Fa temps que ve a Vic regularment , el dimecres passat i dins del marc de l'Aula de la Gent Gran de la Universitat de Vic , va dictar una magistral conferència. Aixó seria una crònica encomiàstica i prou, però es que hi va haver molt més que una conferència.
La gent gran és una mica ella mateixa, i moltes vegades cap a les set de la tarda, hora en que s'acaba el temps dedicat a la xerrada de torn, comença a neguitejar i amb ganes d'anar acabant. Doncs bé, dimecres hi va haver un miracle molt especial i no es va produir el neguiteig, la causa va ser que el conferenciant va crear una atmòsfera molt especial, gairebé angèlica, celestial, d'encanteri total, i com a consequència un silenci atent, reverencial, fins a un quart de vuit, sense que ningú mogués ni peu ni mà.
L'únic secret va ser la gran experiència d'aquest músic, que a més estima profundament la música i encomana la seva emoció d'una forma molt sincera a tothom que el sent, i només parlant! el dia que el sentin tocar la flauta ja veurem què passa...
Es tractava de parlar del començament d'allò que avui dia anomenem òpera, que es va iniciar a Florència i a Mantua, a través del que el renaixement va aportar també en altres camps artístics com la pintura o la literatura, els noms de Bocaccio, Petrarca, Dante, ben presents en la societat benestant , vàren ser matèria d'inspiració per a alguns arguments recitats a i musicats per a veus a capella, l'anomenat recitar cantando.
Atès que la polifonia vocal no permetia gaire matisos, un petit grup que es reunia a casa del comte Giovanni Bardi (bon amic dels Mèdici), varen concebre la possibilitat d'enriquir aquest recitar acompanyat, amb quelcom que pogués expressar els sentiments continguts en alguns poemes. Cipriano da Rore va agafar un poema de Petrarca anomanat Notte, hi va posar música per a sis cantants, tot fent que cadascuna de les paraules prengués un sentit reforçat gràcies a l´adequació de la música a aquestes paraules.
Aixó va arribar a eclosionar més tard amb un text d'Alesandro Stiggio, poeta de Màntua que amb la música de Claudio Monteverdi que treballava a la cort d'aquesta ciutat, va poder expressar i matisar tot el que deia el poema, hi va afegir un baix continu i axís va nèixer la que es considera primera òpera de la història anomenada "L'Orfeo", que s'anomenava llavors: òpera in música
( obra amb música) , i d'aquí que el nom "d'òpera" per identificar aquest gènere musical.
Serà gairebé impossible evocar el devassall de delicadesa amb la que el conferenciant va acompanyar tota l'explicació, expressió acurada i dicció dels poemes, la tria excel·lent dels fragments musicals, el gest precís en cada moment i sobretot de la voluntat que el missatge d'amor a la música, arribés fins a tots i cadascun dels presents a la sala.
Una sessió memorable, en que es va palesar la gran qualitat d'aquest excel·lent músic que sembla, per la seva ample i refinada cultura, un veritable home del renaixement.
Transcric la traducció en català de Francesc de Riart, del poema "Notte" . Forma part dels sonets a Laura nº CXIII i el títol original és: "Ell sol estar en perpètua guerra".
Ara que calla el vent sota el cel blau
i les feres i ocells el sòn refrena
la nit, l'estrellat carro pel cel mena
i el mar en el seu llit sense ones jau,
jo penso i cremo i ploro; i la que em plau
sempre la veig davant Oh dolça pena!
guerra és el meu estat d'ira i dol plena
sols amb ella pensant trobo la pau
Així sols d'una font ben clara i viva
surt el dolç i l'amarg amb que jo em peixo;
una mà sola és la que em sana i puny.
Perquè el martiri meu no trobi riba
mil voltes moro al dia i mil reneixo:
tant de la benaurança em trobo lluny.
viernes, 11 de enero de 2008
domingo, 30 de diciembre de 2007
DE LLOPS I ANYELLS D'AVUI I DE SEMPRE
Els noms d'Hipàtia d'Alexandria, Indira Ghandi, Anna Politkovskaia o Benazir Bhutto, tenen un nexe en comú que les eleva a la categoria de màrtirs només pel fet de defensar els valors democràtics autèntics, de volguer esborrar la lacra de l'obscurantisme, tan freqüent en les societats amb un elevat índex de fanatisme religiòs i una cultura estreta de mires, o aferrada i al servei d'interessos partidistes, religiosos, o simplement d'abús de poder enfront de persones indefenses, explotant-los fins extrems insòlits..
Aquest any que encetarem aviat, ens convida a mirar el món d'abans i d'ara amb un cert escepticisme pel que fa a les actituds ferotges d'alguns exemplars de la raça humana, majoritàriament homes o més ben dit "homenets" amb poder i força no pas personal sino dimanant de pactes amb grups de poder sense miraments, a condició d'aconseguir explotar persones i devastar territoris en benefici propi, i aixís amb l'excrement del diable que és el diner, aconseguir tot alló que la seva feblesa personal no els permeteria mai. És per aixó que parlo "d'homenets", essers sovint dèbils, acomplexats, covards i detestables des de qualsevol punt de vista.
Aixó pel que fa a magnicidis amb ressó mediàtic, però també existeix a escala molt més extesa en totes les societats sense valors morals ni ètics. Aixis assistim astorats a fets bàrbars de tortures i assassinats de dones a casa seva, i el que encara és pitjor, la tortura psicològica continuada que acaba destruïnt la persona interiorment.
