domingo, 30 de marzo de 2008

"A LA BELLESA", DE SANTIAGO RUSIÑOL


Quan sobre del fang de la terra es detura l'esperit, extasiat per força misteriosa, és que entreveu la bellesa.

Quan les cordes del cor es paren per un moment per batre més tremoloses,és que han sentit la bellesa.

Quan l'ànima, per mirar, s'atansa a les portelles dels ulls, és que passa la bellesa.

El consol més delicat és la bellesa qui el dóna.

El goig més pur, l'arrobament més suau, l'èxtasi més somniós, sempre vé de la bellesa, com de la bellesa neix l'ardiment de nobles aspiracions, l'afany de dignificar-se a sa mirada solemnial i engrandir-se als seus ulls.

La bellesa és l'harmonia que l'ànima busca delerosa.

És el goig que somnia l'esperit. És l'essència perfumada aixecant-se com encens del fons de la matèria i prenent forma de núvol, que embolcalla el cor de l'home.

És el petó de la glòria, que modela amb amor tot lo que besa.

És l'ideal que reposa, abans d'emprendre la volada, sobra la ploma del cigne, sobre el vellut de les flors, dintre el fons de la mirada, en els llavis de la dona, i en les curves de les verges.

És la serena del cel mirant la bondat que passa.

És la daurada polsina que deixàren amb les ales els àngels, al passar arran de la terra.

*********


Només unes quantes frases ben dites, caldran per exorcisar els destrets inflingits a la bellesa en l'anterior entrada, referent a l'òpera Tanhäuser de Richard Wagner, al que l'autora del blog en nom seu, com una nova Elisabet redentora de pecadors, demana pietat i perdó per a aquells que l'han ofès, perquè probablement no sabien el que feien.
No sé si haurem d'esperar una vara florida per saber si els han perdonat, en tot cas, la primavera que tot just comença pot ser un senyal prou clar.

viernes, 28 de marzo de 2008

WAGNER, WARTBURG I EL LICEU, MALTRACTATS

Oh tu!, del vespre dolç estel,
sempre et saludo ben plaent!
d'un cor que ella mai traí,
don-li'l comiat si passés per ci,
quan de la vall terrena voli
i's torni un àngel lla a la glòria!

Es la conegudissima cançó de l'estrella que canta Wolfram a l'acte tercer de Tanhäuser, en la traducció adaptada a la música que en feren l'any 1929 Jeroni Zanné i Joaquim Pena. L'esperit romàntic plana aquí amb tota la seva esplendidesa, després del desenllaç del concurs de cant en el qual Tanhäuser escandalitza tothom.
El protagonista no aconsegueix que li sigui perdonada a Roma la seva falta d'haver visitat i romàs al Venusberg un temps llarg. Elisabeth que l'estimava, queda ferida de mort per l'afront, i ofereix la seva vida per tal de redimir el culpable del destret. Wolfram, que també estimava Elisabeth, li diu a l'estrella en aquesta coneguda cançó,que despedeixi el seu esperit quan passi prop d'ella, tot volant cap al cel . .

Hi ha però, en la producció que es presenta aquest any al Liceu una proposta escènica que suma encara altres múltiples destrets, els quals ataquen principalment el nucli i el sentit més pregon de l'obra de Wagner.
Es clar que un grapat de figurants rebejant-se per terra i embrutant-se amb pintura vermella en calçotets amb gests mimètics i destralers ( onanisme col·lectiu ?), no té cap sentit si del que es tractava era de pintar belleses, però encara en té menys, si del que es tracta és de participar en un concurs de cant, on la paraula poètica i la música haurien d'haver estat les excelses protagonistes, segons mandat exprés de l'autor del llibret que va ser el mateix Wagner.

El final amb les dues protagonistes femenines a sobre l'omnipresent matelàs que presideix l'escena, aquest cop amb gestos una mica més elegants que els dels suposats pintors, i com en actitud de fer de models del pintor protagonista, resulta tan grotesca i fora de context, que invita a l'espectador a pensar més aviat en allò tan castís de "Una morena y una rubia, hijas del cielo y del Wartburg, me dan el opio con tal gracia, que no las puedo resistir". Llegeixi's Tanhäuser :Don Hilarion, l'amor que fa perdre els sentits: l'opi.

Malgrat la provinença celest de la deesa de l'amor l'antiga Holda, dolça conreadora de les pomes que mantenien la bellesa i joventud dels déus, però una mica perduda i sola d'ençà que el Walhalla s'en va anar en orris amb Wotan al capdavant. Amb el nom de Venus, ara s'ha tornat un mal bitxo, per haver tingut de viure a la muntanya amagada en coves a la vora del Wartburg, de les que només en surt per fer malvestats de tota mena, com ara el muntatge d'un puticlub rural anomenat Venusberg.

