba el combustible va minvant fins a convertir-se en un objecte de gran densitat però sense energia calòrica ni lumínica, encara n'hi ha , però per uns quants milions d'anys...
Nosaltres com a essers vivents també fem aquest camí en la nostra vida, creixem fins a la maduresa , ens ho mantenim un temps i tot seguit ja ve la vellesa avisant-nos que la nostra energia minva i que tot i ser la mateixa persona que érem ja no tenim ni la força ni l'agudesa dels sentits tan gran com quan érem joves. Es com si la natura ens anés explicant el que passa a tot arreu i amb variats exemples, per tal que no ens sobti trobar-nos una mica "minvants" en arribar a l'edat que aixó té lloc. És l'hora de fer el recompte dels fruïts qude hem generat en forma de fills, d'obres meritòries, de donar als altres allò més bonic i plaent que hem pogut donar....i continuar fins el final, que no és tal, sinó en paraules de Joan Maragall (felicitem-lo doncs demà sería el seu sant!), un gran desig:
SIA'M LA MORT UNA MAJOR NAIXENÇA ! ( final del Cant Espiritual).
Molt bona revetlla a tothom! i felicitats a Joans i Joanes!
martes, 9 de junio de 2009
SANT BENET DE BAGES
Em temia el pitjor, tenía un gran record del Monestir de Sant Benet, mig amagat ente vegetació exhuberant, tant a fora com en els patis interiors i accessos.
S'hi arribava per un camí rural que permetía acostar-s'hi poc a poc, veient sempre el monestir que s'anava apropant. Ara s'arriba gairebé sense veure'l i s'aparca al costat d'una fàbrica abandonada de fa temps.les exigències de seguretat dels visitatns han omplert de vidres i baranes inoxidables l'encant d'un recinte on encara es respirava un aire d'antigor.
La visita "medieval", esglèsia , claustres i dependències està previst que duri força més temps del necessari, per tal d'escoltar uns audiovisuals molt mal sonoritzats, en els que no s'entenen les paraules ni gairebé el que ens volen explicar, les imatges són virtuals totes, fins i tot fan una paròdia, també de projeccions tridimensionals,d'una pretesa cerimònia religiosa amb un oficiant -fantasma i una música poc escaient i mal cantada.
El guia un noiet molt eixerit i amable explica unes quantes coses i es passa al Celler on altre vegada la "peli"de torn, aquesta amb lluites sorolloses i imatges plenes de banders catalanes, mapes de la Mediterrània i poca cosa més. Finalment es puja al pis de dalt on hi havia les cel·les dels monjos i la cosa canvia en positiu. Les imatges i el són són força millors, s'ens parla del monjo de Montserrat que va anar'hi a viure quan ja era gran : Maure Amatller, de Llafranc, que a Montserrat havia inventat un bon seguit d'aparells enginyosos per estalviar esforços als monjos en les seves tasques cotidianes.Es passa al gran porxo amb una font de pedra i rajoletes antigues de gran valor.
La visita "modernista" , la reforma feta sobre els claustres, està molt més ben estructurada encara, s'il·luminen unes pantalles en les diferents estances i algunes imatges son fotografies i filmacions de la familia del pintor Ramon Casas que hi vàren habilitar una casa d'estiueig, amb relats imaginaris de diferents personatges relacionats amb la família. Hi ha força pintures originals ben interessants i una bona part del mobiliari original.
Una visita ben interessant, encara que millorable sobretot en els audiovisuals de la visita medieval.
En sortir ens trobem amb un edifici tot de vidre anomenat "Alicia", amb un laboratori per investigar en la física i química aplicada al menjar i altres experiments de Ferran Adrià & company, amb la col·laboració del cardiòleg Valentí Fuster, on s'expliquen els principis bàsics de l'alimentació al públic en general i també per escoles mitjançant tallers pràctics.
Estan endegant uns horts força grans, ja que ténen el Llobregat allà mateix per regar a manta si convé, on s'explicará el conrreu d'hortalisses i els beneficis per a la salut que aporten.
S'hi arribava per un camí rural que permetía acostar-s'hi poc a poc, veient sempre el monestir que s'anava apropant. Ara s'arriba gairebé sense veure'l i s'aparca al costat d'una fàbrica abandonada de fa temps.les exigències de seguretat dels visitatns han omplert de vidres i baranes inoxidables l'encant d'un recinte on encara es respirava un aire d'antigor.
La visita "medieval", esglèsia , claustres i dependències està previst que duri força més temps del necessari, per tal d'escoltar uns audiovisuals molt mal sonoritzats, en els que no s'entenen les paraules ni gairebé el que ens volen explicar, les imatges són virtuals totes, fins i tot fan una paròdia, també de projeccions tridimensionals,d'una pretesa cerimònia religiosa amb un oficiant -fantasma i una música poc escaient i mal cantada.
El guia un noiet molt eixerit i amable explica unes quantes coses i es passa al Celler on altre vegada la "peli"de torn, aquesta amb lluites sorolloses i imatges plenes de banders catalanes, mapes de la Mediterrània i poca cosa més. Finalment es puja al pis de dalt on hi havia les cel·les dels monjos i la cosa canvia en positiu. Les imatges i el són són força millors, s'ens parla del monjo de Montserrat que va anar'hi a viure quan ja era gran : Maure Amatller, de Llafranc, que a Montserrat havia inventat un bon seguit d'aparells enginyosos per estalviar esforços als monjos en les seves tasques cotidianes.Es passa al gran porxo amb una font de pedra i rajoletes antigues de gran valor.
La visita "modernista" , la reforma feta sobre els claustres, està molt més ben estructurada encara, s'il·luminen unes pantalles en les diferents estances i algunes imatges son fotografies i filmacions de la familia del pintor Ramon Casas que hi vàren habilitar una casa d'estiueig, amb relats imaginaris de diferents personatges relacionats amb la família. Hi ha força pintures originals ben interessants i una bona part del mobiliari original.