En un comentari anterior sobre questions ecològiques en aquest mateix blog (Tardor a l'estiu 08/08/07), la conclusió era que no anem bé, doncs aquí arribem a aquesta mateixa conclusió desencoratjadora si no es canvien aviat els xips mentals dels torturadors i assassins a tots nivells, o bé s'impedeix que aquests pobres tarats arribin a exercir cap poder sobre altres persones o sobre tot un país.
Reconec que la reflexió és dura i contrasta amb el comentari que segueix tot desitjant un bon any, però la vida està feta de contrastos, tal com faig avinent en el meu comentari.
Aquest any que encetarem aviat, ens convida a mirar el món d'abans i d'ara amb un cert escepticisme pel que fa a les actituds ferotges d'alguns exemplars de la raça humana, majoritàriament homes o més ben dit "homenets" amb poder i força no pas personal sino dimanant de pactes amb grups de poder sense miraments, a condició d'aconseguir explotar persones i devastar territoris en benefici propi, i aixís amb l'excrement del diable que és el diner, aconseguir tot alló que la seva feblesa personal no els permeteria mai. És per aixó que parlo "d'homenets", essers sovint dèbils, acomplexats, covards i detestables des de qualsevol punt de vista.
Aixó pel que fa a magnicidis amb ressó mediàtic, però també existeix a escala molt més extesa en totes les societats sense valors morals ni ètics. Aixis assistim astorats a fets bàrbars de tortures i assassinats de dones a casa seva, i el que encara és pitjor, la tortura psicològica continuada que acaba destruïnt la persona interiorment.
En un comentari anterior sobre questions ecològiques en aquest mateix blog (Tardor a l'estiu 08/08/07), la conclusió era que no anem bé, doncs aquí arribem a aquesta mateixa conclusió desencoratjadora si no es canvien aviat els xips mentals dels torturadors i assassins a tots nivells, o bé s'impedeix que aquests pobres tarats arribin a exercir cap poder sobre altres persones o sobre tot un país.
Reconec que la reflexió és dura i contrasta amb el comentari que segueix tot desitjant un bon any, però la vida està feta de contrastos, tal com faig avinent en el meu comentari.
BON ANY NOU 2008
Un altre any s'emporta els vells records i deixa enrera alegries i tristors passades, que de tot hi ha hagut de ben segur. Però penso que fent una analogia amb l'àmbit de la pintura, malament podriem fer ressaltar la llum si per contrast no hi hagués zones fosques en un quadre; aquest contrast precisament és el que dóna més força a la llum, el clarobscur és fonamental en pintura.
Les nostres vides estan fetes de petits retalls de moments feliços, d'engrunes de bona sort i de filagarses de tristor o decepció, tot barrejat és un mosaic , com un col-lage de retalls, engrunes i filagarses que formen una mena de patchwork personal i intransferible, amb tots els colors i matisos de la paleta dels sentiments humans.
Esperem amatents el que ens depararà el futur, i desitgem que la nostra salut sigui bona i que la pau regni a tot arreu entre altres coses, ja que el bombardeig constant de notícies dolentes no ens concedeix treva dia rera dia.
Aquests dies de Nadal, però, sí que hi ha hagut una certa treva, si més no perquè hem estat rebent aquells dolços missatges dels poetes de la nostra terra com ara Miquel Martí Pol, JosepMª de Sagarra, Jacint Verdaguer, o Salvat Papasseit, els quals amb estrofes ben confegides al voltant del Nadal , han fet sortir els sentiments tendres que comporta, barrejats amb els records de quan erem infants.
Que aquesta dolçor ens acompanyi i que la claror de l'establia respladeixi per sobre les tenebres i malsons que ens fan de trist contrapunt d'aquesta alegria neta i gairebé infantil. Tornem a ser infants i a veure la vida sempre en clau posiiva, tot aportant el nostre petit gra de sorra en forma de somriure amable als que ens envolten, no és molt, però el resultat pot ser sorprenent si es fa de cor i amb sinceritat.
Les nostres vides estan fetes de petits retalls de moments feliços, d'engrunes de bona sort i de filagarses de tristor o decepció, tot barrejat és un mosaic , com un col-lage de retalls, engrunes i filagarses que formen una mena de patchwork personal i intransferible, amb tots els colors i matisos de la paleta dels sentiments humans.
Esperem amatents el que ens depararà el futur, i desitgem que la nostra salut sigui bona i que la pau regni a tot arreu entre altres coses, ja que el bombardeig constant de notícies dolentes no ens concedeix treva dia rera dia.
Aquests dies de Nadal, però, sí que hi ha hagut una certa treva, si més no perquè hem estat rebent aquells dolços missatges dels poetes de la nostra terra com ara Miquel Martí Pol, JosepMª de Sagarra, Jacint Verdaguer, o Salvat Papasseit, els quals amb estrofes ben confegides al voltant del Nadal , han fet sortir els sentiments tendres que comporta, barrejats amb els records de quan erem infants.
