LES "NOCES DE FIGARO "DE MOZART
Ja fa un temps vaig fer un ferotge comentari de l'òpera Tanhauser que es va fer al Liceu, sobretot per la flagrant inadequació de l'escena i la dramaturgia representades, les quals no concordaven per a res amb l'argument de l'òpera de Wagner.
Avui puc fer tot el contrari: felicitar l'encert tant de l'escena i dramaturgia, com de la il·luminació, i en general pel bon gust i exquisidesa, presents en tots i cadascun dels detalls de la representació de le Noces. Aixó sumat a uns cantants excel·lents i una orquesta correcta, va donar com a resultat una sessió memorable.
No va ser, però, tot perfecte, hi va haver quelcom que no va funcionar: els desajustaments repetits en en els concertants, en que hi va ha ver un petit desacord en el tempo entre A. Ros Marbà i els cantants, aquests es vàren anar animant amb un tempo cada vegada més ràpid, mentre que la orquestra metronòmica, no va secundar aquest "affrettandosi" dels cantants. Encara queden moltes representacions, ja es veurà com es resol aquest petit conflicte que no té més importància i del que probablement molta gent, ni s'en va adonar.
La meva crònica, no preten ser una crítica sino més aviat un testimoni personal d'allò que de tant en tant em sorpren, en bé o en mal, en el nostre estimat Liceu.
lunes, 17 de noviembre de 2008
miércoles, 5 de noviembre de 2008
UN CONJUNT DE SOLITUDS GENÈTICAMENT AGRUPADES
Fa pocs dies, en les converses que tot sovint mantinc amb amics, va sorgir aquesta definició de la família, que de bon antuvi em va sorprendre, i voldria comentar aquí també.
Es cert que naixem i morim sols i que aquesta és una realitat que cal tenir present, encara que pel que fa a la mort, la nostra cultura no és gaire favorable a fer-ne esment sovint, és un tema una mica tabú, a diferènciat d'altres cultures, on s'assumeix com una consequència inexorable de tot allò que viu, i la filosofia en la persona de Heidegger ens defineix clarament com a essers -per- a-la -mort.
Però abans que aquesta no arriba, la majoria de mortals acostumen a deixar una petja del seu pas per aquest món, en forma de fills que continuin l'espècie. Aquest fet de reproduïr-se dona lloc al que s'anomena una família, és a dir pare, mare i fills. Les relacions d'aquest conjunt d'essers és ben peculiar: edats i sexes diferents, caràcters diversos, característiques físiques variades. que conviuen amb més o menys empatia entre ells. Doncs bé, aquest conjunt heterogeni en principi té només un nexe d'agrupament en funció d'una genètica compartida.
La resta d'opcions vitals, vocacions, interessos, i fins i tot afintats poden ser d'allò més divers, per tant podem dir que l'únic vicle real, és el fet de compartir els cromosomes dels pares en proporcions diverses.
La convivència, sovint genera altres vincles de caire afectiu que són necessaris per tal que els infants puguin assolir una maduració adequada, però pel demés, cadascú escollirà alló que vulgui en total llibertat, si gaudeixen d'una educació que no els en privi.
Trobo interessant la definició, ja que cada vegada més i a totes les edats, es manifesta amb més independència la forma de ser individual i aixis cadascú esdevé un individu únic i irrepetible. El conjunt d'aquestes persones ja adultes és per tant i en certa mesura un conjunt de solituds, de persones diferents, les quals fins que es morin compartiran el patrimoni genètic que un dia varen decidir utilitzar per multiplicar-se els progenitors, i que els fills probablement també compartiran en el seu moment amb els seus descendents.
Es cert que naixem i morim sols i que aquesta és una realitat que cal tenir present, encara que pel que fa a la mort, la nostra cultura no és gaire favorable a fer-ne esment sovint, és un tema una mica tabú, a diferènciat d'altres cultures, on s'assumeix com una consequència inexorable de tot allò que viu, i la filosofia en la persona de Heidegger ens defineix clarament com a essers -per- a-la -mort.
Però abans que aquesta no arriba, la majoria de mortals acostumen a deixar una petja del seu pas per aquest món, en forma de fills que continuin l'espècie. Aquest fet de reproduïr-se dona lloc al que s'anomena una família, és a dir pare, mare i fills. Les relacions d'aquest conjunt d'essers és ben peculiar: edats i sexes diferents, caràcters diversos, característiques físiques variades. que conviuen amb més o menys empatia entre ells. Doncs bé, aquest conjunt heterogeni en principi té només un nexe d'agrupament en funció d'una genètica compartida.
La resta d'opcions vitals, vocacions, interessos, i fins i tot afintats poden ser d'allò més divers, per tant podem dir que l'únic vicle real, és el fet de compartir els cromosomes dels pares en proporcions diverses.
La convivència, sovint genera altres vincles de caire afectiu que són necessaris per tal que els infants puguin assolir una maduració adequada, però pel demés, cadascú escollirà alló que vulgui en total llibertat, si gaudeixen d'una educació que no els en privi.
Trobo interessant la definició, ja que cada vegada més i a totes les edats, es manifesta amb més independència la forma de ser individual i aixis cadascú esdevé un individu únic i irrepetible. El conjunt d'aquestes persones ja adultes és per tant i en certa mesura un conjunt de solituds, de persones diferents, les quals fins que es morin compartiran el patrimoni genètic que un dia varen decidir utilitzar per multiplicar-se els progenitors, i que els fills probablement també compartiran en el seu moment amb els seus descendents.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