Una visita ben interessant, encara que millorable sobretot en els audiovisuals de la visita medieval.
En sortir ens trobem amb un edifici tot de vidre anomenat "Alicia", amb un laboratori per investigar en la física i química aplicada al menjar i altres experiments de Ferran Adrià & company, amb la col·laboració del cardiòleg Valentí Fuster, on s'expliquen els principis bàsics de l'alimentació al públic en general i també per escoles mitjançant tallers pràctics.
Estan endegant uns horts força grans, ja que ténen el Llobregat allà mateix per regar a manta si convé, on s'explicará el conrreu d'hortalisses i els beneficis per a la salut que aporten.
domingo, 24 de mayo de 2009
LA FESTA VERDAGUER A FOLGUEROLES
A Catalunya ens agraden les festes: les Majors de cada poble, les de Sant Joan, Sant Jordi, les de Nadal, les de Pasqua, i totes les que cada poble vol afegir a les generals com ara la Patum de Berga, que sembla que romandrà com una festa considerada patrimoni de la humanitat.
Aquesta festa de Folgueroles, no preten de moment, passar a ser una celebració multitudinària que tingui aquest apel·latiu tan rimbombant com l'esmentada abans; té un caire familiar íntim , molt participatiu, tothom que hi vé s'en va amb aquella escalforeta que dóna el saber-se acollit per la família, una família espiritual i real en alguns casos, formada a l'entorn d'una figura tan estimada i recordada com la de Jacint Verdaguer i Santaló.
Per què aquesta devoció aquest amor, aquesta sensació de proximitat amb la seva vida i obra?, no hi ha cap secret, va ser un home que va viure, sentir, fruïr, patir i anhelar, que respirava grandesa des de la petitesa reconeguda per ell mateix , que va tenir la valentia de somniar lliurement i plasmar en poesia tots aquests sentiments, somnis, decepcions, creences, miratges a voltes. Tot sempre amb l'elegància inconfusible d'aquell que té uns referents sòlids en la terra, el cel, la pàtria, que li omplen el cor i vessa paraules dolces a desdir, lloant la bellesa dels paisatge que conegué.
Potser, però, si li fos permès veure ara la seva estimada ermita de Sant Jordi envoltada de filaraca elèctrica, faria un poema com un plany i qui sap si fins i tot perdonant els que han fet possible aquesta barbaritat, la reconvertiria en quelcom un mica més poètic.
Aquesta festa de Folgueroles, no preten de moment, passar a ser una celebració multitudinària que tingui aquest apel·latiu tan rimbombant com l'esmentada abans; té un caire familiar íntim , molt participatiu, tothom que hi vé s'en va amb aquella escalforeta que dóna el saber-se acollit per la família, una família espiritual i real en alguns casos, formada a l'entorn d'una figura tan estimada i recordada com la de Jacint Verdaguer i Santaló.
Per què aquesta devoció aquest amor, aquesta sensació de proximitat amb la seva vida i obra?, no hi ha cap secret, va ser un home que va viure, sentir, fruïr, patir i anhelar, que respirava grandesa des de la petitesa reconeguda per ell mateix , que va tenir la valentia de somniar lliurement i plasmar en poesia tots aquests sentiments, somnis, decepcions, creences, miratges a voltes. Tot sempre amb l'elegància inconfusible d'aquell que té uns referents sòlids en la terra, el cel, la pàtria, que li omplen el cor i vessa paraules dolces a desdir, lloant la bellesa dels paisatge que conegué.
Potser, però, si li fos permès veure ara la seva estimada ermita de Sant Jordi envoltada de filaraca elèctrica, faria un poema com un plany i qui sap si fins i tot perdonant els que han fet possible aquesta barbaritat, la reconvertiria en quelcom un mica més poètic.
Bon Sant Jordi gloriós,
los homens no us han entès:
uns han engabiat i clos
dins d'una xarxa us han près?
La vostra ermita estimada
sempre restarà alterosa,
com una joia preuada
mirant al cel ben airosa.
Del que s'ha fet al voltant
en farem una sardana,
corona de fils important
que enjoiarà aquesta Plana.
Les torres de ferro, ai las!
com gegants, de la sardana
les farem ballar al compàs
de la dansa catalana.
*****
los homens no us han entès:
uns han engabiat i clos
dins d'una xarxa us han près?
La vostra ermita estimada
sempre restarà alterosa,
com una joia preuada
mirant al cel ben airosa.
Del que s'ha fet al voltant
en farem una sardana,
corona de fils important
que enjoiarà aquesta Plana.
Les torres de ferro, ai las!
com gegants, de la sardana
les farem ballar al compàs
de la dansa catalana.
*****
miércoles, 20 de mayo de 2009
LES EXPERIÈNCIES "BLOGUERES"
Sempre són positives i variades, conèixer persones en aquest mitjà gairebé immaterial i una mica misteriós, és com una aventura plena d'emocions diverses.
Semblem tots plegats com una mena de fantasmes una mica etèris, també immaterials, però no tan sols aixó, hi ha personalitats fictícies , canvis de sexe sense necessitat de cap operació i també, com a tot arreu, persones una mica mal educades, em diuen alguns "blogeros" que fins i tot hi ha amenaces , insults i altres fets que per sort no he sofert mai en primera persona.
Jo he tingut sort fins ara," toquem fusta!". Darrerament, i per aixo de tant en tant hi ha alguna entrada en llengua castellana, he contactat amb un grup interessant des del punt de vista literari i poètic, la majoria són professors d'institut i experts en cultura clàssica greco-romana . Utilitzant els coneiments sobre mitologia i la història del herois i els no tan herois, es fan uns diàlegs de gran alçada entre l'amo del blog i els comentaristes, que resulten molt enriquidors sobretot pels alumnes que molt poc, però intervenen també si ho desitgen, amb tota llibertat.