Que aquesta dolçor ens acompanyi i que la claror de l'establia respladeixi per sobre les tenebres i malsons que ens fan de trist contrapunt d'aquesta alegria neta i gairebé infantil. Tornem a ser infants i a veure la vida sempre en clau posiiva, tot aportant el nostre petit gra de sorra en forma de somriure amable als que ens envolten, no és molt, però el resultat pot ser sorprenent si es fa de cor i amb sinceritat.
domingo, 18 de noviembre de 2007
PALAU DE CONGRESSOS A CALLDETENES
Sí, sí, tal com sona: Palau de Congressos Internacionals, no us penseu! gent del poble entre els ponents com ara el metge i la infermera del poble, i també com a públic a la sala, dues figures exòtiques : un Lama del Tibet, i un ex professor d'aquí, transplantat a Kioto durant força anys. La resta uns quants habituals de la Setmana de la Ciència a Osona, el director de l'Observatori Esteve Duran, en Francesc Mauri, , uns quants ponents nous com Carles Schnabel entre altres i un jove aprenent d'astronauta segons va dir, i l'inevitable Manel Dot.
Val a dir que el director d'orquestra de tot aquest congrès internacional, ja té certa experiència i se li nota, en Pere Tremolosa és un entusiasta nat de totes les ciències, amb particular émfasi en la paleontologia. També ens en va fer una curta xerradeta, en la que va mostrar alguns animals que probablement s'extingiran aviat per la nostra culpa com el linx, el lleopard, i l'elefant.
Les taules rodones successives durant tot el dissabte, ens vàren portar des de la salut física i mental fins als espais siderals, i des de la supercomputació als combustibles fòssils, culpables del canvi climàtic i de quasi totes les calamitats.
Un ambient d'atenció continuada matí i tarda, fa un balanç força positiu pel que fa a la conscienciació envers el futur que ens espera si no fem els deures amb la natura.Uns quants sermons, vaja.
Serem bons minyons i deixarem una terra encara habitable quan marxem. En va parlar el Lama de l'últim adéu i ho va fer molt bé, desdramatitzant el que quan naixem ja portem escrit en totes les cel·lules del nostre cos : la mort. Ell però, si és bon minyó en aquest món, tindrà premi en forma de reencarnació i nosaltres no, o potser sí qui sap....
Val a dir que el director d'orquestra de tot aquest congrès internacional, ja té certa experiència i se li nota, en Pere Tremolosa és un entusiasta nat de totes les ciències, amb particular émfasi en la paleontologia. També ens en va fer una curta xerradeta, en la que va mostrar alguns animals que probablement s'extingiran aviat per la nostra culpa com el linx, el lleopard, i l'elefant.
Les taules rodones successives durant tot el dissabte, ens vàren portar des de la salut física i mental fins als espais siderals, i des de la supercomputació als combustibles fòssils, culpables del canvi climàtic i de quasi totes les calamitats.
Un ambient d'atenció continuada matí i tarda, fa un balanç força positiu pel que fa a la conscienciació envers el futur que ens espera si no fem els deures amb la natura.Uns quants sermons, vaja.
Serem bons minyons i deixarem una terra encara habitable quan marxem. En va parlar el Lama de l'últim adéu i ho va fer molt bé, desdramatitzant el que quan naixem ja portem escrit en totes les cel·lules del nostre cos : la mort. Ell però, si és bon minyó en aquest món, tindrà premi en forma de reencarnació i nosaltres no, o potser sí qui sap....
domingo, 11 de noviembre de 2007
MOZART DE LUXE A TORELLÓ
Un luxe i un plaer escoltar el concert per piano num.12 K 414 de Mozart,a càrrec de Joan Rubinat i l'Orquestra de Cambra de Terrassa 48, dirigida pel també concertino Quim Tèrmens, el dissabte a Torelló.
Els tres temps vàren ser seguits amb un interès mantingut pel nombròs públic i sense aplaudir en acabar cadascun d'ells, la qual cosa avui en dia no sempre es respecta. Un públic entès per tant, i uns artistes de gran volada, vàren fer possible aquell clima especial que es crea, quan la música és servida de forma magistral i és rebuda amb devoció i emoció per un públic totalment entregat.
Afegir que la sonoritat d'uns instruments excel·lents també hi va col·laborar, encara que si el piano haguès estat de cua sencera, potser els infinits matisos i la delicadissima i precisa pulsació del pianista en tot moment, s'haguessin palesat encara més.
El gest de les mans i la seva actutud amatent i atenta envers el que la orquestra anava desgranant entre les seves intrevencions de piano, vàren ser una lliçó de "bones maneres" i elegància, precisió perfecte en totes les entrades, fent tots un conjunt completament compenetrat amb l'estil mozartià
El concert es podria classificar com un d'aquells regals que no sovintegen en les programacions habituals i que els que el vàrem escoltar embadalits, no oblidarem facilment.
Al final, el pianista va bisar un petit fragment del començament del primer temps, d'una senzillesa aclaparadora i d'una bellesa sublim. Una veritable exhibició de la capacitat de "cantar" cadascuna de les notes amb una musicalitat extrema i amb un resultat corprenedor, preciament basat en aquesta senzillesa, Chapeau!!
Els tres temps vàren ser seguits amb un interès mantingut pel nombròs públic i sense aplaudir en acabar cadascun d'ells, la qual cosa avui en dia no sempre es respecta. Un públic entès per tant, i uns artistes de gran volada, vàren fer possible aquell clima especial que es crea, quan la música és servida de forma magistral i és rebuda amb devoció i emoció per un públic totalment entregat.
Afegir que la sonoritat d'uns instruments excel·lents també hi va col·laborar, encara que si el piano haguès estat de cua sencera, potser els infinits matisos i la delicadissima i precisa pulsació del pianista en tot moment, s'haguessin palesat encara més.