La sort en mig del marasme general propiciat per un director d'escena, el nom del qual prefereixo oblidar, és que els cantants, artistes de veritat com és el cas , i també ho varen ser els del Lohengrin en un col·legi, per una estranya força miraculosa , no es deixen influenciar per l'escena que els fan representar, malgrat sigui totalment inadequada a l'obra representada.
Hi ha la solució per a l'espectador de bon gust, de tancar els ulls quan la cosa es posa insostenible, i veure el Wartburg, el cigne de Lohengrin i tot el demés. La imaginació al poder! o més ben dit: la memòria al poder! doncs les hem vist fetes tal com cal, en altres temps.

Els maltractaments doncs són per l'autor, Wagner, en primer lloc i per a la sala del Wartburg de Turíngia i en aquest cas també la sala del Liceu, doncs en la producció que ens ocupa, tota la sala és considerada com la del Wartburg alemany. Ambdós llocs s'han vist doncs ultratjats dins de les seves sagrades parets, per una direcció escènica tan impresentable que confon els conceptes bàsics que l'autor volia transmetre, i malhauradament ja no hi és per defensar-se

Animo als wagnerians de veritat, a fer en col·laboració amb Bayreuth un conveni de caire legal, per preservar el respecte que mereixen les representacions wagnerianes que es facin a Barcelona o en altres llocs del món. Espero que amb els "Mestres Cantaires" de l'any que ve, no em vegi obligada a haver de repetir una trista crònica del director d'escena, que a més és l'única peça discordant en mig d'una representació de màxima categoria, molt ben servida per cantants, orquestra i cor.
Soc conscient que el to del meu discurs abrandat i irònic en algun moment, pot ferir la sensiblilitat dels possibles lectors del meu blog. Demano disculpes si és aixís, no és el meu estil habitual, però les coses s'han de dir pel seu nom quan convé.

domingo, 9 de marzo de 2008

L'ENCANT D'UNA VEU INTENSAMENT MÀGICA

Habitualment els professionals que han de parlar en públic, com ara actors, conferenciants o locutors, tenen unes veus boniques que saben utilitzar adequadament i matitzar el que estan dient segons el seu contingut. Unicament les notícies, es fan en un to molt neutre, per evitar en la mesura del possible, que un émfasi excessiu pugui denotar un cert judici de valor en un o altre sentit, d'aquests continguts simplement informatius.
Pel contrari, quan el que es tracta de fer és una disertació o xerrada, en la qual res no està escrit fil per randa i per tant s'ha d'anar confegint el discurs a tenor del que hom s'ha proposat d'explicar, es transllueixen un seguit de matisos que denoten en primer lloc la riquesa del lèxic, l'adequació de les frases a allò que es vol explicar, i també un cert ritme en l'exposició que no faci avorrit el discurs.

El trivium, conjunt d'habilitats específiques integrat per la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, vigent en l'ensenyament a l'època medieval, entrenava convenientment als parladors, per tal de fer-se entendre clarament i poder, si s'escau, establir un diàleg amb interlocutors posibles per tal d'aclarir algun concepte que no hagués quedat clar. Una llàstima que s'hagi perdut segons sembla aquesta pràctica tan útil, almenys aixó deixa translluïr l'informe Pisa, que col·loca Espanya a la cua d'Europa pel que fa a comprensió lectora i expressió verbal. Sortosament hi ha excepcions, que en aquest context de pobresa ligüistica resulten realment gratificants.

M'explico: quan el parlador excel·leix en el coneixement de la matèria, i a més de tenir una veu vellutada, agradable, gairebé musical en la seva entonació, que no empra el llenguatge fred d'un noticiari, sino que relliga el contingut del que està dient amb el reflex del que li dicta la seva pròpia apreciació personal sobre cadascuna de les paraules que diu, estem davant d'un artista de la paraula, i aleshores es produeix una situació màgica en la qual el discurs flueix naturalment sense entrebancs, fisures, ni presses Es com un corrent qu'acarona l'oïda del que el sent i li arrriba directamet al cor .
Afegiu-hi encara, que el tema sigui una matèria tan subtil i delicada com la música, que el parlador tingui una perfecta dicció, una extensa cultura i que el tema estigui preparat prou a fons com per esdevenir lleuger com una brisa matinera que no cansa mai.

Si algun dels lectors d'aquest blog ha experimentat mai el que estic exposant, entendrà ràpidament el sentit del poema dedicat a una persona en la qual conflueixen miraculosament totes aquestes condicions:

EL FLUX MÀGIC DEL SEU PARLAR

Recer amable de pau i llum
oreig suau que gronxa el meu cor
guspira alada de diví perfum:
la seva parla plena de dolçor,
arpa de saviesa
lira sens parió,
íntima dolcesa
estimo el seu so.

Si mai trobeu una veu i un discurs aixís, deixeu que us embolcalli completament, fins i tot en algun moment us caldrà aclucar els ulls per tal de no distreure-us i fruïr-ne intensament. Aprofiteu l'avinentesa, doncs avui per avui no és gaire frequent trobar quelcom així. Més aviat trobem uns discursos incoherents, amb veus poc agradables, amb ritmes estranys i sobretot faltats d'una connexió armònica entre la paraula i el pensament de qui parla. Que tingueu tanta sort com jo he tingut, és una experiència fascinant!.