Quins contrastos té la vida! però l'explicació pot ser que ja el mateix tema, descarta com a contertulis persones de baixa cultura que en no trobars'hi bé marxen espontàniament. Ves per on la cultura autèntica i és un antídot contra persones indesitjables que com les "meigas gallegas", encara que no els hem vist mai, "haberlas, hailas!
Semblem tots plegats com una mena de fantasmes una mica etèris, també immaterials, però no tan sols aixó, hi ha personalitats fictícies , canvis de sexe sense necessitat de cap operació i també, com a tot arreu, persones una mica mal educades, em diuen alguns "blogeros" que fins i tot hi ha amenaces , insults i altres fets que per sort no he sofert mai en primera persona.
Jo he tingut sort fins ara," toquem fusta!". Darrerament, i per aixo de tant en tant hi ha alguna entrada en llengua castellana, he contactat amb un grup interessant des del punt de vista literari i poètic, la majoria són professors d'institut i experts en cultura clàssica greco-romana . Utilitzant els coneiments sobre mitologia i la història del herois i els no tan herois, es fan uns diàlegs de gran alçada entre l'amo del blog i els comentaristes, que resulten molt enriquidors sobretot pels alumnes que molt poc, però intervenen també si ho desitgen, amb tota llibertat.
Quins contrastos té la vida! però l'explicació pot ser que ja el mateix tema, descarta com a contertulis persones de baixa cultura que en no trobars'hi bé marxen espontàniament. Ves per on la cultura autèntica i és un antídot contra persones indesitjables que com les "meigas gallegas", encara que no els hem vist mai, "haberlas, hailas!
viernes, 24 de abril de 2009
SABE MÁS EL DIABLO POR VIEJO QUE POR DIABLO
Es realments interesante leer algunos blogs y sobretodo los comentarios y opiniones que a raiz de un tema propuesto se desencadenan en cascada, en particular cuando los sutiles matices, alguna contradicción o algun sesgo del discurso propuesto estimula la aparicion de comentarios. Es como asistir a un happening o pieza de comedia de enrredo salpicada de ingeniosas alusiones a ciencias , letras, filosofia etc.en vivo y en directo, todo un lujo para los que prefieran aprender callando.
Se aducen toda clase de razonamientos, de exhibiciones de sapiencia más o menos libresca, de alusiones personales que a veces el entusiasmo provoca etc. A todo esto responde el autor siempre en su lugar, mesurado, prudente, elegante, como si fuera un torero, terciando más bien por la tangente, con pases magistrales pero cuidando muy mucho de dar su brazo a torcer. Pero el mérito está en cómo lo hace: un detalle de galanteria exquisita, un razonamiento ingenioso o una acotación siempre oportuna, que por arte de magia traslada la disensión , si la hubiere habido , a otro plano distinto con elementos indiscutibles, como por ejemplo categorias filosóficas o estéticas sagradas , y con este vade retro Satanás , las aguas tornan a su cauce y aquí no ha pasado ná ( conocida expresión castiza y zarzuelera).
No es fácil mantener esta tesitura dialogante con tanto gracejo, solo la vasta cultura y sobretodo los años y la experiencia, pueden dotar a una persona de este arte que de momento que yo sepa no tiene nombre, sí tiene en cambio noble cuna bien arraigada en el saber del pueblo, como es la expresión que da título a este escrito.
Tal como decia Paul Valery la leyenda es siempre más verdadera que la historia, esa leyenda del diablo sabio, más por su edad que por ser diablo, aquí tiene su razón de ser y es realmente apasionante seguir paso a paso los capítulos sucesivos de comentarios, casi todos admirativos i de reconocimiento de la superioridad evidente del personaje, el cual acoge las diversas acometidas, juegando habilmente sin hacer daño alguno, al contrario dando oportunidades de crecimiento personal a los contertulios, con su estoque y creo recordar que que también lleva una lanza, todo ello se desarrolla en un lugar inespacial, algo inactual, más cercano a los tiempos de Rocinante que a los de internet.
Naturalmente nadie es perfecto y yo tambien incluyo aquí una contradicción: cómo puede un simple diablillo de a pié decir; "Vade retro Satanàs" a su propio jefe? ja , ja....
Se aducen toda clase de razonamientos, de exhibiciones de sapiencia más o menos libresca, de alusiones personales que a veces el entusiasmo provoca etc. A todo esto responde el autor siempre en su lugar, mesurado, prudente, elegante, como si fuera un torero, terciando más bien por la tangente, con pases magistrales pero cuidando muy mucho de dar su brazo a torcer. Pero el mérito está en cómo lo hace: un detalle de galanteria exquisita, un razonamiento ingenioso o una acotación siempre oportuna, que por arte de magia traslada la disensión , si la hubiere habido , a otro plano distinto con elementos indiscutibles, como por ejemplo categorias filosóficas o estéticas sagradas , y con este vade retro Satanás , las aguas tornan a su cauce y aquí no ha pasado ná ( conocida expresión castiza y zarzuelera).
No es fácil mantener esta tesitura dialogante con tanto gracejo, solo la vasta cultura y sobretodo los años y la experiencia, pueden dotar a una persona de este arte que de momento que yo sepa no tiene nombre, sí tiene en cambio noble cuna bien arraigada en el saber del pueblo, como es la expresión que da título a este escrito.