El gest de les mans i la seva actutud amatent i atenta envers el que la orquestra anava desgranant entre les seves intrevencions de piano, vàren ser una lliçó de "bones maneres" i elegància, precisió perfecte en totes les entrades, fent tots un conjunt completament compenetrat amb l'estil mozartià
El concert es podria classificar com un d'aquells regals que no sovintegen en les programacions habituals i que els que el vàrem escoltar embadalits, no oblidarem facilment.
Al final, el pianista va bisar un petit fragment del començament del primer temps, d'una senzillesa aclaparadora i d'una bellesa sublim. Una veritable exhibició de la capacitat de "cantar" cadascuna de les notes amb una musicalitat extrema i amb un resultat corprenedor, preciament basat en aquesta senzillesa, Chapeau!!
martes, 30 de octubre de 2007
MERCAT A VIC AMB POQUES FLORS VIVES
Avui hi ha hagut mercat a la Plaça Major de Vic, he anat a les parades de flors per tal de trobar uns quants pensaments de colors virolats que em facin més alegre la temporada d'hivern que ja s'acosta: no n'hi havia ni un i fins i tot una deles parades habituals era plena de flors tallades i flors artificials, però molt poca cosa amb arrel i viva.
És clar s'acosta Tots Sants i convé oferir altre tipus de mercaderia per tal d'homenatjar els morts que " viuen" en uns ridículs prestatgets que anomenem nínxols.
Per ara no sembla que aixó hagi de canviar, però estic convençuda que no és pas la millor manera de posar fi a l'estada terrenal d'unes despulles que en vida, si haguès estat possible, els seus propietàris haurien desitjat probablement un altre indret i una altre forma de sepultura o bé la incineració com a recurs últim.
Els musulmans exigeixen un troç de terra on ser propiament enterrats ( sota la terra), també està bé, però és clar aixó és com les urbanitzacions extensives en el territori, és un luxe que potser algú es pugui permetre, si les autoritats sanitàries i eclesiàstiques no hi posessin pegues tot deixant per escrit el lloc que volen, per exemple una propietat on el difunt hi ha viscut moments importants de la seva vida.
Mentrestant, els que encara correm per la terra, i esperem que tot aixó s'arregli, el que fem és és menjar panallets i castanyes en record dels que ja no hi són, i mentre els recordem no s'allunyen del tot dels llocs on vàren estar en vida. El que encara seria més luxe és poder conservar els que jo anomeno escenaris, tots els llocs on havia tingut presència el difunt:cases, jardins, llocs estimats en especial, i poder conservar-los tal com eren.
De vegades penso amb una barreja de rancúnia i tristor en la casa de l'escultor Josep Clarà, ara reconvertida en altre cosa, i el que fou el seu estudi totalment oblidat, amb l'agravant que les peces que hi havia, han hagut de buscar una allotjament a precari a l'Hospici d'Olot i altres llocs, dispersant aquell caliu que hom pot trobar per exemple a Madrid a la casa ben conservada del pintor Sorolla, o en les diverses cases de Dalí a Cadaquès, Púbol o Figueres.
Com pot descansar en pau el que en vida ha bastit una lloc on l'art, o la ciència han estat enlairats fins a gran alçada, i després no queda res d'aquest lloc sagrat on es va produïr el misteri i el gran goig de crear una obra d'art o de descobrir quelcom? Aquesta reflexió m'ha ocupat avui, encara recordo amb emoció al Centre d'Études Pedagogiques de Sèvres, a París, un palau antic que vaig frequentar sovint amb l'anomenat Pavillon Luly, dedicat al músic francés o l'aula de Madame Curie on ensenyava ciències. Són espais únics, com totes les cases-museu, que ens recorden l'existència d'unes persones singulars que vàren aportar quelcom als demés.
És clar s'acosta Tots Sants i convé oferir altre tipus de mercaderia per tal d'homenatjar els morts que " viuen" en uns ridículs prestatgets que anomenem nínxols.
Per ara no sembla que aixó hagi de canviar, però estic convençuda que no és pas la millor manera de posar fi a l'estada terrenal d'unes despulles que en vida, si haguès estat possible, els seus propietàris haurien desitjat probablement un altre indret i una altre forma de sepultura o bé la incineració com a recurs últim.
Els musulmans exigeixen un troç de terra on ser propiament enterrats ( sota la terra), també està bé, però és clar aixó és com les urbanitzacions extensives en el territori, és un luxe que potser algú es pugui permetre, si les autoritats sanitàries i eclesiàstiques no hi posessin pegues tot deixant per escrit el lloc que volen, per exemple una propietat on el difunt hi ha viscut moments importants de la seva vida.
Mentrestant, els que encara correm per la terra, i esperem que tot aixó s'arregli, el que fem és és menjar panallets i castanyes en record dels que ja no hi són, i mentre els recordem no s'allunyen del tot dels llocs on vàren estar en vida. El que encara seria més luxe és poder conservar els que jo anomeno escenaris, tots els llocs on havia tingut presència el difunt:cases, jardins, llocs estimats en especial, i poder conservar-los tal com eren.
De vegades penso amb una barreja de rancúnia i tristor en la casa de l'escultor Josep Clarà, ara reconvertida en altre cosa, i el que fou el seu estudi totalment oblidat, amb l'agravant que les peces que hi havia, han hagut de buscar una allotjament a precari a l'Hospici d'Olot i altres llocs, dispersant aquell caliu que hom pot trobar per exemple a Madrid a la casa ben conservada del pintor Sorolla, o en les diverses cases de Dalí a Cadaquès, Púbol o Figueres.
Com pot descansar en pau el que en vida ha bastit una lloc on l'art, o la ciència han estat enlairats fins a gran alçada, i després no queda res d'aquest lloc sagrat on es va produïr el misteri i el gran goig de crear una obra d'art o de descobrir quelcom? Aquesta reflexió m'ha ocupat avui, encara recordo amb emoció al Centre d'Études Pedagogiques de Sèvres, a París, un palau antic que vaig frequentar sovint amb l'anomenat Pavillon Luly, dedicat al músic francés o l'aula de Madame Curie on ensenyava ciències. Són espais únics, com totes les cases-museu, que ens recorden l'existència d'unes persones singulars que vàren aportar quelcom als demés.
lunes, 22 de octubre de 2007
MARAGALL MALALT, COM TANTS D'ALTRES
La diferència entre Pasqual Maragall i la resta dels que creiem estar bé, és que ell ha tingut la oportunitat de saber-ho a temps i té intenció de presentar batalla. Tots tenim unes possiblitats de vida saludable entesa com un benestar físic emocional i espiritual, l'absència de malaltia per tant és esencial i el nostre cos està ben preparat per reaccionar contra les infeccions, crear anticossos, aturar hemorràgies lleus mitjançant la coagulació, sintetitzar adequadament els fàrmacs que prenem, avisar dels perills amb secrecions hormonals per a la resposta adequada, o amb símptomes com la febre.
Ara bé, la nostra vida actual plena d'estrés i ansietat, la tendència a consumir en excès i de forma agressiva amb l'entorn, no estan justificats avui. En époques reculades sí que eren beneficiosos aquests patrons de conducta, quan la humanitat vivia en petites tribus en que la supervivència i la reproducció eren pràcticament les ocupacions principals, i també la defensa contra els depredadors i adaptació al medi on es vivia.
Per que no utilitzem la intel·ligència i fem uns programes de salut a llarg termini? sobretot prevenint allò que és possible prevenir i fent que les lleis de l'economia no passin, com ara, per la degradació i devastaciódel planeta i dels essers vivents que hi vivim, sino per la conservació del medi ambient: l'aire el sòl, l'aigua, tot evitant els efectes perniciosos de les radiacions, dels pesticides de tants i tants productes químics i enginys poc controlats que destrossen poc a poc els llocs on vivim.
De tot el material somàtic del nostre cos, la part més noble és el sistema nerviòs: les neurones, dendrites, els àtoms i les molècules que fan possibles les connexions neuronals i la presa de decisions. Aquest sistema, però, és a la vegada un sistema fràgil i ho demostra l'existència de diverses malalties com l'Alzheimer, que ens impedeixen l'expressió dels nostres sentiments i emocions juntament amb una pèrdua progressiva de la memòria fins a perdre la nostra identitat personal.
Desitjo que la salut de l'ex-President de la Generalitat, no empitjori al ritme normal que imposa l'estadística de la malaltia fins avui, i que essent la primera excepció de la regla general, els mitjans per haver-ho aconseguit es posin precoçment a disposició dels futurs candidats a patir la malaltia, que podem ser qualsevol de nosaltres.
Ara bé, la nostra vida actual plena d'estrés i ansietat, la tendència a consumir en excès i de forma agressiva amb l'entorn, no estan justificats avui. En époques reculades sí que eren beneficiosos aquests patrons de conducta, quan la humanitat vivia en petites tribus en que la supervivència i la reproducció eren pràcticament les ocupacions principals, i també la defensa contra els depredadors i adaptació al medi on es vivia.
Per que no utilitzem la intel·ligència i fem uns programes de salut a llarg termini? sobretot prevenint allò que és possible prevenir i fent que les lleis de l'economia no passin, com ara, per la degradació i devastaciódel planeta i dels essers vivents que hi vivim, sino per la conservació del medi ambient: l'aire el sòl, l'aigua, tot evitant els efectes perniciosos de les radiacions, dels pesticides de tants i tants productes químics i enginys poc controlats que destrossen poc a poc els llocs on vivim.
De tot el material somàtic del nostre cos, la part més noble és el sistema nerviòs: les neurones, dendrites, els àtoms i les molècules que fan possibles les connexions neuronals i la presa de decisions. Aquest sistema, però, és a la vegada un sistema fràgil i ho demostra l'existència de diverses malalties com l'Alzheimer, que ens impedeixen l'expressió dels nostres sentiments i emocions juntament amb una pèrdua progressiva de la memòria fins a perdre la nostra identitat personal.
Desitjo que la salut de l'ex-President de la Generalitat, no empitjori al ritme normal que imposa l'estadística de la malaltia fins avui, i que essent la primera excepció de la regla general, els mitjans per haver-ho aconseguit es posin precoçment a disposició dels futurs candidats a patir la malaltia, que podem ser qualsevol de nosaltres.
domingo, 30 de septiembre de 2007
BORGONYÀ I VILASECA, UN RECORD DEL PASSAT
Dintre del marc de les Jornades Europees de Patrimoni, s'han organitzat visites guiades a diverses instal·lacions de la indústria tèxtil de finals del segle XIX i començaments del XX. Els noms de Sindreu, Almeda, Puget, Marcet, Alamany, Fabra i Coats, encara ressonen amb força quan es pronuncien dins de les naus i sales de màquines ara buides i en desús.