Tal como decia Paul Valery la leyenda es siempre más verdadera que la historia, esa leyenda del diablo sabio, más por su edad que por ser diablo, aquí tiene su razón de ser y es realmente apasionante seguir paso a paso los capítulos sucesivos de comentarios, casi todos admirativos i de reconocimiento de la superioridad evidente del personaje, el cual acoge las diversas acometidas, juegando habilmente sin hacer daño alguno, al contrario dando oportunidades de crecimiento personal a los contertulios, con su estoque y creo recordar que que también lleva una lanza, todo ello se desarrolla en un lugar inespacial, algo inactual, más cercano a los tiempos de Rocinante que a los de internet.
Naturalmente nadie es perfecto y yo tambien incluyo aquí una contradicción: cómo puede un simple diablillo de a pié decir; "Vade retro Satanàs" a su propio jefe? ja , ja....
martes, 21 de abril de 2009
EL PROFESOR BLECUA Y QUEVEDO
Hace algunos años tuve la inmensa suerte de conocer al profesor José Manuel Blecua, del cual conservo un recuerdo imborrable. Era alto, muy elegante, con una capacidad de comunicación extraordinaria y siempre nos explicaba con entusiasmo comedido, por cierto, aquello que debíamos conocer mas imprescindible de la literatura española.
En aquel entonces, habia al entrar en la Universidad, dos cursos comunes en los que se aprendia lo básico en humanidades para posteriormente elegir una especiaalización en los tres cursos restantes. Un tutor podia orientar esta elección, pero muchas veces era el propio alumno quien escogia libremente.
Pues bien en este ambiente de iniciación, tuvimos la suerte de contar con su maestria y su comprensión hacia niestra inexperiencia en las lides literarias.
Y llegó la poesia.... un dia apareció con un volumen sobre Quevedo. Luego supimos que era una autoridad en la materia y que este autor era uno de sus preferidos.
Todavia hoy recuerdo con emoción los últimos versos del soneto que nos leyó titulado
"Amor constante más allá de la muerte", dice así:
Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco dia
y podrá desatar esta alma mia
hora a su afán ansioso lisonjera
Mas no, de esotra parte, en la ribera
dejará la memoria en donde ardia;
nadar sabe mi llanura la agua fria,
y perder el respeto a ley severa.
Alma a quien todo un dios prisión ha sido
venas que humor a tanto fuego han dado
medulas que han gloriosamente ardido.
Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seran ceniza, mas tendrá sentido;
polvo seran , mas polvo enamorado.
Hoy no sé porqué me ha venido a la memoria y lo recuerdo con cariño...
En aquel entonces, habia al entrar en la Universidad, dos cursos comunes en los que se aprendia lo básico en humanidades para posteriormente elegir una especiaalización en los tres cursos restantes. Un tutor podia orientar esta elección, pero muchas veces era el propio alumno quien escogia libremente.
Pues bien en este ambiente de iniciación, tuvimos la suerte de contar con su maestria y su comprensión hacia niestra inexperiencia en las lides literarias.
Y llegó la poesia.... un dia apareció con un volumen sobre Quevedo. Luego supimos que era una autoridad en la materia y que este autor era uno de sus preferidos.
Todavia hoy recuerdo con emoción los últimos versos del soneto que nos leyó titulado
"Amor constante más allá de la muerte", dice así:
Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco dia
y podrá desatar esta alma mia
hora a su afán ansioso lisonjera
Mas no, de esotra parte, en la ribera
dejará la memoria en donde ardia;
nadar sabe mi llanura la agua fria,
y perder el respeto a ley severa.
Alma a quien todo un dios prisión ha sido
venas que humor a tanto fuego han dado
medulas que han gloriosamente ardido.
Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seran ceniza, mas tendrá sentido;
polvo seran , mas polvo enamorado.
Hoy no sé porqué me ha venido a la memoria y lo recuerdo con cariño...
viernes, 3 de abril de 2009
ELS GERMANS MOMPOU A LA PEDRERA
Josep i Frederic Mompou, dos artistes de la pintura i de la música respectivament, són recordats a l'edifici del Pg. de Gràcia. En aquest cas Josep n'és el protagonista, ja que l'exposicó de la seva pintura és el motiu de recordar aquests noms tan estimats a casa nostra.. Hi ha una magnífica fotografia de tots dos i curiosament moltes al·lusions escrites , tant al programa de mà , com en la pròpia exposició , que relacionen música i pintura com ara aquesta:
Mompou sembla que amb la seva cal·ligrafia improvisi. Però aquesta frescor és el resultat d'un estudi llarg i ple de previsió. El que hi ha és que als pintors del temperament de Mompou, com als músics de la gràcia de Mozart, els enutja ensenyar la gravetat del sistema.
Rafael Benet "Vida artística. Dos aconteixements". La veu de Catalunya 14 d'abril de 1929.
I ell mateix diu al respecte:
"De la mateixa manera que és indiscutible que el pintor ha de dominar l'ofici, l'ofici no ha d'ofegar el temperament del pintor".
Josep Mompou
Hi ha pintures de diverses èpoques, figura, paisatge i natura morta o "bodegó", algunes extraordinàries com un retrat d'una dama desconeguda, una marina del port de Barcelona i algunes altres de Calella i de Tossa . I encara per sobre d'aquestes el "Cabaret", on ell mateix s'hi retrata entremig de la gent.
La persona que fa les visites guiades a l'exposició per a grups petits, va ser excel·lent, explicant anècdotes i llegint alguns fragments de correspondència molt interessants.
La carrera d'aquest pintor, sobretot després de la seva estada a París semblava anar sobre rodes, però just quan estava en plenitud, una malaltia molt corrent en aquella època , la tuberculosi pulmonar, el va obligar a aturar la seva activitat i va haver d'ingressar al sanatori del Brull (Osona) l'any1934.