Hi ha però una nova vida en les colònies que abans habitàven els obrers, encarregats i altres càrrecs d'aquella peculiar organització a la vegada un punt paternalista i controladora, però que proporcionava un status de vida prou còmode per tal d'aconseguir una mà d'obra fidel i poc conflictiva. Aquests nous estadants, fills i néts dels antics treballadors, han aconseguit viure en un indret enjardinat amb cura en el cas de Borgonyà, amb un bon nivell de qualitat, des que es varen rehabilitar els antics habitatges.
Va ser una visita molt interessant per tal de conèixer l'embranzida que la revolució industrial va agafar a la conca del Ter.
Particularment emocionant va ser veure les naus i la turbina de les dues fàbriques de Vilaseca de la mà d'un antic treballador, el qual hi posava tanta vehemència en la descripció del que hi havia hagut, que amb una mica d'imaginació es podien veure les màquines que anava enumerant, i el ritme de la feina que allà s'hi feia.
Ara, gràcies a unes concesions antigues de cabals del riu Ter, els propietaris aprofiten l'avinentesa per generar energia que revenen a les companyies elèctriques.
Aquests cabals són d'una importància rellevant; l'aigua, però, no és massa abundant i aquests desviaments tan sovintejats al llarg del curs del riu Ter, poden posar en perill els cabals mínims per mantenir la vida en el mateix.
Una iniciativa que va tenir un èxit de public notable i que el guia del Museu Industrial del Ter va sabet preparar de forma excel·lent, tot s'anava succeint amb naturalitat, sense presses, poguent disfrutar dels paratges, entrant a tots els llocs previstos, i donant quan s'esqueia les explicacions oportunes per tal d'entendre bé cada punt d'interès.
Hi ha però una nova vida en les colònies que abans habitàven els obrers, encarregats i altres càrrecs d'aquella peculiar organització a la vegada un punt paternalista i controladora, però que proporcionava un status de vida prou còmode per tal d'aconseguir una mà d'obra fidel i poc conflictiva. Aquests nous estadants, fills i néts dels antics treballadors, han aconseguit viure en un indret enjardinat amb cura en el cas de Borgonyà, amb un bon nivell de qualitat, des que es varen rehabilitar els antics habitatges.
Va ser una visita molt interessant per tal de conèixer l'embranzida que la revolució industrial va agafar a la conca del Ter.
Particularment emocionant va ser veure les naus i la turbina de les dues fàbriques de Vilaseca de la mà d'un antic treballador, el qual hi posava tanta vehemència en la descripció del que hi havia hagut, que amb una mica d'imaginació es podien veure les màquines que anava enumerant, i el ritme de la feina que allà s'hi feia.
Ara, gràcies a unes concesions antigues de cabals del riu Ter, els propietaris aprofiten l'avinentesa per generar energia que revenen a les companyies elèctriques.
Aquests cabals són d'una importància rellevant; l'aigua, però, no és massa abundant i aquests desviaments tan sovintejats al llarg del curs del riu Ter, poden posar en perill els cabals mínims per mantenir la vida en el mateix.
Una iniciativa que va tenir un èxit de public notable i que el guia del Museu Industrial del Ter va sabet preparar de forma excel·lent, tot s'anava succeint amb naturalitat, sense presses, poguent disfrutar dels paratges, entrant a tots els llocs previstos, i donant quan s'esqueia les explicacions oportunes per tal d'entendre bé cada punt d'interès.
domingo, 16 de septiembre de 2007
CAPVESPRE ENCISADOR A MANLLEU
Realment de gran categoria, l'actor , el pianista, i les quatre veus femenines, varen posar en peu l'obra"Jardí abandonat" de Santiago Rusiñol. Un centenar de persones reunides als jardins de Can Puget, vàrem quedar seduïdes per l'encís del conjunt i de la remor de les fulles del vell til·ler, i els aucells que anaven cap a joc, doncs el sol ja anava a la posta.
Sense entreacte ni pausa, un text corprenedor per la seva exposició de sentiments profunds amb paraules senzilles, en boca de cinc personatges que en LluÍs Soler va saber servir de forma magistral sense necessitat de forçar res, ni la veu, ni el dramatisme, un text molt ben escrit, amb un ritme que no va decaure en cap moment doncs les paraules es bastaves i sobraven per dir-ho tot, només calia dir-les, i com varen ser dites! una perfecció absoluta amb la major naturalitat.
Joaquim Rabasseda al piano va desgranar les notes de la partiura de J.Gay , amb una elegància exquisida, amb les entrades molt ben coordinades amb la resta d'actuants.
Les "Sixters", nom a recordar per la seva excel·lent encara que breu intervenció, amb una afinació perfecta, que fins i tot després d'un passatge llarg a capella , no s'havien abaixat ni una croma quan va entrar novament el piano.
La meva reflexió va ser la següent: com és possible que aquesta filigrana no pugui ser vista pel jovent? a jutjar pels pocs que n'hi havia es de suposar que eren a Vic, eixordant-se l'orella i rebaixant la finor del seu esperit, amb allò estentori que en diuen "Música Viva", i que fa que els vigatans en fugim cada any, perque els decibels desbocats no ens deixen dormir...
Sense entreacte ni pausa, un text corprenedor per la seva exposició de sentiments profunds amb paraules senzilles, en boca de cinc personatges que en LluÍs Soler va saber servir de forma magistral sense necessitat de forçar res, ni la veu, ni el dramatisme, un text molt ben escrit, amb un ritme que no va decaure en cap moment doncs les paraules es bastaves i sobraven per dir-ho tot, només calia dir-les, i com varen ser dites! una perfecció absoluta amb la major naturalitat.