El retorn a a l'activitat no es produeix fins ben entrats els anys quaranta, la qual cosa perjudicà la seva carrera. Mentre va ser a Osona va conèixer Taradell i Tona de la que hi ha dos o tres quadres, així com també la zona de la Garrotxa i Olot, ciutat que per cert a partir d'avui mateix estarà més vinculada amb Osona a travès de la carretera i túnels de Bracons.Va morir a Vic l'any 1968.
Una exposició molt recomanable, visitable fins a mitjans de juny, un merescut homenatge a un pintor potser no massa conegut, però en cap cas oblidat.
Mompou sembla que amb la seva cal·ligrafia improvisi. Però aquesta frescor és el resultat d'un estudi llarg i ple de previsió. El que hi ha és que als pintors del temperament de Mompou, com als músics de la gràcia de Mozart, els enutja ensenyar la gravetat del sistema.
Rafael Benet "Vida artística. Dos aconteixements". La veu de Catalunya 14 d'abril de 1929.
I ell mateix diu al respecte:
"De la mateixa manera que és indiscutible que el pintor ha de dominar l'ofici, l'ofici no ha d'ofegar el temperament del pintor".
Josep Mompou
Hi ha pintures de diverses èpoques, figura, paisatge i natura morta o "bodegó", algunes extraordinàries com un retrat d'una dama desconeguda, una marina del port de Barcelona i algunes altres de Calella i de Tossa . I encara per sobre d'aquestes el "Cabaret", on ell mateix s'hi retrata entremig de la gent.
La persona que fa les visites guiades a l'exposició per a grups petits, va ser excel·lent, explicant anècdotes i llegint alguns fragments de correspondència molt interessants.
La carrera d'aquest pintor, sobretot després de la seva estada a París semblava anar sobre rodes, però just quan estava en plenitud, una malaltia molt corrent en aquella època , la tuberculosi pulmonar, el va obligar a aturar la seva activitat i va haver d'ingressar al sanatori del Brull (Osona) l'any1934.
El retorn a a l'activitat no es produeix fins ben entrats els anys quaranta, la qual cosa perjudicà la seva carrera. Mentre va ser a Osona va conèixer Taradell i Tona de la que hi ha dos o tres quadres, així com també la zona de la Garrotxa i Olot, ciutat que per cert a partir d'avui mateix estarà més vinculada amb Osona a travès de la carretera i túnels de Bracons.Va morir a Vic l'any 1968.
Una exposició molt recomanable, visitable fins a mitjans de juny, un merescut homenatge a un pintor potser no massa conegut, però en cap cas oblidat.
sábado, 28 de marzo de 2009
ESTIMAR LA MÚSICA CANTADA
La música és el so de l'esperit quan l'instrument que la interpreta és la veu humana. deixem, però, que avui ens ho expliqui Santiago Rusiñol amb les seves paraules extretes del llibre "Oracions", del qual l'any 2007 que va ser l'any de celebracions rusiñolesques, ja vaig reflectir en aquest mateix blog pel maig i el setembre algun dels seus escrits.
Diu aixó:
"Mortal que passes sense emoció, vida enllà en ton romiatge, que passes sense escoltar-te;que portes el pensament com un rellotge d'arena, i el cor batent impassible; que dorms sense somniar i et despertes sense fe: prova un instant de cantar a dintre els plecs interiors lo que et dicti el sentiment, i sentiràs com la teva ànima vibra, es desvetlla i es revifa, retornada de la mort que l'oprimia.
Comprendràs que la paraula, és sols per a parlar amb els homes, per a fer-te entendre en la terra, però que per a moure i encendre les fibres de l'emoció per a expressar l'intangible, lo incorpori, lo que vaga o lo que vola, per a definir els sentiments que tremolen sense forma, les aspiracions boiroses a un més enllà disfumit, l'exaltació de la fe i la set de l'ideal; per a treure's del fons del cor lo que el cor sent sense forma, lo que desitja i sospira, lo que el commou i alena; per a parlar sense paraules, per a parlar amb els déus i els angels, sols el cant pot dirigir-s'hi amb sa vaguetat suprema, ja que el cant de veu humana, no averginyint-se de dir lo que passa en l'esperit, vibrant del fons de l'ombra, és l'expressió de les ànimes i és el llenguatge que parlen dintre la presó de l'home."
"....Canta son ànima al sentir la solitud, que és sa benvolguda amiga, cantaels sosspirs de l'amor, quan l'amor vol recollir-se en florida primavera; canta al crit de llibertat, al sentir-se presonera o tristament oprimida; canta al veure davant seu la dolcesa de la lluna, la immensitat de la mar, la quietud de la nit o els espectacles del cel, on endreça els seus desitjos; i canta amb més sentiment quan escolta l'oració i esclata amb veu de pregària."
M'abelleix aquí testimoniar el poema que em va dedicar una persona molt estimada, després de cantar en una petita esglèsia d'Osona amb motiu d'un casament:
ESCOLTANT-LA
Una veu molt bella canta amb devoció
un avemaria d'angelical do,
dins de l'esglesiola, que bé ha ressonat
i dintre el cor nostre ens ha penetrat.
Just saborejavem un cantar ten bell,
quan ta veu entona el cant dels ocells.
Fas jugar les notes com ocells al vol,
serà veu humana? no és un rosinyol?
És un do de gràcia que el cel t'ha donat
el cant ens fa amigues i et dius Montserrat,
que Déu et conservi tresor tan preuat.
*********
Maria Antich
Prats de Lluçanès 18 de maig de 1992
Diu aixó:
"Mortal que passes sense emoció, vida enllà en ton romiatge, que passes sense escoltar-te;que portes el pensament com un rellotge d'arena, i el cor batent impassible; que dorms sense somniar i et despertes sense fe: prova un instant de cantar a dintre els plecs interiors lo que et dicti el sentiment, i sentiràs com la teva ànima vibra, es desvetlla i es revifa, retornada de la mort que l'oprimia.
Comprendràs que la paraula, és sols per a parlar amb els homes, per a fer-te entendre en la terra, però que per a moure i encendre les fibres de l'emoció per a expressar l'intangible, lo incorpori, lo que vaga o lo que vola, per a definir els sentiments que tremolen sense forma, les aspiracions boiroses a un més enllà disfumit, l'exaltació de la fe i la set de l'ideal; per a treure's del fons del cor lo que el cor sent sense forma, lo que desitja i sospira, lo que el commou i alena; per a parlar sense paraules, per a parlar amb els déus i els angels, sols el cant pot dirigir-s'hi amb sa vaguetat suprema, ja que el cant de veu humana, no averginyint-se de dir lo que passa en l'esperit, vibrant del fons de l'ombra, és l'expressió de les ànimes i és el llenguatge que parlen dintre la presó de l'home."
"....Canta son ànima al sentir la solitud, que és sa benvolguda amiga, cantaels sosspirs de l'amor, quan l'amor vol recollir-se en florida primavera; canta al crit de llibertat, al sentir-se presonera o tristament oprimida; canta al veure davant seu la dolcesa de la lluna, la immensitat de la mar, la quietud de la nit o els espectacles del cel, on endreça els seus desitjos; i canta amb més sentiment quan escolta l'oració i esclata amb veu de pregària."
M'abelleix aquí testimoniar el poema que em va dedicar una persona molt estimada, després de cantar en una petita esglèsia d'Osona amb motiu d'un casament:
ESCOLTANT-LA
Una veu molt bella canta amb devoció
un avemaria d'angelical do,
dins de l'esglesiola, que bé ha ressonat
i dintre el cor nostre ens ha penetrat.
Just saborejavem un cantar ten bell,
quan ta veu entona el cant dels ocells.
Fas jugar les notes com ocells al vol,
serà veu humana? no és un rosinyol?
És un do de gràcia que el cel t'ha donat
el cant ens fa amigues i et dius Montserrat,
que Déu et conservi tresor tan preuat.
*********
Maria Antich
Prats de Lluçanès 18 de maig de 1992
lunes, 9 de marzo de 2009
LA PRIMAVERA METEOROLÒGICA JA ÉS AQUÍ
Cada any passa el mateix, però cada any esperem amb il·lusió aquest renèixer de la natura. Els borrons en els fruiters ja anuncien que aviat esclatarà un munt de fulles, flors i finalment el fruït...
Nosaltres, en la mesura que formem part d'aquesta natura, també trobem uns canvis que ens fan estar més conscients del nostre cos, tenim ganes de sortir i respirar l'aire tebi escalfat pel sol. Tot en fa pensar que és el moment de sortir de la closca hivernal i flairar el nostre entorn ple de sensacions tan plaents: el dia més llarg hi ajuda força, les hores de llum sembla que ens fan estar molt més actius, encara que hi ha persones que al contrari, sofreixen l'anomenada astènia primaveral, no tots som iguals.
Canviarem els colors avorrits i foscos per altre més clars i alegres, i fins i tot esforçant-nos una mica, somriurem de grat a tothom que trobem.
De cop i volta sentim noves inquietuds, el viatge somniat, un lloc idil·lic on passar uns dies lluny de tot... estereotips fomentats cal dir-ho, per les agències de viatges.
Hi ha també un desig de canvi, el nou look, procurem aprimar-nos per estar més atractius i les perfumeries fan el seu negoci venent productes cosmètics miraculosos que faran meravelles a la nostra pell.
Caldrà també fer atenció a allò més personal, les nostre emocions, alegries i tristeses, donar-nos temps per païr-les, atrevir-nos a veure'ns tal com som, sense trampa ni cartró, analitzar si som fidels als nostres compromisos, a les nostres amistats, fent així florir en el nostre interior l'autèntica bellesa, la de la bondat i la veritat, el saber ser i estar en cada moment en el lloc que ens correspon, la sinceritat amb nosaltres mateixos i l'acceptació joiosa del que la vida ens aporti cada dia.
Que tingueu una alegre primavera ben florida i perfumada!
Nosaltres, en la mesura que formem part d'aquesta natura, també trobem uns canvis que ens fan estar més conscients del nostre cos, tenim ganes de sortir i respirar l'aire tebi escalfat pel sol. Tot en fa pensar que és el moment de sortir de la closca hivernal i flairar el nostre entorn ple de sensacions tan plaents: el dia més llarg hi ajuda força, les hores de llum sembla que ens fan estar molt més actius, encara que hi ha persones que al contrari, sofreixen l'anomenada astènia primaveral, no tots som iguals.
Canviarem els colors avorrits i foscos per altre més clars i alegres, i fins i tot esforçant-nos una mica, somriurem de grat a tothom que trobem.
De cop i volta sentim noves inquietuds, el viatge somniat, un lloc idil·lic on passar uns dies lluny de tot... estereotips fomentats cal dir-ho, per les agències de viatges.
Hi ha també un desig de canvi, el nou look, procurem aprimar-nos per estar més atractius i les perfumeries fan el seu negoci venent productes cosmètics miraculosos que faran meravelles a la nostra pell.
Caldrà també fer atenció a allò més personal, les nostre emocions, alegries i tristeses, donar-nos temps per païr-les, atrevir-nos a veure'ns tal com som, sense trampa ni cartró, analitzar si som fidels als nostres compromisos, a les nostres amistats, fent així florir en el nostre interior l'autèntica bellesa, la de la bondat i la veritat, el saber ser i estar en cada moment en el lloc que ens correspon, la sinceritat amb nosaltres mateixos i l'acceptació joiosa del que la vida ens aporti cada dia.