Joaquim Rabasseda al piano va desgranar les notes de la partiura de J.Gay , amb una elegància exquisida, amb les entrades molt ben coordinades amb la resta d'actuants.
Les "Sixters", nom a recordar per la seva excel·lent encara que breu intervenció, amb una afinació perfecta, que fins i tot després d'un passatge llarg a capella , no s'havien abaixat ni una croma quan va entrar novament el piano.
La meva reflexió va ser la següent: com és possible que aquesta filigrana no pugui ser vista pel jovent? a jutjar pels pocs que n'hi havia es de suposar que eren a Vic, eixordant-se l'orella i rebaixant la finor del seu esperit, amb allò estentori que en diuen "Música Viva", i que fa que els vigatans en fugim cada any, perque els decibels desbocats no ens deixen dormir...
viernes, 14 de septiembre de 2007
ELOGI DE LA BOIRA i ELS JARDINS ABANDONATS
Com en l'anterior escrit en el que evocava també la figura Santiago Rusiñol, transcric ara uns fragments del capitol dedicat a la boira, del seu llibre "Oracions" que rellegeixo sovint pel seu contingut poètic en estat pur, ple de subtileses i d'amor per tot el que ens envolta.
"La boira, cobrint de gases la terra, fou la barrera suau posada entre la veritat i els ulls; fou l'alè misteriós que, disfumint realitats, a l'intrigar el pensament hi encenguè la santa foguera del somni; la darrera pinzellada modelant els aspres contorns de l'obra; l'aureola divina baixada dels alts turons de la glòria per encendre la fe en el fons de les ànimes, avesant-les a llegir darrera de lo invisible." i acaba dient: " Baixa sovint,boira del cel, que la terra necessita ton encens per esborrar ses impureses. Baixa resant l'oració misteriosa."
Per cert demà dissabte a Manlleu, on la família Rusiñol tenia una important indústria tèxtil, als jardins de Can Puget, nom també vinculat a aquesta indústria, es fa una representaciíó de l'obra " El jardí abandonat" de S. Rusiñol, a càrrec de l'actor Lluïs Soler a les 19h.
Es tracta d'una evocacio lírica a través d'una petita història, de l'aïllament de la contingència del món que viu l'artista, amb els seus atractius encegadors, però també amb els seus riscos i perills. La música del seu amic Joan Gay, puntua encertadament el desenvolupament d'una acció pausada i suggerent, i trena un quadre sonor d'arrel wagneriana ple de subtileses.
Per tal de començar a fer un tast del que pot ser aquesta representació, torno al llibre "Oracions " on hi ha un capítol dedicat als jardins abandonats. Heus-ne ací alguns fragments:
"A l'entrar en un jardí abandonat, l'aroma d ruïnes que es respira,de frescor marcida,de flor esfullada,d'heura i de murtra,fan gaudir l'esperit de l'essència d'una d'una obra d'art, envellida i poetitzada." ...."No els deixem sols, somniadors de la terra els jardins abandonats! Anem-hi abans que s'esborrin el últims records que hi nien, abans que els arbres es morin i les glorietes s'enfonsisn, abans que caiguin els marbres i l'heura colgui les pedres, abans que els ocells en fugin i les aus de nit hi entrin. Aneu-hi mentre hi quedin drets els xipresrs i els boixos arrenglerats; mentre es puguin llegir els noms gravats a parelles sobre les soques dels arbres; mentre siguin ruïnes vives i oasis de poesia." ...."el vostre cor rebrà el consol i el repòs de l'obra ja envellutada per la dolçura del temps i el segell de sa noblesa, i la fonda impressió que inspira la solitud dels paisatges que expliquen sa vella història amb estrofes de madura poesia.Aneu-hi sovint a sentir-la, somniadors de la terra; aneu a aquell museu fet d'essència de paisatge; anem-hi tots a resar per la bellesa enterrada en son mateix cementiri."
"La boira, cobrint de gases la terra, fou la barrera suau posada entre la veritat i els ulls; fou l'alè misteriós que, disfumint realitats, a l'intrigar el pensament hi encenguè la santa foguera del somni; la darrera pinzellada modelant els aspres contorns de l'obra; l'aureola divina baixada dels alts turons de la glòria per encendre la fe en el fons de les ànimes, avesant-les a llegir darrera de lo invisible." i acaba dient: " Baixa sovint,boira del cel, que la terra necessita ton encens per esborrar ses impureses. Baixa resant l'oració misteriosa."
Per cert demà dissabte a Manlleu, on la família Rusiñol tenia una important indústria tèxtil, als jardins de Can Puget, nom també vinculat a aquesta indústria, es fa una representaciíó de l'obra " El jardí abandonat" de S. Rusiñol, a càrrec de l'actor Lluïs Soler a les 19h.
Es tracta d'una evocacio lírica a través d'una petita història, de l'aïllament de la contingència del món que viu l'artista, amb els seus atractius encegadors, però també amb els seus riscos i perills. La música del seu amic Joan Gay, puntua encertadament el desenvolupament d'una acció pausada i suggerent, i trena un quadre sonor d'arrel wagneriana ple de subtileses.