Que tingueu una alegre primavera ben florida i perfumada!
viernes, 27 de febrero de 2009
UNA IMATGE NO VAL MÉS QUE MIL PARAULES
La nostra cultura superficial, ens proporciona un cofoísme tan esperpèntic, que fins i tot sembla que ens n'hauriem de donar vergonya. Mac Luhan i la seva coneguda frase " el mitjà és el missatge", ja ens anava donant pistes del desori estètico-cultural que s'anava coent poc a poc, i ara que ja està cuit, ens trobem amb uns paràmetres establerts que ens semblen ben normals, perquè una majoria de persones han acceptat el camí més fàcil,el més planer, davant de la indiferència general.Els mijans de comunicació hi han fet la resta...
No és veritat aquesta afirmació de que " una imatge val més que mil paraules", els premis de fotopress internacional estan molt bé i són impactants, els fotoblogs d'alguns aficionats a la fotografia, de vegades resulten interessants, pero mai podran competir amb una acurada descripció literària, on hi tingui cabuda la història, les circumstàncies del moment en que es va obtenir la imatge, i sobretot les impressions de la persona que veia la imatge. Aquest missatge personal, intransferible i únic, ens colpirà molt més enllà que la possible imatge, que en ser tan concreta no deixa lloc a la imaginació, en canvi el text ens suggereix, ens il·lustra i ens apropa des de diferents punts de vista al concepte que es vol descriure, deixant que el lector hi posi la imatge que més li agradi des del seu bagatge cultural, que és de suposar que té.
Hi ha un altre factor distorsionador , però, que cal cuidar amb extrema cura: hi ha paraules gastades per l'ús i abús que s'en fa, les quals ja no tenen cap sentit precís perquè serveixen per a massa conceptes alhora. Busqueu un diccionari de sinònims i trieu paraules que al menys s'adiguin exactament amb allò que volem dir. Potser no en caldran tantes com mil , per fer aquest retrat virtual, aquesta crida a la imaginació de cadascú.
Val la pena fer l'esforç, i a més els que us llegeixin, si han tingut una educació que els ho permeti, disfrutaran del regal que els heu fet.
Fa poc he visitat un fotoblog on era molt més impactant, segons l'opinió de molts dels visitants, el text que acompanyava les fotos, que les mateixes imatges. Tot un testimoni fefaent que palesa clarament que si el text és ben confegit, ens apropa més a la realitat que volem descriure que qualsevol imatge.
Es clar que la persona que fa la descripció ha de ser especialment sensible, una mica poeta, i reflectir allò que ha vist, tot dominant el llenguatge en el que vol expressar-se. Ell és la càmera, ell és l'artista, tot un repte!
No és veritat aquesta afirmació de que " una imatge val més que mil paraules", els premis de fotopress internacional estan molt bé i són impactants, els fotoblogs d'alguns aficionats a la fotografia, de vegades resulten interessants, pero mai podran competir amb una acurada descripció literària, on hi tingui cabuda la història, les circumstàncies del moment en que es va obtenir la imatge, i sobretot les impressions de la persona que veia la imatge. Aquest missatge personal, intransferible i únic, ens colpirà molt més enllà que la possible imatge, que en ser tan concreta no deixa lloc a la imaginació, en canvi el text ens suggereix, ens il·lustra i ens apropa des de diferents punts de vista al concepte que es vol descriure, deixant que el lector hi posi la imatge que més li agradi des del seu bagatge cultural, que és de suposar que té.
Hi ha un altre factor distorsionador , però, que cal cuidar amb extrema cura: hi ha paraules gastades per l'ús i abús que s'en fa, les quals ja no tenen cap sentit precís perquè serveixen per a massa conceptes alhora. Busqueu un diccionari de sinònims i trieu paraules que al menys s'adiguin exactament amb allò que volem dir. Potser no en caldran tantes com mil , per fer aquest retrat virtual, aquesta crida a la imaginació de cadascú.
Val la pena fer l'esforç, i a més els que us llegeixin, si han tingut una educació que els ho permeti, disfrutaran del regal que els heu fet.
Fa poc he visitat un fotoblog on era molt més impactant, segons l'opinió de molts dels visitants, el text que acompanyava les fotos, que les mateixes imatges. Tot un testimoni fefaent que palesa clarament que si el text és ben confegit, ens apropa més a la realitat que volem descriure que qualsevol imatge.
Es clar que la persona que fa la descripció ha de ser especialment sensible, una mica poeta, i reflectir allò que ha vist, tot dominant el llenguatge en el que vol expressar-se. Ell és la càmera, ell és l'artista, tot un repte!
jueves, 29 de enero de 2009
L'ASTRONOMIA , EL TEMA DE L'ANY
Comença l'any 2009 amb la celebració del 400 aniversari de Galileo Galilei, no pas del naixement ni de la mort , sino de l'any en que va començar a utilitzar un telescopi per primera vegada : l'any 1609.
Galileo Galilei (1563-1642), matemàtic, físic i astrònom italià a qui li devem el descobriment de les lleis del pes, del termòmetre, del compàs de proporcions i del telescopi entre altres.
Observà la Lluna. va descobrir alguns dels satèl·lits de Júpiter, l'anell de Saturn, les fases de Venus etc.
Acusat de defensar les teories de Copèrnic , pel que fa a la immobilitat del Sol i el moviment de la Terra, teoria considerada herètica, va ser processat per la Inquisició i obligat a retractar-se. Va morir als setanta quatre anys, havent deixat nombroses obres científiques entre les que podem destacar el seu " Tractat del moviment".
Aquest any doncs s'ha declarat com l'any de l'astronomia a tot el món, i es celebraran nombrosos actes amb aquest motiu. A la pàgina d'inici del blog hi trobareu dues adreces força interessants, d'alguns dels actes que tidran lloc a Catalunya.