Per tal de començar a fer un tast del que pot ser aquesta representació, torno al llibre "Oracions " on hi ha un capítol dedicat als jardins abandonats. Heus-ne ací alguns fragments:
"A l'entrar en un jardí abandonat, l'aroma d ruïnes que es respira,de frescor marcida,de flor esfullada,d'heura i de murtra,fan gaudir l'esperit de l'essència d'una d'una obra d'art, envellida i poetitzada." ...."No els deixem sols, somniadors de la terra els jardins abandonats! Anem-hi abans que s'esborrin el últims records que hi nien, abans que els arbres es morin i les glorietes s'enfonsisn, abans que caiguin els marbres i l'heura colgui les pedres, abans que els ocells en fugin i les aus de nit hi entrin. Aneu-hi mentre hi quedin drets els xipresrs i els boixos arrenglerats; mentre es puguin llegir els noms gravats a parelles sobre les soques dels arbres; mentre siguin ruïnes vives i oasis de poesia." ...."el vostre cor rebrà el consol i el repòs de l'obra ja envellutada per la dolçura del temps i el segell de sa noblesa, i la fonda impressió que inspira la solitud dels paisatges que expliquen sa vella història amb estrofes de madura poesia.Aneu-hi sovint a sentir-la, somniadors de la terra; aneu a aquell museu fet d'essència de paisatge; anem-hi tots a resar per la bellesa enterrada en son mateix cementiri."
sábado, 8 de septiembre de 2007
S'ESCURÇA EL DIA
Les nits més llargues i el dia més curt, més contrast tèrmic entre el dia i la nit, veurem a poc a poc com hem d'encendre els llums més d'hora i potser d'ací a un mes i escaig, haurem d'encendre la calefacció per estar arraulidets a casa com cada any quan arriba el fred.
Ja he parlat força de Santiago Rusiñol aquest any,en que tantes exposicions i actes s'han fet en honor seu, i avui he agafat el seu llibre "ORACIONS" publicat el 1897, on glosa una colla de temes relacionats amb la contemplació serena del món i les seves belleses: A l'alba, A la rosada, Al dia, Al mar , A les cascades, Al vent A la pluja, Al tro,Al sol, A la boira, A les flors, Als infants, A les piràmides, Al Partenon, A les ruïnes, A la campana, Als artistes ignorats, A la lluna, A la mort, Als xiprers, A les remors de la nit, Al sol ponent, etc.
Avui em sembla que s'escau que transcrigui un fragment del capítol dedicat al sol.
Diu aixís: " El poeta et rep amb l'ànima ben oberta; la pobra obrera que broda en els xoplucs d'unes golfes et rep com un raget de caliu que li fa saltar cançons de sos llavis malaltissos; l'obrer que tremola vora l'estufa apagada, et rep com un present d'enlaire; et rep l'artista amb el cor d'enamorat; i tots els pobres i humils, amb l'agraïment al cor a tes mirades de llum i a tes visites discretes."
Aviat en comptes del parasol, les ulleres fosques, els barrets, els ventil·ladors i els gelats, estimarem novament aquest sol tímid, discret, que es cola per les escletxes i les persianes i ens dóna alegria de viure.
Sembla ser que en els paisos nòrdics on el sol escasseja molt a l'hivern per causa de la latitud, necessiten de tant en tant anar a fruïr la lluminositat d'unes bombetes especials que els tornen l'energia vital i els eviten la depresió. Aquí no ens cal, gairebé sempre el sol és generós.
No tot és una questió lumínica però, de vegades només sentint en Luciano Pavarotti, malhauradament traspassat cantant "O sole mio", ja n'hi ha prou, i és que l'ànima necessita una llum interna que estigui constantment encesa i alimentada amb la brillantor del cant, de l'amor, de l'alegria de viure i del mon que ens envolta.
Ja he parlat força de Santiago Rusiñol aquest any,en que tantes exposicions i actes s'han fet en honor seu, i avui he agafat el seu llibre "ORACIONS" publicat el 1897, on glosa una colla de temes relacionats amb la contemplació serena del món i les seves belleses: A l'alba, A la rosada, Al dia, Al mar , A les cascades, Al vent A la pluja, Al tro,Al sol, A la boira, A les flors, Als infants, A les piràmides, Al Partenon, A les ruïnes, A la campana, Als artistes ignorats, A la lluna, A la mort, Als xiprers, A les remors de la nit, Al sol ponent, etc.
Avui em sembla que s'escau que transcrigui un fragment del capítol dedicat al sol.
Diu aixís: " El poeta et rep amb l'ànima ben oberta; la pobra obrera que broda en els xoplucs d'unes golfes et rep com un raget de caliu que li fa saltar cançons de sos llavis malaltissos; l'obrer que tremola vora l'estufa apagada, et rep com un present d'enlaire; et rep l'artista amb el cor d'enamorat; i tots els pobres i humils, amb l'agraïment al cor a tes mirades de llum i a tes visites discretes."
Aviat en comptes del parasol, les ulleres fosques, els barrets, els ventil·ladors i els gelats, estimarem novament aquest sol tímid, discret, que es cola per les escletxes i les persianes i ens dóna alegria de viure.
Sembla ser que en els paisos nòrdics on el sol escasseja molt a l'hivern per causa de la latitud, necessiten de tant en tant anar a fruïr la lluminositat d'unes bombetes especials que els tornen l'energia vital i els eviten la depresió. Aquí no ens cal, gairebé sempre el sol és generós.
No tot és una questió lumínica però, de vegades només sentint en Luciano Pavarotti, malhauradament traspassat cantant "O sole mio", ja n'hi ha prou, i és que l'ànima necessita una llum interna que estigui constantment encesa i alimentada amb la brillantor del cant, de l'amor, de l'alegria de viure i del mon que ens envolta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