A la ciutat de Vic, com ja esmentava en un dels blogs anteriors, estarem de festa també l'any 2010 ja que celebrafrem el centenari de la fundació de l'Observatori Pratdesaba en aquesta ciutat, que ha tingut una important trajectòria científica al llarg dels anys, fins que la contaminació lumínica de la ciutat, va fer impossibles les observacions, amb tot i aixó l'esperit d'aquest astònom resta encara avui ben viu entre els seus conciutadans, a través dels quaranta i escaig "Memorials" en record seu, que es fan cada any des que va morir l'any 1967. Podeu consultar la web del Memorial a: http://perso.wanadoo.es/movipra.
Galileo Galilei (1563-1642), matemàtic, físic i astrònom italià a qui li devem el descobriment de les lleis del pes, del termòmetre, del compàs de proporcions i del telescopi entre altres.
Observà la Lluna. va descobrir alguns dels satèl·lits de Júpiter, l'anell de Saturn, les fases de Venus etc.
Acusat de defensar les teories de Copèrnic , pel que fa a la immobilitat del Sol i el moviment de la Terra, teoria considerada herètica, va ser processat per la Inquisició i obligat a retractar-se. Va morir als setanta quatre anys, havent deixat nombroses obres científiques entre les que podem destacar el seu " Tractat del moviment".
Aquest any doncs s'ha declarat com l'any de l'astronomia a tot el món, i es celebraran nombrosos actes amb aquest motiu. A la pàgina d'inici del blog hi trobareu dues adreces força interessants, d'alguns dels actes que tidran lloc a Catalunya.
A la ciutat de Vic, com ja esmentava en un dels blogs anteriors, estarem de festa també l'any 2010 ja que celebrafrem el centenari de la fundació de l'Observatori Pratdesaba en aquesta ciutat, que ha tingut una important trajectòria científica al llarg dels anys, fins que la contaminació lumínica de la ciutat, va fer impossibles les observacions, amb tot i aixó l'esperit d'aquest astònom resta encara avui ben viu entre els seus conciutadans, a través dels quaranta i escaig "Memorials" en record seu, que es fan cada any des que va morir l'any 1967. Podeu consultar la web del Memorial a: http://perso.wanadoo.es/movipra.
lunes, 12 de enero de 2009
L'AMISTAT VERITABLE ÉS UN TRESOR
Deia Epicur: "de tots els béns que la saviesa ofereix per a la felicitat d'una vida plena, el més important amb escreix, és el benefici de l'amistat".
És també una inexaurible font d'alegria, de companyonia, d'intercanvi de idees, de celebracions, d'acompanyament afectuós en tota classe de circumstàncies. Es com un coixí tou on poder reposar una mica el nostre cap i el nostre cor quan tenim algun contratemps o quan l'alegria ens omple, poder compartir-la amistosament.
Amb el temps, com el bon vi, l'amistat adquireix una esplèndida maduresa que ens permet obrir el nostre cor del tot, comunicar les nostres íntimes alegries o tristeses i compartir-les amb aquells que sabem que ens acolliran sempre amb una escolta atenta, amb un somriure amable, amb una frase oportuna o amb un bon consell.
En un món injust i deshumanitzat, és un valor incalculable que no es pot comprar ni vendre amb diners, només es pot fruïr però, quan la intenció sincera de voler per sobre de tot el bé de l'altre, és la principal motivació.
Sabem que una persona pot ser el nostre amic, quan hi ha un diàleg fàcil, sintonia, confiança, afinitat en gustos; un amic és algú davant del qual es pot pensar en veu alta, plorar sense avergonyir-se de ser feble. Els amics són com flors que trobem en el camí de la vida. En les ocasions difícils i en la necessiteat es coneix l'amic veritable.
Ara que comença un any ple de noves il·lusions, que tot son projectes i plans de futur, podem participar d'aquestes esperances i fer-les possibles en la mesura de les nostres forces.
Sempre he pensat que estimar un amic és quelcom important per enriquir la nostra personalitat, sobretot ara que segons que sembla vénen temps de vaques flaques, hi haurà bones ocasions per verificar la solidesa de les nostres amistats i exercir de bons amics envers els que hem escollit com a tals.
És també una inexaurible font d'alegria, de companyonia, d'intercanvi de idees, de celebracions, d'acompanyament afectuós en tota classe de circumstàncies. Es com un coixí tou on poder reposar una mica el nostre cap i el nostre cor quan tenim algun contratemps o quan l'alegria ens omple, poder compartir-la amistosament.
Amb el temps, com el bon vi, l'amistat adquireix una esplèndida maduresa que ens permet obrir el nostre cor del tot, comunicar les nostres íntimes alegries o tristeses i compartir-les amb aquells que sabem que ens acolliran sempre amb una escolta atenta, amb un somriure amable, amb una frase oportuna o amb un bon consell.
En un món injust i deshumanitzat, és un valor incalculable que no es pot comprar ni vendre amb diners, només es pot fruïr però, quan la intenció sincera de voler per sobre de tot el bé de l'altre, és la principal motivació.
Sabem que una persona pot ser el nostre amic, quan hi ha un diàleg fàcil, sintonia, confiança, afinitat en gustos; un amic és algú davant del qual es pot pensar en veu alta, plorar sense avergonyir-se de ser feble. Els amics són com flors que trobem en el camí de la vida. En les ocasions difícils i en la necessiteat es coneix l'amic veritable.
Ara que comença un any ple de noves il·lusions, que tot son projectes i plans de futur, podem participar d'aquestes esperances i fer-les possibles en la mesura de les nostres forces.
Sempre he pensat que estimar un amic és quelcom important per enriquir la nostra personalitat, sobretot ara que segons que sembla vénen temps de vaques flaques, hi haurà bones ocasions per verificar la solidesa de les nostres amistats i exercir de bons amics envers els que hem escollit com a tals.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
